La gran crisi bancària de les hipoteques escombraries (2008 i anys immediatament posteriors) va provocar, en el seu dia, un bon grapat de canvis en el sistema financer i en la manera que els bancs s’havien de relacionar, a partir d’aleshores, amb el client mitjà. Aquests canvis, encara avui en progressió, tenen com a característica principal l’afectació força negativa de la qualitat del servei que els bancs presten i els ciutadans reben. Com a mostra —només com a mostra— valgui posar en relleu que cada dia que passa els contactes personals amb els treballadors de les entitats es fan més incòmodes, per difícils, i, quan arriben a concretar-se, són humanament frustrants per despersonalitzats i distants. Que s’hagi de demanar hora —talment una perruqueria— perquè t’atenguin en un lloc on tenen els teus diners, constitueix, si més no, l’arrodoniment de l’absurd.
La gran majoria de variables dels nous i vells paradigmes bancaris fugen del nostre camp visual perquè la complexitat del sistema financer és màxima i els bancs prou que procuren crear i viure en un món caracteritzat per l’opacitat. La transparència —desenganyem-nos!— és un mite, perquè allò que volen que se sàpiga són les anècdotes, la superfície de les coses; tota la resta, allò que no transcendeix, allò que se’ns escapa, és l’oceà immens d’interconnexions amb la política de qualsevol signe i els negocis nets, no tan nets i decididament bruts que mouen el món.
Tanmateix, es pot establir una primera categoria, i és que els bancs han aconseguit ser imprescindibles —del tot imprescindibles— pel funcionament social. Ara com ara, no ens seria pas possible viure sense tenir, almenys, un compte corrent obert. Fins i tot la persona més pobra necessitarà un banc per cobrar la prestació social i pagar el rebut de la llum, posem per cas. Tothom, per tant, ha de ser client d’un banc i això, aquest mer fet de la necessitat indiscutible de la seva presència entre nosaltres, els atorga, com és obvi, un domini aclaparador. Aquest domini té diversos vessants, en destacarem dos: el primer, la posició privilegiada per imposar condicions a partir de la certesa que el negoci bancari és un oligopoli, i, la segona, la conquesta de la informació, de manera que els bancs, avui, ho saben tot, absolutament tot, de les nostres vides, i tenir la informació, com és ben conegut, equival a tenir el poder en grau superlatiu.
Una de les conseqüències més visibles del nou modus operandi dels bancs és la imposició inflexible, consumada a hores d’ara, de l’anomenada banca electrònica. L’autoritarisme cibernètic domina l’escena i qui no pugui o no vulgui tenir les habilitats precises per moure’s dins aquests espais necessitarà l’ajut d’una teràpia intensiva per controlar el seu més que comprensible neguit (o la ràbia desfermada). D’aquí es deriva que, vist que els clients s’han de relacionar a distància amb el seu banc, les oficines bancàries són sobreres; per tant, l’efecte col·lateral clarament cercat és el de tancar-les massivament i de forma accelerada (l’estalvi en personal i en despeses afegides ho justifica).
A favor del negoci bancari o financer, en torn seu, roda gairebé el món sencer, i no hi ha cap govern o parlament que pugui contradir els seus designis amb una mínima garantia d’èxit. Ells, els bancs i, per extensió, el conjunt del sistema financer, decideixen, i les administracions beneeixen allò que han decidit o, en els millors dels casos i per salvar les aparences, fan veure que ho modulen. Qui recorda, posem per cas, el deute ingent que els bancs contragueren amb l’estat espanyol arran precisament del rescat derivat de la crisi del 2008? Qui dubta que aquest deute no es pagarà mai? De fet, l’argument més recurrent que aleshores es va fer servir per evitar la fallida de les entitats bancàries fou que els bancs eren imprescindibles per al bon ordre econòmic i la salut del sistema en conjunt i etcètera. Es tractava, per tant, d’això, de palesar que eren imprescindibles, quod erat demonstrandum. Algú es va oblidar de recordar-los, als bancs, que allò peremptori era garantir els dipòsits dels clients, però no pas salvar de la fallida unes entitats que havien causat, elles mateixes, aquella monumental trencadissa.
Finalment, la propera gran plusvàlua a la qual aspira el sistema financer vindria de la mà de la supressió de la circulació dels bitllets i les monedes, de manera que qualsevol transacció, petita o grossa, hagi de passar per les seves mans gràcies a la universalització dels pagaments per mitjans electrònics. Aquest cercle, que es va començar a traçar a partir de l’epidèmia de la Covid per mor d’una inconsistent por de la població a tocar els diners en efectiu, s’han fet passes decidides per tancar-lo amb la prohibició de pagaments en diners efectius quan l’operació supera uns determinats límits. Podem imaginar el que representarà, en un futur que s’albira, que haguem de pagar obligadament el cafè o el diari amb targeta de crèdit o amb el mòbil. Fa feredat pensar el que comportarà de control absolut de la població que el sistema financer processi aquest immens cabal d’informació i en tregui conseqüències. Fa feredat.
