Xavier Vendrell (Sant Joan Despí, 1966) és un pota negra de l'independentisme d'esquerres. Va arribar a ERC el 1991 després de militar a l'MDT i Catalunya Lliure i va tenir un paper destacat en el final de Terra Lliure. Al partit, sempre de bracet de Joan Puigcercós, va ser home d'aparell, conseller i va tenir un paper clau en els tripartits. Es va apartar de la primera línia institucional i dels focus per dedicar-se als negocis, però mai ha deixat la política. I no ho pensa fer. Ara, Vendrell viu a cavall entre Colòmbia i Catalunya i és també assessor del govern de Gustavo Petro, a qui va conèixer quan era alcalde de Bogotà.
Però, com dèiem, no ha deixat la política. El seu paper va ser clau per fer Junts pel Sí, en l'estat major de l'1-O (ell hi va tenir un rol logístic important), i en nombrosos intents de reconciliació entre Junts i ERC no reeixits. Pel camí ha estat investigat en la causa del Tsunami i en la suposada trama russa del procés, i encara té pendent una causa per la requalificació d'uns terrenys que ell vincula a la persecució del jutge Aguirre. A ell i a David Madí se'ls ha presentat com una mena de beautiful people del procés, qualificatiu que rebat recordant que no s'ha enriquit i que les causes van caient. Vendrell aborda la situació de l'independentisme, però també la d'Esquerra. A diferència de Joan Tardà, un altre veterà a qui entrevistàvem fa uns dies, ell reclama a Oriol Junqueras "generositat" per deixar pas al capdavant d'ERC per reconstruir-la.
Què fa ara Xavier Vendrell?
Fa uns anys estic situat bàsicament a Colòmbia. Allà assessoro el primer president d'esquerres del país, en Gustavo Petro, especialment en l'àmbit de la reforma agrària. Vinculat a això cal desenvolupar, per exemple, la xarxa ferroviària. Colòmbia és el primer cop que té un govern d'esquerres i a la campanya ja vaig organitzar els interventors i vam viure moments molt tensos per la situació de violència política, l'ús de Pegasus...
Parla de la violència política a Colòmbia. Això fa relativitzar la repressió a l'independentisme?
Sí. Evidentment, a cadascú li molesta el que li fa mal. El queixal no em fa menys mal perquè el veí tingui un càncer. Per guanyar una república hi ha hagut molts llocs del món on han passat situacions molt complicades. Estic en una lluita on cada dia ens maten dirigents, líders indígenes, camperols o obrers. Hem passat un període de repressió, sí. Però no ens pot paralitzar i ens ha de servir per avaluar-nos. Hem decidit que no estem disposats a utilitzar la violència, però hem de saber què estem disposats a suportar. És el que va passar l'1-O? Doncs ells estan disposats a anar molt més enllà. Quants estem disposats a la presó? Alguns no hi hem anat, però ens han desmuntat la vida.
"Què estem disposats a suportar? El que va passar l'1-O? Doncs l'Estat està disposat a anar molt més enllà"
La situació que explica li ha generat imputacions i un protagonisme als mitjans espanyols i de rebot als de la dreta colombiana i obligat Petro a defensar-lo...
Ens coneixem fa molt i sap el que hi ha. He assumit riscos per defensar les idees aquí i allà, però no soc un delinqüent ni un terrorista ni m'he fet milionari a Colòmbia. No tinc cap contracte amb l'Estat. He anat a molts mitjans allà a defensar-me. Això és el cost d'enfrontar-se amb l'establishment, com vam fer aquí els independentistes i ha tingut costos.
Però a vostè l'investiguen per una requalificació urbanística...
Si entrem en aquest cas concret, quan vaig declarar vaig explicar que, efectivament, aquesta finca tenia una qualificació per construir habitatge i hotels, que és el que se sol fer amb un pelotazo. Aquí és al revés. Estàvem fent un pla per construir una escola especialitzada per a nens dislèxics des d'una fundació sense ànim de lucre que presidia i de la qual mai he cobrat. S'arxivarà. Si no haguessin trobat on agafar-se, m'haurien posat un paquet de coca al maleter. L'Estat sabia que després dels empresonaments i els exilis jo continuava parlant amb Puigdemont i Junqueras per buscar acords estratègics. I no els fa gràcia.
