Una de les cites indispensables pels amants del teatre d’aquesta temporada té lloc al Teatre Lliure de Montjuïc amb L’herència, l’obra del dramaturg Mathew López que mostra com és ser un jove gai a la ciutat de Nova York, una generació després del moment àlgid de la crisi de la sida. La peça, que s’inspira en la novel·laHowards End d’Edward Morgan Forster, reflexiona entorn del dolor, la pèrdua, l’amor i sobre tot allò que els devem als qui van viure i estimar abans que tots nosaltres. L’herència són sis hores de representació dividides amb dues parts i dirigides per Josep Maria Mestres que constitueixen, segons la crítica, l'obra nord-americana més important del segle.
Albert Salazar (1995, Vallromanes) i Marc Soler (1998, Masnou) són dos dels actors protagonistes que ens reben a Nació dies previs a l’estrena on els nervis, tal com ens confessen, estan a flor de pell. La conversa té lloc al costat de la sala gran on té lloc la funció, que porta per nom Sala Fabià Puigserver, promotor català de les arts escèniques i la cultura que va morir justament a causa de la sida. Un homenatge i una herència que ara, Salazar i Soler, acompanyats d’un repartiment de luxe, mostraran davant d’un públic entregat que ja ha exhaurit totes les entrades.
Això d’actuar ja els ve de petits?
Albert Salazar (A): Començo per la Noe, companya del Lliure que buscava a dos nens per fer un Medea. El meu germà i jo fèiem teatre, i la mare ens hi va presentar. Tenia 13 o 14 anys i em van agafar. Vaig fer aquell paper i recordo el moment de descobrir com aquesta, era una professió, que la gent s'hi podia dedicar. Quan vens d'un entorn on no tens cap referent, costa d’entendre. A partir de llavors, vaig començar a fer cursos, a buscar representant i a intentar fer càstings. Amb 18 anys vaig començar a treballar a La Riera, a TV3, on vaig estar 4 anys i va ser el primer sí que em van donar després d’un càsting. Recordo on estava quan em van trucar i què feia. Després he fet teatre i sèries a Madrid d’àmbit nacional. Abans d’assajar L’herència vaig estar rodant una pel·li amb l'Amenábar, que és la primera que faig i que es diu El cautivo.
Marc Soler (M): Jo feia vida a Teià, on sempre hi ha hagut molta cultura de teatre i de fer musicals. Des de petit, que ja m'agradava i, quan anàvem de viatge, fèiem números als carrers. Un dia estàvem veient Los Miserables i li vaig dir al meu pare; "A mi m'agradaria molt estar aquí dalt", i em vaig apuntar a fer cursos. No és que digués des de ben petit que volia ser actor, però intuïtivament, el cor m'hi va portar. Vaig començar amb 19 anys fent Maremar, de Dagoll Dagom i, a partir d’allà, vaig anar fent teatre de creació, més perfor màntic, i alguna cosa de teatre documental. Més tard vaig començar amb la meva representant i vam anar a picant pedra a l'audiovisual, on he estat en algunes sèries com Moebius, Nudes, o Cucut, de 3Cat.
Com els arriba la proposta de L’herència?
A: Estava fent Pols de diamant amb el Dafnis Balduz -que també està al repartiment-, i va venir el Josep Maria Mestres a veure'ns. Al cap d'unes setmanes em va trucar i em va dir; “pots fer un cafè?”. Vam quedar i em va passar el text. Em va explicar que el Carlos Cuevas estava al repartiment fent en Toby, i em va dir que havia pensat en mi per fer un dels dos papers, que m’ho llegís i a veure si endevinava quin creia que era. En llegir-m’ho, vaig veure molt clar que seria l’Eric, només per edats ja encaixava, perquè parla molt de les generacions i el Carlos i jo som d'aquesta. El paper seu i el meu tenen la mateixa edat i l'altre, era un noi més petit.
