Joan Tardà (Cornellà de Llobregat, 1953) és una de les figures més populars d'ERC. Fa anys que està enretirat de la política institucional, però no de la política: és conseller nacional —va ser el més votat— i té ganes d'incidir en la línia del seu partit. Va ser professor d'institut 30 anys i regidor pel PSUC a Cornellà en el primer ajuntament democràtic. Després d'implicar-se en la lluita antirepressiva i a Nacionalistes d'Esquerres, el 1992 es fa militant d'ERC i el 1999 torna al ple municipal. El 2004 es convertia en diputat al Congrés. Va deixar l'escó el 2019 després de guanyar notorietat desafiant amb l'ús del català, promovent el no a l'Estatut, defensant moltes causes sense pèls a la llengua i acreditant capacitat de treball.
Els discursos contundents mai van eclipsar un perfil també conciliador i ferm defensor de la unitat de l'esquerra. En el postprocés hi ha aprofundit i defensa els tripartits i fer compatible la confrontació i la col·laboració amb els socialistes per fer créixer el sobiranisme. Vol aportar i explicar-se sense lligams i assumeix que arriscar en el discurs li ha costat crítiques, també dins del partit. Les considera injustes perquè defensa que sempre ha estat lleial. No amaga que ara fa costat a Oriol Junqueras, però ja li posa deures abans del congrés.
Joan Tardà encara és independentista? Mirant alguns qualificatius a les xarxes es diria que no...
En soc i sempre en seré. Per això estic implicat i amoïnat per saber com hem de llegir els canvis vertiginosos arreu del món, a Europa, a l'estat espanyol i a la societat catalana. I en soc perquè ens cal exercir el dret a l'autodeterminació i esdevenir república. Si assumim que el món canvia, no podem anar amb una motxilla de 300 quilos.
Quina és aquesta motxilla?
L'historicisme, els imaginaris propis d'una nació sense estat que sempre ha actuat a la defensiva i que en el conflicte amb l'estat opressor mai se n'ha sortit. És una característica comuna amb altres nacions sense estat que han intentat sobreviure i assolir la sobirania plena. I justament per això crec que ara ens cal una lectura crua i real d'on som i ser desacomplexats, atrevits, moderns i ambiciosos. En aquesta batalla ideològica hem avançat, tot i que hem pagat una penyora gran: la pèrdua de suport popular.
Ara és prioritari conquerir és un escenari de diàleg i negociació amb l'Estat i assegurar la cohesió social. Si no repartim la riquesa de manera equitativa, no hi haurà nació. I si no n'hi ha, estarem en pitjors condicions i podem caure pel terraplè de la desnacionalització, que es manifesta per exemple en el retrocés de l'ús social del català. Per tenir cohesió social cal que les esquerres siguin hegemòniques. I cal fer-ho en un marc de conquesta de drets democràtics, que ara necessiten una negociació amb l'Estat per resoldre l'encaix o el desencaix i un diàleg entre catalans per construir una solució que impliqui votar.
En aquesta desnacionalització molts independentistes que pateixen per la llengua, però també per les derivades del fenomen migratori...
Quan parlo de cohesió social és això. El patriotisme social es basa en una cultura pública comuna que abasta a tots els que trepitgen aquesta terra. El republicanisme, a diferència del nacionalisme, té en el frontispici de la llibertat, la igualtat i la fraternitat i això ens permet entendre que hem de ser un sol poble. És clar que hi ha amenaces, i la primera és el sistema econòmic capitalista que té com a objectiu acumular, depredar i especular. No té sentit buscar solucions sense assumir que la cohesió social es basa en l'autoestima nacional, i que aquesta neix en la percepció de tothom que som terra d'oportunitats, de drets i de deures. La consciència nacional neix de l'existència d'una pàtria que no exclou.
Hem d'encarar-ho d'una forma o bé tribal o bé republicana. La visió desesperada, fatalista o estrictament demogràfica de la nació farà que ho tinguem perdut i no ens farà atractius pels milers que continuaran arribant. Si Catalunya és una anomalia que encara existeix (per història no ens tocaria ja, com els ha passat a altres nacions europees) és perquè mai no han guanyat els derrotistes i sí la innovació i l'heterodòxia.
Li comentava el tema de les xarxes. Li dol quan se'l vol excloure, a vostè i ara també a ERC, de l'independentisme?
