Per què volen ser aforats?

«És una llibertat políticament justificada per distorsionar el mandat constitucional de sotmetre’s al jutge ordinari predeterminat per la llei»

12 de novembre de 2025

Mazón a Valencià, com Gallardo a Extremadura o el mateix Ábalos, tots ells refugiats en assemblees legislatives per mantenir la condició d’aforats. Creuen que això d’alguna manera els blinda és un fet. Però realment és així?

L’aforament implica un fur especial en el coneixement de les causes penals contra l’aforat que, a més, sols previ suplicatori concedit per la cambra, pot ser processat. En el cas dels diputats autonòmics, el Tribunal Superior de Justícia de la comunitat autònoma. En el cas del Congrés dels diputats, el fur és el Tribunal Suprem.

Segons el Consell d’Europa, a Espanya massa persones ostenten aquesta condició, que és vista per la ciutadania com un privilegi malgrat que el seu sentit originari fos sostreure els nostres representants polítics de la pressió d’una justícia emprada contra ells de manera frívola i que els tingués de forma continuada entrant i sortint dels tribunals per una utilització política de la denúncia o la querella. En efecte, els aforaments a Espanya són molts més que a qualsevol altre país del nostre entorn, la qual cosa ja ens indica que la seva raó originària ha estat bescanviada per una altra, molt menys digna, d’intentar vorejar la justícia que s’aplica a qualsevol persona.

La pregunta que ens hem de fer és si aquesta sensació dels polítics i aquesta convicció ciutadana de què en una instància superior necessàriament seran millor tractats és certa. No sé si veient el resultat de les causes penals davant del Tribunal Suprem i de l’Audiència Nacional pels fets de l’1 d’octubre, els condemnats no pensen ben diferent. Així doncs, la idea de fons és pensar o calcular si els jutjadors predeterminats per la llei en cada cas ens són propicis o no, i no en tots els casos els de dalt ho seran més que els que podrien analitzar el cas en instàncies jurisdiccionals de més nivell.

L'única prerrogativa que aleshores veig clara, i potser inadmissible, és que a raó de l’anàlisi que del seu cas faci l’aforat pugui decidir entre continuar o deixar de ser-ho. Però aquesta, siguin 10, 100 o 1.000 els aforats, és la mateixa; una políticament justificada llibertat de distorsionar el mandat constitucional de sotmetre’s al jutge ordinari predeterminat per la llei. Tenen així una llibertat d’escollir que la resta no tenim.