L'han perseguit pel Tsunami. Algun dia explicarà el seu paper?
El més important és que hagin passat les coses. Si les expliquem serà per treure'n alguna lliçó, no per presumir del que hem fet. Quan la sentència ens hauria caigut la cara de vergonya si no hi hagués hagut reacció. I no va ser més potent no per manca de gent o d'organització, sinó d'acord entre partits. I això ha esquinçat moltes coses. En termes futbolístics hem tingut els titulars a la presó i a l'exili i això ho ha complicat tot. El que cal és aprendre, perquè tornarà a haver-hi una propera vegada i no serà un momentum màgic. S'haurà de construir. El que no s'hi val és dir que hem de refer la nació perquè ara no és el moment de fer l'Estat. Hem de refer la nació, però en paral·lel hem d'estar preparant-nos per tornar-nos a plantar davant l'Estat.
Vostè era membre de l'anomenat estat major del procés, un grup de persones no publicitades i que no han estat escollides ni nomenades que prenia decisions importants. No és una anomalia?
Les decisions sempre les van prendre les persones elegides. Una altra cosa és que hi ha un moment determinat en què necessiten un acompanyament perquè hi ha coses que no les poden fer. L'Estat posa la banya en què el Govern no pugui organitzar el referèndum i ells han de delegar. És normal que hi hagi persones que facin coses que no les fa pròpiament el Govern, però les decisions de fons sempre les van prendre les persones escollides per fer-ho.
"El Tsunami no va ser més potent no pas per manca de gent o d'organització, sinó per la manca d'acord entre partits"
Vist en perspectiva està justificada la sensació de fracàs?
M'agrada l'alpinisme i comparo el procés amb un ascens. L'any 1987 vaig intentar pujar el Cerví i no vaig poder, però vaig aprendre coses per fer-ho l'any 2000. Si traiem lliçons, no hi ha d'haver sensació de fracàs. Per què vam fallar? Doncs perquè no vam calcular com reaccionaria l'Estat. Ara ja ho sabem i hem de preparar-nos i avaluar què estem disposats a fer. No és just donar-ne sempre la culpa als líders; ells surten del poble, no del no-res. Per exemple, no cal que tothom perdi la feina, potser ho han de fer 10.000 persones, posem per cas. Però la resta hem d'estar disposats a ajudar les seves famílies. Tot això no ho vam pensar. Ara, si volem tornar-hi i optem per desobeir hem de saber que té un cost.
Abans recordava que ha intentat refer ponts entre Junts i ERC. Marta Rovira deia fa uns dies que ella ja en tenia prou i tirava la tovallola. Vostè també?
No, sóc molt tossut. Però ara els partits han de replantejar-se coses. Li responc, però vaig a un altre punt previ. Estem en una fase, i en això estic alineat amb ERC, que el que hem de fer és reconstruir la nació. No s'hi val queixar-se i no fer res. Hi ha un retrocés de la llengua i la solució no és fer fora els immigrants i sí agafar 100.000 persones amb consciència nacional i anar a buscar el milió d'immigrants disposats a aprendre'l. Això un Govern ho ha de liderar, però no ho pot fer sol.
"Ara hem de refer la nació, però en paral·lel hem d'estar preparant-nos per tornar-nos a plantar davant l'Estat"
Ens hem carregat la societat civil i ho hem delegat tot en l'administració i això també vol una reflexió perquè no hem estat valents. Jo he acompanyat alcaldes de poble a convèncer un conseller per fer un poliesportiu que realment no tenia sentit. No pot ser recórrer sempre al papà estat. I a això afegim que no hem fet una funció pública eficient. Ha de ser més meritocràtica i no tractar per igual a tots. Ningú afronta aquest debat. Refer la nació vol dir polítiques valentes.
