Catalunya fa anys que es troba en un debat binari sobre l’energia: entre el desplegament tecnològic a qualsevol preu i el bloqueig territorial a projectes grans. Però, i si mentre discutim on posar les plaques solars i els molins, no ens estem fent les preguntes adients? Potser pel camí estem oblidant qüestionar-nos sobre el “quant” i el “per a què”.
Amb la Xarxa per la Sobirania Energètica (XSE), hem elaborat l’informe Quina energia necessitarem el 2050 a Catalunya? justament per posar la lupa i aportar dades i rigor analític a aquestes qüestions. S'hi recullen diversos escenaris per una transició energètica emmarcada en el dret col·lectiu a l’energia des d’una perspectiva d’equitat.
L’any 2023, Catalunya va emetre 35,16 milions de tones netes de CO2 equivalent. Una xifra que, tot i que ens situa lleugerament per sota de les mitjanes espanyola i europea, es troba molt lluny dels compromisos climàtics per frenar l’escalfament global als 1,5-2 ºC. Fins ara, el camí oficial s’ha centrat gairebé exclusivament en l’electrificació i la substitució tecnològica: de combustibles fòssils a renovables. Però les dades indiquen que només si ens basem en la suficiència, és a dir, en prioritzar la reducció de la demanda, el model esdevindrà compatible amb la justícia global.
No tot el consum energètic és desitjable ni sostenible, així doncs, quanta energia necessitem per viure dignament? Els escenaris que proposem per al 2050 plantegen reduir la demanda energètica final, com a mínim, un 45% respecte a 2019. Una aposta que comporta, necessàriament, mesures de transformació profunda dels diferents sectors.
Cal incidir en els modes de transport, però també comprometre’s amb l’equitat, accelerar la rehabilitació del parc d’habitatges i adaptar la indústria a la circularitat. Complementàriament, altres -i diversos- estudis apunten una relació clara entre disminució del temps de treball i reducció d’emissions.
Alhora, aterrar el debat a xifres ha permès constatar que sense disminució del consum, les contradiccions i els impactes al territori s’aguditzen. La viabilitat d'una Catalunya 100% renovable el 2050 demana prioritzar espais ja antropitzats i corresponsabilitat territorial. És a dir, contribuir a la generació renovable en proporció als consums, les capacitats i la disponibilitat d’espai adequat.
Però seria ingenu parlar només del “què” obviant el “com”. Catalunya afronta un obstacle crític per al desplegament de renovables de proximitat: la manca de punts de connexió a la xarxa de distribució en zones rurals. Una asimetria territorial que, lluny de ser una disfunció tècnica, és part del control corporatiu sobre el sistema energètic. Aquest fet afavoreix un model de generació basat en macroparcs en mans de grans operadors privats i lluny del control ciutadà.
En aquest sentit, cal control democràtic i avançar cap a models público-comunitaris de governança de les infraestructures energètiques per garantir un sistema energètic orientat al bé comú, coherent amb els límits ecològics i la sobirania energètica dels pobles i territoris.
L’energia ha de ser considerada un dret col·lectiu, no una mercaderia. Amb tot això, l’estudi no pretén fixar un únic full de ruta determinista, sinó convidar al debat territorial i interterritorial per construir, de forma participada i col·lectiva, una transició justa, arrelada i pragmàtica, on el control col·lectiu sobre els recursos i la compatibilitat amb el planeta i la vida estiguin al centre del futur sistema energètic de Catalunya.