Dir que no em dol seria assumir que soc de marbre. Però teníem molt clar que es tractava de reformular l'estratègia. El camí no ha estat fàcil i a ERC no tothom ha posat la cama amb la mateixa intensitat. El 2017 es van donar unes condicions objectives que pressuposaven certes possibilitats de guanyar i protagonitzar una revolució democràtica, no social, amb el procés constituent d'una nova república. Tal vegada vam considerar les condicions eren més favorables del que realment eren.
"Calia reformular l'estratègia. El camí no ha estat fàcil i a ERC no tothom ha posat la cama amb la mateixa intensitat"
Vostè té sobre això alguna frase que ha envellit malament. El setembre del 2017 va dir als universitaris que si no acompanyaven en la consecució de la república "cometrien delicte de traïció a les generacions que vindrien"...
Com li deia, hi havia les condicions mínimes per intentar-ho que no s'havien donat en dècades. Hem estat una generació que, com altres que ens van precedir, tampoc se'n va sortir. Vam fer allò que calia, intentar-ho perquè hi havia uns mínims. Vam errar en creure que les condicions eren millors de les que realment eren. El que no hauria tingut sentit és que després d'arribar al peu de la muntanya i no de fer el cim no haguéssim fet una anàlisi de la nova realitat. A finals de 2017, quan Rajoy va comparèixer al Congrés, ja li vaig dir que la nova batalla seria l'amnistia, i el 2018 ja vam buscar conquerir un escenari de negociació. Ho hem fet amb un esclop i una espardenya, sols i criminalitzats per un sector important de l'independentisme. Hem pagat la penyora electoral i per reeixir caldrà actualitzar l'estratègia en aquest congrés.
Entenc que per vostè és bona...
Sí, i la prova és que les dues grans candidatures que es presentaran al congrés d'ERC no la qüestionen, o crec que no ho faran. Aquests anys han estat durs perquè, a més, al partit hi havia encara, diria que en termes freudians, certa dependència del relat nacionalista. Hi ha hagut una mena d'incapacitat per desempallegar-se d'una hegemonia ideològica del nacionalisme i d'aquesta mena de superioritat respecte d'ERC.
"Hem conquerit l'escenari de negociació sols i criminalitzats per una part de l'independentisme. Hem pagat la penyora electoral i el congrés ha d'actualitzar l'estratègia"
El 2018 fan la lectura "crua i real" i el 2019 posen en marxa l'actual estratègia sense concessions de Junts. A les espanyoles i municipals d'aquell any i fins i tot a les catalanes de 2021 reben un ampli cabal de confiança, però no l'han mantingut ara que han arribat els fruits. I s'ha perdut la majoria independentista. Per què?
És la penyora que s'havia de pagar i tant de bo ho haguéssim fet més bé com perquè no fos tan alta. Per contra, se'ns obren oportunitats. A ERC li ha tocat la rifa perquè hem consolidat l'estratègia i tenim una casuística favorable. Vam guanyar la batalla per no bloquejar Sánchez i aprovar els pressupostos, i vam conquerir l'indult malgrat que a la direcció semblava que alguns se n'avergonyien, i l'amnistia fins i tot regalant protagonisme a Jaume Asens perquè semblava que era poca cosa. Ara, el republicanisme és determinant al Congrés en el context d'un govern de coalició condicionat per l'independentisme basc i gallec.
I, d'altra banda, i tot i el desastre del 12-M, l'aritmètica ens ha fet determinants i hem preservat part de la bona obra de govern del president Aragonès al pacte per investir Illa. És importantíssim el nou finançament i, sobretot, que s'hagi concretat la Convenció Nacional de la Resolució del Conflicte. Això ve a donar la raó als qui des d'ERC coincidíem amb Salvador Illa quan deia que no només era una qüestió de diàleg amb l'Estat sinó també entre catalans. La solució l'hem de construir entre tot el catalanisme polític, també els no independentistes.
Però això és el que es va fer amb l'Estatut el 2006 on vostè va ser una de les cares del no d'ERC...
No, l'Estatut tenia com a finalitat fer una llei orgànica espanyola, i la Convenció ha de ser un espai per debatre una solució. Per mi ha de passar perquè els catalans puguin votar una o dues fórmules. No pot ser que al final només puguem dir si volem més o menys autogovern. Hem de poder decidir més autogovern o una altra cosa. Però això és el final del camí i ara s'ha de construir. Ja vaig defensar que ERC s'havia d'implicar activament en les propostes que presenti el catalanisme no independentista per poder exigir a la contrapart el mateix amb les nostres. Vam cometre un error menystenint que el PSC no s'impliqués en les lleis de desconnexió el 2017. Ara, tot el catalanisme polític ha d'intentar construir una solució que passi per les urnes. I estaria bé que això ho lideressin les esquerres, del PSC fins a la CUP.
