Fa quatre anys, a finals de juny del 2020, Oriol Junqueras es va asseure davant la pantalla al despatx de Fonollosa on passava la jornada laboral quan va començar a obtenir permisos per sortir de la presó de Lledoners. A l'altra banda l'esperava Carles Puigdemont. Era la primera vegada que es veien des de la tardor del 2017, quan una videoconferència després de la declaració d'independència va servir perquè el Govern de l'1-O s'acomiadés abans que es materialitzés la bretxa entre l'exili i la presó. La trobada Puigdemont-Junqueras, en plena pandèmia, va costar. Van ser necessaris intermediaris -com Xavier Vendrell- per intentar una reconciliació complexa. No va ser possible.
Ho exemplifica el fet que, en els últims tres anys, des que Junqueras va rebre l'indult per part del govern espanyol, només s'han vist dues vegades: quan va sortir definitivament de Lledoners i diumenge passat, a Waterloo, on van compartir cinc hores de reflexió i anàlisi sobre el moment polític que travessa el país. Cap dels dos té càrrecs orgànics a Junts i a ERC, teòricament són dos militants de base, però la seva ascendència és indiscutible. Junqueras aspira a tornar a presidir els republicans, i Puigdemont gaudeix d'una posició privilegiada sense oposició: governa les negociacions per la investidura i la direcció l'ha apoderat perquè així sigui. Ja va passar amb les converses amb Pedro Sánchez.
De sintonia mútua no n'hi ha hagut mai. El líder moral de Junts va aterrar a Palau amb el Govern fet -l'havia dissenyat Artur Mas- i havia tingut poc contacte previ amb el dirigent d'ERC. Es va intentar que la relació florís més enllà de la política -sopars amb les parelles incloses-, però no va ser possible. El referèndum va acabar de generar desconfiances. Junqueras sempre va tenir la sensació que Puigdemont considerava que no feia prou, i el president interpretava que el seu vicepresident maniobrava per lesionar-li l'autoritat. Els dies decisius entre l'1-O i la declaració d'independència van obrir un esvoranc que encara no s'ha tancat, com admeten fonts de tots dos partits.
En aquell moment, Junqueras defensava en privat anar a eleccions, i fins i tot reclamava a alts dirigents empresarials que convencessin Puigdemont de convocar comicis i descartar la declaració d'independència. L'expresident, que estava al corrent d'aquests moviments -consellers com Santi Vila l'informaven puntualment de les maniobres que es coïen a Barcelona-, li va acabar posant la creu. Dirigents postconvergents encara conserven al telèfon missatges d'aquells dies o bé altres textos en els quals el líder de Junts s'esplaiava contra Junqueras. En el pitjor moment de la presó i l'exili, Puigdemont i l'exvicepresident havien de signar un article conjunt en premsa estrangera, però va ser inviable.
En les setmanes prèvies a l'arrencada del judici del procés al Tribunal Suprem, l'hivern del 2019, es van intercanviar esborranys a través d'intermediaris per publicar un article -el diari The Guardian era l'escollit- que estava tancat amb les correccions enviades per Puigdemont. Una entrevista de Junqueras a Le Figaro reivindicant haver-se quedat a l'Estat i haver assumit el pas per la presó van enervar Waterloo. No hi va haver publicació conjunta i tampoc reconciliació. "Jo em vaig quedar a Catalunya per un sentit de responsabilitat amb els ciutadans", sostenia el dirigent d'ERC. Quan va llegir aquesta frase, Puigdemont va decidir que acabaria publicant les seves memòries, i que no s'estalviaria res.
En el nucli del conflicte hi havia, segons sempre han defensat els republicans, que l'expresident no havia informat de la sortida a l'exili. És un dels retrets que li va fer Marta Rovira, secretària general d'ERC, en la primera trobada que té amb Puigdemont a Ginebra. El líder de Junts es va justificar assenyalant que la sortida a l'exili va ser precipitada per motius de seguretat, i que va deixar Josep Rius, el seu cap de gabinet, com a encarregat per tal d'informar tothom. No va poder complir a temps amb la missió. En l'esvoranc obert entre els dos principals partits de l'independentisme hi ha espai per a les qüestions polítiques, però no s'entén sense tenir en compte les carpetes personals.
Després de les eleccions del 12-M, amb una caiguda sense pal·liatius d'ERC i, per tant, del bloc independentista, tant Puigdemont com Junqueras van arribar a la conclusió que s'havia d'arrencar una nova etapa de relacions. De fet, el líder de Junts ja feia aquest discurs abans de la campanya. S'hi han implicat, una vegada més, les entitats del sobiranisme civil. Amb especial protagonisme per a Lluís Llach, nou president de l'ANC. Aquest tercer intent serà el definitiu? Només són dos militants de base, però els designis dels partits on estan afiliats encara depenen, en bona mesura, de què pensen i quines estratègies segueixen. Cinc hores, sovint, no són suficients per resoldre set anys de desavinences.