I en aquesta fase cal en paral·lel un debat estratègic. Les persones que han estat al capdavant fins ara han de fer un pas al costat. Sigui Puigdemont, Junqueras, Rovira o Aragonès. Els dos últims han dit que s'aparten. Si no, els ho hauria demanat perquè ja no són creïbles. No poden liderar una nova fase, però ens cal un espai de pensament, un think tank, amb ells i noms com Artur Mas, Joan Tardà, Xavier Domènech, David Fernández... Hem de pensar com encarem la nova etapa. Mentre es gestiona el dia a dia i es refà la nació, posem aquestes ments brillants i que han arriscat molt a fer una altra cosa. Posem-hi recursos i ajudem a que tinguin una vida professional i puguin pensar. Cap d'ells té la raó absoluta i hi ha visions molt diferents, però tan honesta és la visió de Joan Tardà com la que té en Lluís Llach. I són enfrontades, però la solució no és que s'insultin, sinó que parlin perquè els dos són independentistes i progressistes. El camí al cim l'hem de trobar plegats.
"Els que han estat al capdavant, siguin Puigdemont, Junqueras, Rovira o Aragonès, han de fer un pas al costat; no són creïbles. No han de liderar, però ens cal un espai de pensament"
Per tant, el problema de la unitat és de persones que no es posen d'acord?
Hi ha un problema de persones i hi ha un problema de visions estratègiques. Jo m'he fet un fart de parlar amb els uns i els altres i, si torno a l'exemple del cim, uns pensen que per un costat ens matem i els altres pensen que ens passarà el mateix si l'ataquem per l'altre. I això ho ha accentuat la repressió. L'1-O vam poder asseure a una taula Puigdemont i Junqueras i els vam posar d'acord. Les situacions s'han tibat tant que ara és molt difícil refer aquesta unitat a partir d'aquestes persones. Si els traiem del debat partidista i de la situació en què avui es troben volent liderar les seves respectives formacions és possible que trobin camins per acordar estratègies.
Comparteix la sensació estesa entre dirigents d'ERC que hi ha un món nacionalista, inclòs Junts, que només els tolera subordinats a l'espai convergent?
Sí, recordo un sopar a casa de Miquel Calçada fa anys. Per part de CDC hi eren Felip Puig i en David Madí i per part d'ERC Joan Puigcercós i jo. Montilla era president i a Madí li vaig dir que el que a ell l'emprenyava no era que haguéssim fet un president que alguns titllaven de xarnego, que el que l'emprenyava era que fos algú que podria ser el fill de la seva minyona. I que jo també podia ser-ho. Quan ens diuen que el tema de les classes ha passat a la història és mentida. Estan acostumats a manar i els és molt difícil acceptar que ho faci l'altre. L'actitud sempre és "estic disposat a que ho fem això si jo mano". I la nostra és dir que l'important és fer-ho. Ens agrada governar, és clar, però ho acceptem diferent. No és com la dreta espanyola o la colombiana, però a la dreta catalana també li costa acceptar que mani un altre.
"La dreta catalana no és l'espanyola o la colombiana; però també els costa acceptar que mani un altre, que el masover passi davant de l'amo"
Si la unitat s'hagués mantingut, per exemple no trencant el Govern, la majoria independentista encara existiria?
És política ficció. Vaig anar a Waterloo a sopar amb Puigdemont abans de la investidura de Pere Aragonès i ja em va dir que no n'hi hauria sense acord estratègic. Hi ha haver investidura i no acord estratègic. Es podia intuir què vindria. Si analitzem els darrers governs, si comparem el de Montilla i el de Maragall, el de Montilla va ser més bon gestor. Però la visió de la gent és que va ser millor el de Maragall. Per què? Hi havia un objectiu estratègic, que era l'Estatut. I si comparem amb els de Puigdemont i Mas, passa el mateix. Ha quedat que ho va fer més bé el de Puigdemont. Fer un govern sense un objectiu clar i on es va sense saber exactament on va és molt difícil. Al final el que pesa és la percepció i per guanyar-la cal tenir relat. Cada vegada que li ha tocat, ERC ha fet president un convergent, des de Pujol fins a Torra. I altres vegades socialistes en funció dels resultats i de les necessitats del país. Els va costar acceptar que el masover havia passat per davant de l'amo i això va llastrar el Govern. Ara cal reconstruir perquè si fem un referèndum penso que el perdem. Hem de tornar a convèncer, encara que pels nous independentistes sigui un trauma, parlant del dèficit fiscal i tots els arguments que ens han fet créixer i fet veure a molta gent que ens cal un estat.
