Després de la victòria de Trump el passat novembre, molts i moltes es preguntaven qui podria haver votat per aquest personatge obertament sexista, racista, transfobic i condemnat per agressió sexual i suborn i jutjat per instigar un cop d’estat després de perdre les eleccions. Hi va haver diverses respostes, des de les més senzilles a les més complexes, però m’agradaria centrar-me en la resposta que pot donar l’economia. Quin rol podria haver tingut l’economia en l’elecció de Trump i altres líders de l’extrema dreta? És l’economia antifeixista la resposta a l’extrema dreta?
Un dels motius que s’han presentat per explicar la victòria de Trump ha estat la situació econòmica: una gran majoria de les persones més afectades per la inflació van votar per Trump. De fet, el seu discurs es va centrar molt més en impulsar l’economia i protegir les persones de classe treballadora que el del partit demòcrata de Kamala Harris. Trump parlava sovint a treballadors d’estats que han patit fortament els efectes de la globalització i la deslocalització de les fàbriques. També parlava de la pujada de preus i com les seves polítiques frenarien la inflació.
Un dels principals eslògans de Trump era “Make America Great Again - Fem Amèrica gran un altre cop”, que ha donat el nom de MAGA als seus seguidors, i el programa “America First - Amèrica primer” que detallava les mesures per complir amb l’eslògan. Aquestes dues idees casen molt bé amb el feixisme, que s’alimenta de la inseguretat social, de la desigualtat i l’alineació política; és a dir, el distanciament de les institucions polítiques i la desconfiança cap al seu rol dins de la societat.
Però la situació econòmica no explica per si sola els resultats de Trump, ja que també va guanyar molts vots entre classes benestants que justament s’han beneficiat de la inflació i la globalització. I aquest patró es repeteix entre els votants dels partits d’extrema dreta en altres països, tant a Europa com a Sud-amèrica. De fet, la gent decideix donar suport a partits d’extrema dreta perquè en certa manera se senten còmodes amb les proclames del partit, comparteixen objectius o consideren que serveix als seus interessos personals. A curt termini, el feixisme i els partits d’extrema dreta ofereixen solucions que semblen senzilles a problemes complexos.
En un context de crisi ecològica, canvis socials i de les normes de gènere i guerra, l’extrema dreta promet solucions fàcils: s’identifica un culpable de tots els mals, sovint un col·lectiu minoritzat amb poc poder, i es glorifica i romantitza el passat i l’status quo, emfatitzant els privilegis i situació benestant d’uns pocs i ignorant el cost de mantenir aquests privilegis. Es transfereix la desesperació, frustració i ràbia cap a aquest grup que s’ha denominat culpable i així s’evita fer un esforç col·lectiu per reconduir aquests sentiments cap a un canvi de sistema i societat, que suposaria més treball i, segurament, repensar i canviar comportaments individuals.
La solució que planteja l’economista Isabella Weber a les polítiques de l’extrema dreta és l’economia antifeixista. Aquesta se centra en inversions dirigides a ampliar la xarxa de seguretat social i la reducció de les desigualtats. Suposa desenvolupar polítiques públiques dirigides a la classe treballadora. Weber apunta que les forces d’esquerres i antifeixistes han de lluitar contra el fonamentalisme del mercat, que es basa a defensar el lliure mercat per damunt de tot, i utilitzar eines econòmiques més enllà de les ortodoxes utilitzades pel neoliberalisme en les últimes dècades per donar resposta als desafiaments de les societats actuals.
A més, defensa canviar la relació entre la política i les classes més vulnerables, centrant-se sobretot en l’expansió de la participació dels ciutadans i ciutadanes en decisions col·lectives. Segons Weber, mitjançant la reducció de les desigualtats, invertint en l’estat de benestar públic i impulsant la col·lectivitat, es podria reduir la base social del feixisme, que s’alimenta de la inseguretat social i l’alineació política. L’economia antifeixista també suposa que l’economia d’un país no participi en les polítiques feixistes d’altres, com ho és la venda d’armes a Israel mentre duu a terme una neteja ètnica de Palestina, sinó que les polítiques econòmiques contribueixin a la lluita global contra el feixisme.
Les facultats d’economia juguen un rol important, pel que fa a formadores dels futurs i futures economistes. Ensenyar economia antifeixista suposa que a les universitats s’identifiquin les contradiccions i conflictes de classe que sorgeixen en el sistema capitalista, el rol que juga aquest en les contínues crisis econòmiques, la degradació del contracte social i en la crisi ecològica. Els i les economistes, tant en el seu rol d’assessoria de governs i empreses com en la recerca, tenen el deure d’encabir les seves recomanacions dins d’un marc de defensa de l’estat de benestar, del planeta i dels col·lectius i classes més vulnerables. I així es com l’economia antifeixista fa front a l’extrema dreta, aplicant polítiques que ens cuiden i ens uneixen.