Qui és del sistema?

Les eleccions a Alemanya ens mostren una societat fragmentada. Entre l'est i l'oest, entre el camp i la ciutat, entre els homes i les dones, i entre el jovent i la gent gran. La frustració i el desengany que produeixen els efectes de la globalització econòmica en bona part de les classes treballadores i el jovent i el rebuig cap a algunes polítiques d'igualtat o de desenvolupament sostenible engreixen els considerats extrems encara que tinguin poc en comú, també a l'hora de defensar o no els valors democràtics i la convivència.

Els antagonistes d'Alternativa per Alemanya i Die Linke són els que més suport tenen entre els joves del país que encara és la locomotora econòmica d'Europa i que ara s'encamina cap a un govern de la conservadora CDU amb els socialdemòcrates. Un govern que serà, segurament, l'última oportunitat per a l'anomenat cordó sanitari per arraconar als neonazis, que a Alemanya ja es qüestiona i que té menys prestigi a altres països que al segle XX també van passar la verola del feixisme, com ara Itàlia i Espanya.

És interessant avui l'anàlisi de dades que publiquem sobre què voten al nostre país els perfils que, a Alemanya, han propulsat l'extrema dreta. És evident que ni Vox ni Aliança Catalana, els dos partits que s'emmirallen en el seu ideari xenòfob i que diumenge compartien celebració amb ells a Berlín malgrat la seva animadversió nacional, estan encara al nivell de suport d'AfD, però hi ha senyals preocupants. Ho són a Catalunya i, de forma encara més accentuada, al conjunt de l'Estat.

Molts joves confien en l'extrema dreta, en les seves solucions fàcils i en els seus discursos atrevits a les xarxes per trobar una sortida als seus problemes, pors i frustracions. Passa, sobretot, entre els homes. N'hi ha que se senten atacats o menystinguts pel feminisme, talment com si la consecució de drets de les dones els en restés a ells. Les dades a Espanya ens diuen que Vox és la primera força entre els nois i sabem també que sense la mobilització de les dones, especialment les més joves, l'esquerra no hauria retingut el govern l'estiu del 2023.

Hi ha, en tot plegat, una constatació i una mancança. La constatació és que la memòria col·lectiva és dèbil o inexistent. Fa cinquanta anys que va morir Franco (la decisió del govern espanyol de recordar-ho té tot el sentit) i ja només els avis tenen un record viu del que va ser la seva dictadura, del que suposa la privació de llibertat per votar, sindicar-se, expressar-se lliurement o parlar la teva llengua. La democràcia no va ser un regal, però això sovint s'oblida i s'abraça l'autoritarisme pensant que serà més eficaç i ràpid, però obviant que és només empobridor i limitatiu. A Espanya no s'han fet polítiques de memòria, la Transició va girar full sense càstigs o revisió crítica del passat i el risc que es corre ara per no haver tancat bé aquella porta és enorme.

I la mancança la posen els partits. La dreta perquè compra massa sovint el marc de l'extrema dreta i els seus discursos contra els més febles. I l'esquerra per la seva incapacitat d'atreure els qui volen canvis. Tradicionalment, i com demostra el darrer gràfic de l'anàlisi de l'Ona Sindreu, els joves se situaven en posicions progressistes. Ara, la situació s'ha capgirat i el 60% s'afirmen de dretes.

El que és contestatari i antisistema és ser-ne -i et pots presentar com a tal encara que siguis president dels Estats Units mentre que bona part de l'esquerra (i el mateix es pot dir del conjunt de l'independentisme a Catalunya) ha adoptat un aspecte sistèmic i envellit. Desafiar l'statu quo -que no és precisament amic de la justícia social i de les llibertats en un sentit ampli- hauria de ser patrimoni de qui vol més drets, més igualtat i més avenços. No de qui en vol menys.     

El passadís

L'exconseller i exdirigent d'ERC Xavier Vendrell passa ja més temps a Colòmbia que a Catalunya. S'ha convertit en un dels assessors més estrets del president del país, el progressista Gustavo Petro, també ara que té problemes i està enfrontat a una part del seu govern. I a Vendrell, que fa d'empresari al marge de la seva faceta política, li ha arribat aquests dies un reconeixement. La Universidad Iberoamericana de Ciencias y Desarrollo Humano, i més concretament el seu claustre internacional de drets humans, l'acaba de fer doctor honoris causa per la seva tasca a diferents països de l'Amèrica Llatina i especialment a Colòmbia, un país molt marcat per la violència. Així va ser la cerimònia i es va presentar ell recordant la seva trajectòria cívica i política.   

Vist i llegit

El redactor en cap d'internacional de La Vanguardia, Ramon Aymerich, escriu a "Merz, l'únic líder disponible" una semblança del guanyador de les eleccions alemanyes, que serà sens dubte un dels noms dels pròxims temps. Merz és un polític atípic en la política alemanya, on s'imposa un estil que vol ser sempre auster i la vida privada no es mostra amb excés. Ell, en canvi, és algú capaç de presentar-se al casament d'un amic pilotant la seva pròpia avioneta. És un advocat que ha fet una fortuna treballant per grans fons d'inversió. Però Aymerich s'abona al realisme i escriu que "Merz és l'únic heroi disponible en aquests moments". I tindrà feina perquè necessita aturar la percepció d'una Alemanya decadent, nodrir de moral una Europa avui estresada i, a més, fer-ho aviat. 

El nom propi

Jordi Turull (Parets del Vallès, 1966) té la difícil tasca d'administrar la tensió entre Junts, el partit del qual és secretari general, i el govern de Pedro Sánchez. Ahir va fer, a petició del mediador de les negociacions entre les parts, una concessió i va retirar la qüestió de confiança al president espanyol que s'havia de debatre avui. Ho va fer malgrat que encara no ha tancat l'acord sobre immigració i l'amnistia per a Carles Puigdemont i el català a Europa encara tenen un futur incert. Per ara, ERC, que ha prioritzat les qüestions materials i que ja fa més temps que va apostar pel diàleg, pot exhibir millor balanç amb el PSOE. Turull va ser conseller de la Presidència del govern de Puigdemont i pres polític. Els seus inicis en política van ser a les administracions locals i de la Generalitat i abans del procés va ser un dirigent molt proper a Oriol Pujol. De CDC va passar al PDECat i, finalment, a Junts on va rellevar a Jordi Sànchez al capdavant de l'estructura del partit. En el seu primer mandat ha aconseguit arraconar Laura Borràs i els seus partidaris.   

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.