La independència va fracassar el 2017, però el 2019 ERC va rebre un cabal de confiança que en un any s'ha esvaït. D'on ve el problema?
Quan es diu que ara no és el moment de fer l'estat vol dir que has de fer dues coses: excel·lir en la gestió perquè la gent accepti que s'està en aquesta fase, i reconstrucció nacional. Ara bé, renunciar a un any de govern quan teníem la presidència espero que algun dia algú m'ho expliqui. No ho vaig entendre. Hauríem hagut de governar, insistir en el finançament, en el que faríem amb els 20.000 milions d'euros que ens prenen cada any.... I es pot estar d'acord que no és el moment, però cal que ens creiem que treballem per aconseguir-lo. I això la majoria de la gent no ha vist. Segur que el resultat ha estat injust perquè la gent ha fet el que ha pogut, però s'ha fet malament i crec que, per recuperar la confiança, cal regeneració com la que vam fer amb Joan Puigcercós. I la clau és la generositat. La majoria del país és sobiranista i progressista i si el partit que clarament s'hi alinea només té un 13%, alguna cosa ha fet malament.
"Junqueras ha estat capaç de sumar gent que no se sent només catalana, però si segueix trigarem a aixecar el cap. No pot ser que ens barallem gent que pensem el mateix"
Vostè és un dels signants del manifest que demanava un nou lideratge a ERC i hi està implicat. Perquè Teresa Jordà pot ser renovació i Oriol Junqueras no?
Jordà no ha estat la presidenta ni la secretària general. El que no podem fer és liquidar a tothom. Les persones que tenien els quatre càrrecs principals, Junqueras, Aragonès, Rovira i Vilalta, no poden seguir. Vol dir que tothom se n'ha d'anar cap a casa? No. Crec que un dels errors de l'entorn de Junqueras és que li volen donar uns mèrits que no són els reals. En té un molt gran, que és que allò que en l'etapa Carod es va teoritzar de no renunciar a una nacionalitat diferent de la catalana per poder votar independència ell ha estat capaç de fer-ho. I la millor prova és guanyar a Sant Vicenç dels Horts. Ens ha d'ensenyar com hem de fer que els que se senten catalans però també espanyols o el que sigui ens poden fer costat. No va només de viure millor perquè em poden donar tot l'or del món i no deixaré de ser independentista. És saber fer que molts se sentissin "dels nostres". Això no vol dir ser el número 1 del partit. Si segueix, trigarem més a aixecar el cap. No pot ser que ens barallem gent que en el fons pensem el mateix.
Quines diferències hi ha entre vostès i els junqueristes?
Crec que cal pensar sobretot en la nova generació. Els vells haurien de fer com jo, deixar fer. Aquí la gran diferència és els que ja diuen "Oriol fins aquí" i han tallat el cordó umbilical, no necessiten pare protector. Els que estan amb ell, com ara el Pau Morales, encara li han de dir, "Oriol deixa'ns fer. Acompanya'ns, ensenya'ns, ajuda'ns, però deixa'ns passar el davant". És això. Després hi ha altra gent, com en Joan Puig, que encara se senten una mica escolanets del món convergent. Ara hi ha dues candidatures més que qüestionen els acords amb els socialistes. I n'hi ha al costat de Junqueras pels que sembla que hem de fer de crossa del PSC.