"Tot el catalanisme ha d'intentar construir una solució que passi per les urnes. I estaria bé que ho liderés l'esquerra, del PSC fins la CUP"
Tot aquest procés l'independentisme no l'ha de fer amb algun tipus d'unitat?
En absolut. L'independentisme s'ha de reconstruir cadascú a casa seva. La nostra feina no és afavorir un partit únic tipus SNP, sinó crear un front ampli de l'esquerra sobiranista i independentista que tingui una relació alhora de confrontació i col·laboració amb el PSC. El quid de la qüestió és aquesta dialèctica. El suport a la investidura és això i jo desitjaria que en quatre anys hàgim fet prou bé perquè després es pogués fer un govern tripartit. Ara, caldrà treballar solucions des d'una proposta del PSC d'aprofundiment de l'autonomia i una d'ERC de llei de claredat que ha de ser treballada en cada cas per uns i altres. Nacionalment, ens hi va molt.
A ERC hi ha desconfiança vers els socialistes i el grau de compliments dels acords. Vostè està satisfet d'aquests cinc anys de col·laboració amb el PSOE en temes com Rodalies, els pressupostos...?
El balanç com sempre és poc satisfactori, però els catalans estem entre l'Espanya i la paret. S'ha de fer millor, és clar.
No ho ha fet prou bé Gabriel Rufián a Madrid?
Al revés! Justament el que representa Rufián com a figura que respon a una realitat sociolingüística, cultural i econòmica de l'àrea metropolitana és un valor. El gran pecat d'Esquerra és que no ha sabut trobar més Rufians. Bona part dels èxits electorals i de la resistència que hem tingut en els barris populars és gràcies a la seva figura. I ha estat objecte de crítiques, algunes lamentables, quan ha ofert moments brillants i ha estat un dels millors hams d'ERC i de l'independentisme davant de molts catalans.
"Per trajectòria, capacitats i perquè és la persona d'ERC més coneguda, Junqueras és qui ofereix més prestacions per liderar el partit"
Quina estratègia ha de tenir Esquerra a partir del seu congrés?
En primer lloc, cal dir que Marta Rovira i Oriol Junqueras tenen més que merescut continuar a la primera línia política si ho volen. Una ha decidit plegar i l'altre presentar-se malgrat que Rovira té tants mèrits com Junqueras. En aquest context, no amago les cartes i dic que faig costat a l'Oriol Junqueras. Miro, observo, recordo, parlo, i per trajectòria, capacitats i perquè és la persona d'ERC més coneguda arreu crec que, en termes comercials si ho voleu, és qui ofereix més prestacions per liderar el partit. Ara bé, espero que abans de la votació ens ofereixin als militants, i tal vegada també obert a simpatitzants i electors, debats on expliquin el què i el com. Volem sentir les idees. La direcció s'escull i després hi ha dos mesos per les ponències. No podem signar xecs amb blanc o reduir-ho tot a una qüestió d'adhesions personals.
Fa cinc anys que intuíem que començàvem a anar malament perquè no tothom defensava igual l'estratègia. Ha estat difícil per la repressió i el procés d'institucionalització, però he tingut la sensació que el nucli del poder era massa reduït. El Consell Nacional ha tingut una vida pobra. Ara es tracta d'idees i d'un debat congressual ric i no d'enemistats personals. Ens cal democratitzar el partit acabant amb l'esclerosi dels seus òrgans i revertir la progressiva pèrdua de meritocràcia.
ERC havia acumulat molt poder institucional (encara en manté) però els militants no han crescut. Té a veure amb aquesta pobresa del debat intern que assenyala?
No vull escapolir-me, però crec que no és un problema d'ERC. La supera. Ho és de la mateixa funcionalitat dels partits i del seu rol en les societats actuals. Té poc de singular per nosaltres, però no vol dir que no hàgim de fer canvis. Hem d'adequar l'estratègia, ja no cal dir les tàctiques, i això costa més quan estàs al Govern. Per això ara, a l'oposició, tenim una bona oportunitat. Catalunya ha canviat molt i això genera desassossec. Ho hem de poder debatre tot. Potser ha arribat l'hora que siguem capaços d'entendre que per guanyar majories autodeterministes, Esquerra ha de ser alguna cosa més que el partit dels independentistes.
