Recordo perfectament l’escena. Eren les 5 del matí i ens acomiadàvem amb aquell gest de no tancar del tot la porta de casa fins que no t’arriba l’ascensor. Quan hi vas entrar, tu també vas tancar-lo lentament. Aguantàvem la mirada en un intent d’estar junts fins l’últim segon. Fèiem un joc quasi infantil, i els dos sabíem que tan era sinònim de “va, que a la nit ens veiem”, com un “si us plau, que ens tornem a veure!”.

Quan en una entrevista Tim Willcox, un dels reporters estrella de la BBC World, em va preguntar “quina és la darrera vegada que has vist el teu home?”, li vaig explicar el paràgraf anterior. Llavors em vaig adonar que realment feia pocs dies que t’havia visitat a Soto del Real. Però mira com és el subconscient, que el que em va venir al cap és la darrera imatge que tinc de tu en llibertat.

Fa 100 dies encara feia calor, el nostre fill només tenia sis mesos, i tot i que teníem els bitllets d’AVE per acompanyar-te, arribat el moment, vaig pensar que no eren hores. Ara que fa més fred, en les 14 setmanes que portes tancat, són moltes les vegades que hem agafat aquest primer tren per venir-te a veure, encara que sigui per parlar només 40 minuts separats per un vidre. 

També tinc gravat a la retina el nostre ritual quan ens diem adeu als locutoris. Encara no sé com ni quan, però un dia vull fer una pel·lícula, i això en formarà part. Acabada la conversa, per apurar fins l’últim segon, i ja caminant cadascú cap a la seva porta, avancem en paral·lel, però no deixem de mirar-nos. Entre nosaltres hi ha les diferents parets de vidre de les cabines. Cada cop n’apareix una nova capa i la teva silueta es va fent més difusa. Els reflexes s’acumulen i et tapen, però encara t’endevino. Gràcies a tota aquesta poesia visual, sembla que sigui per culpa dels rajos de llum i del bosc de cristall que tu desapareguis. 

Això és el que vol la presó, invisibilitzar-te, invisibilitzar-vos a tots els que esteu patint aquesta presó preventiva totalment injusta i desproporcionada. Però com tu no et canses de repetir, “el poble no falla mai” i a través del poble se sent la vostra veu. A qui ja tardem a donar una medalla és a totes aquestes persones anònimes que incansables, denuncien des del primer dia la vostra situació.

A més d’aquests valents, segueixo fent una crida als personatges públics. A que facin un acte de sinceritat amb ells mateixos i s’atreveixin a denunciar la vostra situació. Verbalment o ni que sigui amb un llaç groc a la solapa. A qui dins no tens ni internet ni res, i només has pogut veure pels canals espanyols com el porta en Guardiola, però fliparies amb quina contundència parla en Sergi Lòpez en un vídeo en francès, o com d’entranyable l’ha fet en Pep Bou parlant en italià, i sé que t’ha arribat la carta pública de Jordi Évole, que ja deus estar contestant. Espero que ni famosos ni intel·lectuals caigui en falsos dilemes morals.

Denunciar aquesta aberració de presó preventiva no és posicionar-se a favor de la independència. És defensar els drets fonamentals, en definitiva l’Estat de dret. No demano besar cap bandera. Fins i tot, millor que en tinguin un altra. Avui sou vosaltres, i demà... qui, per què i on serà el pròxim que vegi coartats els seus drets d’expressió i manifestació? I és que malgrat ser en una situació totalment diferent, potser també caldria que sortís algú dient allò de “ustedes que pueden, dialoguen, por favor”, i no regalar-se en el “no hace falta que venga Señor Torrent”.

Per això, el més profund agraïment i admiració pels ciutadans que sense ser mediàtics s’enginyen maneres per fer sentir la seva veu pacíficament amb concentracions, concerts, tancades en presons metafòriques, o folrant de groc els carrers. Si ho fes l’artista Christo, el que va folrar el Pont Neuf, seria considerat performance contemporània. Estic convençuda que algú ja deu estar estudiant a nivell sociològic els darrers temps a casa nostra. Una població que no necessita desacreditar a ningú per reivindicar-se, que aprèn a empoderar-se. I que en plena tecnologia del segle XXI vol tornar a la plaça major i als carrers per compartir amb els veïns un desig de futur millor, com per exemple, un repartiment més igualitari de la riquesa, assignatura pendent a l’estat espanyol.

I sí, elogis pels teus companys i per a tu. Que la presó, en comptes de treure’t les ganes de lluitar i viure, encara te n’ha donat més. Que fas el cor fort, tot i no poder veure com creix el teu fill. Jo no sé si podria! I quan truques, fas de cinc minuts tota una aventura, contagiant el teu somriure tan característic. Aquell que no ens acostumarem mai a deixar de veure, com tampoc mai normalitzarem aquesta extrema vergonyosa situació. Us volem a casa. Ja.