M: Que soc jo. A mi em va arribar molt diferent. Vaig veure la proposta de càsting on havia d'enviar un vídeo presentant-me. Ho vaig fer i després em van convocar per fer el càsting. Em va tocar fer un monòleg dels de l'Eric de fet, i llavors em van fer representar una escena de l'Adam. La vaig fer, va anar molt bé i em van dir que sí.
Quina és l’herència que veurem al llarg d’aquestes 6 hores de funció?
A: L’obra és un retrat de com viuen a Nova York la generació d’aquells qui tenien aleshores 30 anys. Parla del llegat que té el col·lectiu LGTBI, de l'amor i de la identitat. Tracta de les diferents oportunitats que tenen dues persones amb les mateixes capacitats, però que han nascut en entorns diferents, i de com el passat, també ha afectat el present. Parla d'aquesta generació LGTB que ha sigut orfe perquè no ha tingut referents, perquè s’havien d'amagar o d’altres havien estat víctimes de la sida.
"L’herència és un homenatge als afectats de la pandèmia de la sida"
M: I també tracta de la pèrdua i de com afrontar-la. Està molt ben escrita, cada personatge afronta la pèrdua des de llocs molt diferents. És un homenatge als afectats de la pandèmia de la sida. El que és molt bonic d'aquesta història i em fascina, és la capacitat que té de combinar tocs d'humor amb moments dramàtics i de reflexió, del llegat que s'ha anat passant de generació en generació. Aquesta obra t'ensenya a saber estimar o que t'estimin.
Com mostra l’obra el boom de la sida en aquell moment, amb el que va suposar i el que encara suposa, sent una malaltia invisibilitzada amb un estigma important?
A: L’obra serveix per entendre aquella generació que va viure tota l'epidèmia. Em passava amb Angels in America, per exemple, que quan la llegia l'entenia, però no l'arribava a sentir, no me la feia pròpia. L’obra em serveix de pont per entendre Angels in America i tinc ganes de tornar-la a llegir perquè sé que l'entendré molt millor ara. Sí que és veritat que també parla del VIH des d'un lloc sense tabús. Abans el VIH i la sida era el mateix, i aquí s'explica que les persones que ara tenen VIH estan molt cuidades, controlades i que tenen millor salut i menys risc de contagi que qualsevol altre. És bonic també.
M: Abans es vivia més des de la por.
També veurem com ha evolucionat el col·lectiu LGTBIQ+ al llarg d’aquest temps? Malgrat trobar-nos encara molt lluny d’aconseguir la igualtat i els mateixos drets que la resta…
A: Estem en un millor moment respecte a vint anys enrere. Legalment, està permès el matrimoni homosexual. Sí que és cert que no arreu, però hi ha hagut canvis. Que falta molta feina per fer? Sí. Que hi ha països que sembla que vagin atraçats o que directament estiguin anant enrere com els Estats Units? També.
M: Una evolució hi ha hagut, tot i que encara queda molt de camí per recórrer. Per això també està molt bé que fem aquestes obres de manera artística. El que passa és que encara hi ha molts països que ni s'ho plantegen…
Quin és el principal repte que afronten com a intèrprets en sortir a un escenari durant 6 hores seguides amb aquestes petites pauses?
A: El principal repte és fer les 6 hores i sortir-ne viu! (Riuen). Personalment, intento no prendre-m'ho com una obra de 6 hores sense pensar en el que vindrà, perquè sinó t'estrelles. Sí que és cert que el dia que fas el passi de tota l'obra, et despertes diferent. El teu cos i la teva energia, van enfocats a allò, sabent que faràs un passi de 6 hores.A cada hora fem una petita pausa i, en total, són com sis capítols. També hi ha el repte de voler explicar bé aquesta història.
M: Sí, de posar-te al servei d'aquesta història que cal ser explicada. Que el públic la senti. És una primera experiència per nosaltres, no ho havíem fet mai. És com un repte, com un partit on comences i no pots parar, sense tenir temps de pensar en el que vindrà després, ni en el que has fet abans. L’espectador pot escollir venir a veure només la primera part, només la segona, o els dissabtes i diumenges, veure-la sencera. I un altre repte també és aconseguir que la gent tingui ganes a cada pausa, de tornar a entrar a sala i de saber com evoluciona la història.