"Hi ha una candidatura que veig subsidiària dels socialistes i dues de l'espai convergent. Som una cosa diferent, i no vol dir que no puguem fer acords amb tots"
Per això crec que la candidatura renovadora recull l'essència de l'esquerra nacional en coses que diu, per exemple, el Xavier Godàs. Hi ha una candidatura que veig subsidiària dels socialistes i dues de l'espai convergent. Som una cosa diferent de la dreta nacional i de l'esquerra sucursalista, i no vol dir que no puguem fer acords amb tots. Ara l'he defensat amb el PSC i en el seu moment vaig empènyer per Junts pel Sí.
Com s'ha de fer Esquerra per no aparèixer com un satèl·lit del PSC, però fer-lo complir?
Tenim eines que són els vots. Tots sabem per què es van aprovar els indults, la modificació del Codi Penal, la llei d'amnistia... Esquerra té una força a Madrid i a Catalunya que pot fer perdre votacions. Ha de condicionar. Segurament és el PSC més espanyolista, però si no hi fóssim, no tindríem un conseller de política lingüística amb idees clares. I això hi és perquè hi ha hagut uns acords. I ja sentim a Illa dir coses que mai hagués dit, com passava amb Montilla. Tant de bo Junts entengués que hem d'usar plegats la palanca plegats. Ara venen quatre anys de PSC perquè hem comès errors molt greus: Junts sortint del govern, Esquerra acabant el govern un any abans i no fent polítiques valentes, o no tenint estratègia conjunta. Ara el que no pot ser és que ens tirem els plats pel cap altre cop.
"El que no pot fer Junqueras és dir que tot el que ha fet ERC malament és culpa de Rovira i el que ha fet bé és gràcies a ell. Li demano generositat per facilitar acords"
Tardà ens deia fa uns dies que calien acords progressistes i que l'avenç cap a l'autodeterminació havia d'estar liderat per l'esquerra, inclòs el PSC. Ho comparteix?
Al Joan me l'estimo com un germà gran i en moltes coses té raó. Però a vegades fa reflexions massa complexes i pretén que el partit les assumeixi. Fer-li creure ara a la gent que tenim capacitat, en un moment en què el PSC està fort, de fer-lo tirar endavant el sobiranisme català crec que és molt difícil. No estem en condicions. El PSC és un actor de primer ordre; prescindir-ne seria autoenganyar-nos. Hem d'intentar que estiguin al nostre costat fins on es pugui. En això sí li dono la raó a Tardà, s'ho cregui més o menys Illa. Té mèrit que aconseguim que el PSC accepti una convenció nacional sobre la resolució del conflicte, per exemple. El pacte d'ERC liderada per Rovira és espectacular. El que em sorprèn és que, en aquest moment, qui pretén liderar ERC s'amagués. Si tinc un retret a Junqueras és aquest. Ella tornava de l'exili amb tot el que havia passat, es posa al capdavant, negocia, fa un acord espectacular, ell la deixa als peus dels cavalls i després diu que vol liderar. Portar la barca quan la mar és plana és molt fàcil.
Els partidaris de Junqueras veuen incongruent demanar-li que plegui perquè és una cara de 2017 i fer a Josep Rull president del Parlament i estar disposat a votar Carles Puigdemont president...
El que no pot fer Junqueras és dir que tot el que ha fet Esquerra malament és culpa de Rovira i, en canvi, el que ha fet bé és gràcies a ell. Li demano generositat per facilitar acords. Aquest estiu he fet un intent d'asseure persones d'una banda i de l'altra i ell ho va frenar. És un error. No podem capar el debat. No pot ser que per una discrepància entorn una persona ens bloquegi. Si no hagués patit la repressió, segurament hauria arribat a president i és una injustícia molt gran. Però li hem de demanar un pas al costat. Jo encara espero que abans del congrés permeti acords per no arribar-hi amb diverses candidatures, que ja sabem el que passa. Creu que pot tirar endavant amb la meitat del partit pensant que no li toca? És un error. La història és agraïda amb gent com Puigcercós pel que va fer. No perdo l'esperança que Junqueras faci el mateix.