"Ha arribat l'hora d'entendre que per guanyar majories autodeterministes, ERC ha de ser més que el partit dels independentistes"
Els estatuts diuen que l'objectiu és la independència de Catalunya i de la resta dels Països Catalans. Potser hauria de ser la proclamació de la República Catalana. Tenim un 21% d'immigració i d'aquí a pocs anys estarà en el 32, 34 o 35% i el comportament electoral d'aquí 10 o 15 anys serà possiblement molt diferent i el sistema de partits també. Això ens obliga a moure'ns per tal que els que ens sentim independentistes i d'esquerres tinguem la possibilitat d'esdevenir nacionalment sobirans. Només es pot fer amb una capacitat molt més intensa de fer intel·ligible el discurs. Seria bo que a ERC també hi militessin sobiranistes o autodeterministes. Cal més acumulació de forces.
Però és creïble fer aquesta acumulació de forces republicana amb els socialistes?
No, justament el que hi ha d'haver és una socialdemocràcia federalista i després una ERC que persegueix la proclamació de la República Catalana. I en el procés constituent ja decidirem com ha de ser. En tots els moments de crisi sempre hi ha hagut aquest agosarament de no encarar temps vertiginosos carregats de pedres. Si el debat no el fem ara, serà en uns anys. Cal fer d'ERC la casa comuna de tot el republicanisme d’esquerres, de l'autodeterminista a l’independentista. D’aquí la necessitat d’introduir en el debat congressual modificacions pel que fa a l’article 2 dels Estatuts on resti clar que l’objectiu és la proclamació de la República Catalana i no la independència, i el reconeixement dels corrents interns.
En tot cas, i tornant a la pregunta, hem aconseguit avançar tot el fracàs electoral i ara estem en millors condicions. Ja tenim un independentisme consolidat que abans no era independentista, el del món de Junts, i ara ERC es pot alleugerir i fer també aquesta altra funció de suma. Vivim una mutació del procés i això no afecta només una part. Afecta a tota la societat i ha de comportar la construcció d'una solució. Ja tenim avenços perquè estem d'acord en polítiques socialdemòcrates. I tots hem extret lliçons. El mateix Sánchez d'ara no és el que volia fer vicepresident Albert Rivera. Som davant d'una gran oportunitat. La feina del PSC és complir els acords i la nostra fer-los complir.
Vostè ha estat a Madrid molts anys i coneix com funciona la política espanyola i també els aparells de l'Estat que s'han mobilitzat per frenar l'independentisme. Fer-ho "bé" no dona garanties de ser respectat...
En efecte, cap garantia. Des de 1714 que no en tenim. El president Macià es va haver d'empassar la República Catalana...
Això porta a no descartar les vies unilaterals?
Les vies unilaterals, ara com ara, són pura ficció. I m'aventuro a dir que els anys vinents encara ho seran més. Per tant, cal arriscar-se a fer un procés sense garanties, només amb la nostra perseverança. No en tenim altra.
"Ara, les vies unilaterals són pura ficció. Cal arriscar-se a fer un procés sense garanties per part d l'Estat"
Tornant al partit. Heu parlat del rol de Junqueras, de Rovira i de Rufián. Però quin ha de ser el seu?
Cap altre. A mi em preocupa que fem un bon congrés, i això també és que l'actual direcció, on hi ha roviristes i junqueristes, no ha de plegar sense haver resolt abans tota la qüestió tan lamentable i dolorosa dels cartells de Maragall. La nostra honestedat era un intangible que ningú qüestionava. Si no ho resolem, serà un fracàs i podria desmobilitzar. Jo crec que quan abans es faci el congrés millor, però tampoc és el més important. Ho és la credibilitat i que se sàpiga la veritat perquè el congrés no quedi enterbolit i corromput pel malestar.
Creu que els dos sectors, que no han mostrat diferències polítiques, poden continuar treballant junts? Veu possible l'acord?
És important que quan acabi el Congrés tothom pugui parlar amb tothom. Perquè si el debat ideològic o de càrrecs provoca enfrontaments personals o trencadisses emocionals és més difícil. Però en tot cas, per aclarir tot això cal un debat del què i el com i no només de noms i adhesions. A mi m'agradaria saber si Junqueras i els altres estan d'acord en un seguit de coses malgrat que els estatuts ens aboquen a un procés anòmal perquè es tria la direcció i aquesta encarrega ponències.