Com és l’experiència de treballar amb Josep Maria Mestres com a director?
M: (Riuen). Ens està agradant molt, estem aprenent moltíssim! Amb el llenguatge teatral, per exemple, hem après que la projecció arribi a última fila, a tenir tota la consciència del text, a deixar-lo retingut. És una obra no realista i, per tant, hem de sortir de la cosa quotidiana, i això ho estem aprenent. També pel llenguatge, que avui dia nosaltres no hem mamat tant, digues-li per edat, pel lloc on has estudiat, pel costum d'avui dia que s'està portant en l'àmbit interpretatiu…
A: Jo estic flipant perquè s'aprèn moltíssim! És una manera de fer que no havia fet mai i que m'està encantant poder passar per aquí. T’ensenya que cada paraula tingui un sentit i un pes. Saber quines paraules marques i quines no, perquè la història arribi bé a l'espectador.
M: Correcte, per tenir-los enganxats tota l'estona, el món del raje, que ell li diu! (Riuen).
El món del raje?
A: Vine un dia a l'assaig i ho veuràs! "Voleu afinar? Doncs afinarem, tu!" (Riuen). Jo passaria una vegada l’any pel Josep Maria Mestres, és necessari. I també ens ensenya a garlar bé, com diu ell, que significa a parlar bé. "No se t'entén quan garles!". Vinc de fer un teatre a sales més petites, de temàtiques més contemporànies que et porta a actuar d'una forma més quotidiana. El Mestres és una bona persona per iniciar-te en una sala gran com és la Sala Fabià Puigserver.
M: És molt amo! I que cada dia sembli que ho facis per primera vegada o com si fos l’última, que per mi això, és el que més em fascina i més difícil se’m fa.
Què creuen que aquesta obra aporta al que s'està fent avui en l'actual escena teatral?
A: A mi m'ha agradat veure que tot i ser una obra que parla i que tracta del col·lectiu LGTBIQ+, mostrar com hi ha molta esperança, que normalment totes les obres que he llegit que parlen del col·lectiu, totes tenen com un rerefons una mica fosc, acaben malament, o totes expliquen una part fosca del que és ser gai avui dia. L’herència la veig plena de llum, d'esperança, i també és molt gratificant que es parlin d'aquests temes.
M: Sí, i que utilitzis la comèdia dramàtica, utilitzant tots els aspectes, tots els registres, tota la gamma rica que pot haver-hi.
Comèdia dramàtica?
M: Considero que aquesta obra és una comèdia dramàtica absoluta. Se'n va a l'humor i al cinisme i, de sobte, se'n va al drama d'una forma molt directe. Però també té molta comèdia. I això crec que és el més bonic.
Com els agradaria que el públic en surti després d’haver vist aquestes 6 hores de funció?
M: Tal com estem nosaltres. Recordo com en la primera lectura que vam fer, vam acabar tots emocionats. És veritat que interpel·la molt, commou molt aquesta història. Almenys a nosaltres, però crec que a qualsevol espectador també el pot arribar a commoure moltíssim. Està molt ben escrita.
A: Absolutament. Esperem que en surtin emocionats. Llegida, ja és una obra brutal. És de les coses més boniques que he llegit mai, i crec que un bon repte és intentar millorar ara la lectura.
Com enfoquen el futur després d’aquesta obra?
A: Quan això acabi, me'n vaig per Catalunya a fer gira de l'obra Pols de diamant que estava fent amb el Dafnis. També m’estic plantejant viatjar a Nova York. Em sembla que aniré a fer la ruta de L'herència, d'anar a veure Stonewall Inn -el bar LGTBIQ+ recordat per ser l’indret on van començar els famosos disturbis de 1969, que van significar el començament del moviment-, i d'anar als llocs que es mencionen a l’obra.
M: Oh, quina guapada! A mi em ve una pel·lícula, però no en puc dir gran cosa. Més projectes i un viatge també.