En aquest punt de la pel·lícula, tu, lector, hauries de ser capaç de recitar un per un els currículums dels principals candidats a substituir el papa Francesc. Nom, país, trajectòria eclesiàstica, tendència política, aficions, fílies i fòbies (és probable que aquest últim calaix sigui extens). Si no ets capaç de fer aquest exercici, no has fet la teva part de la feina. Els mitjans sí que l'han feta; tots ells, sense excepcions, t'han posat les cartes sobre la taula amb un entusiasme desbordant perquè controlis les figures clau d'aquesta cursa i puguis reivindicar en tertúlies i converses d'ascensor la bondat del filipí o la mà dura de l'hongarès.
Tothom hi diu la seva, en aquest tema. Tant de bo surti escollit aquell d'allà (com si mai abans n'haguéssim sentit el nom) o no guanyi aquell altre (com si mai li haguéssim llegit un sol titular). El grau d'atracció vers aquest procés és tan elevat que fins i tot qui no té cap vincle concret amb l'Església, o està situat directament als antípodes dels seus plantejaments, opina alegrement sobre les necessitats de la institució i sobre el rumb que hauria de seguir a partir d'ara. És un fenomen difícil d'explicar que, de fet, no ho és gens, perquè el poder, la influència, les contrarietats i les intrigues de l'Església avui continuen sent colossals.
Ahir vaig trobar-me en una d'aquestes estranyes situacions en què se'm va preguntar amb qui anava. "Tu amb qui vas?". Jo amb qui vaig. En les meves projeccions vitals mai vaig preveure haver de respondre aquesta pregunta, però m'hi vaig trobar i, per no decebre l'audiència, vaig citar amb una seguretat implacable un nom a l'atzar que no em sonava del tot malament i que, pel que tenia entès, encaixava força amb els meus postulats progressistes i poc amics de la faràndula eclesiàstica (que no de l'espiritualitat).
Més tard, tornant cap a casa, vaig estar-hi rumiant. Fins a quin punt els que som mers espectadors del fet eclesiàstic tenim dret a demanar que el pròxim papa sigui d'aquesta o d'aquella manera? Si l'Església és un club privat, amb les seves pròpies normes, qui som la resta per dir-los com han de fer les coses o per modificar-los les regles? Té sentit que des de fora de la institució s'exigeixi com ha de ser el nou cap (normalment, des d'uns interessos contraris als de l'Església)? Que facin el que bonament puguin. És el seu producte i el seu manual d'instruccions.
Aquest pensament no intervencionista va durar poca estona, però. Perquè de seguida vaig recordar que l'Església és la primera a exigir a les persones que siguin i actuïn d'una determinada manera, siguin o no catòliques. Hi ha uns patrons que cal seguir, i fora d'aquests patrons no hi ha una existència bona o acceptable. Amb comptades excepcions (i potser el papa Francesc n'era una), els poders eclesiàstics et manen com ser i com fer, i et condemnen a un patiment etern si no compleixes amb els requisits. Tant se val si formes part del club o no: la (re)pressió en aquest sentit és democràtica, aplicable a tothom.
També són els primers a caure en els vicis terrenals i en les més altes contradiccions. Totes dues coses formen part de l'ànima humana i no seré jo qui en denunciï la pràctica perquè ja tenim prou feina tots plegats amb tenir la casa prou neta. Però sobta que ells les puguin practicar des del far moral des d'on les persegueixen. Es permeten el luxe de repartir els carnets oficials de la bondat i de monopolitzar la venda d'entrades al paradís mentre passen per alt moltes de les seves obligacions. Una mena de Ticketmaster de la vida eterna que, per contra, després no sap admetre ni corregir aquells actes que desvirtuen la seva naturalesa, que atempten contra la dignitat de les persones i que destrossen els col·lectius d'ànimes fràgils del planeta.
Per això he acabat concloent que sí, que en aquesta competició per encapçalar la més gran associació privada del món tinc dret a anar amb algú i a defensar-ne les virtuts que perjudiquin menys la meva existència. De la mateixa manera que l'Església procura entrar a casa nostra i a cada respir de la nostra quotidianitat, nosaltres també tenim tot el dret d'entrar a casa seva i pressionar perquè el nou cap tingui en compte els interessos d'aquells que no els interessen. Des d'aquesta columna, doncs, us convido a triar i remenar entre tots els candidats, i dir amb la veu ben alta qui voleu que a partir d'ara us digui com heu de ser, què heu de sentir, com heu d'actuar, i en quin punt concret de l'infern teniu reservada la vostra plaça. Amb una mica de sort, seureu a prop.
