La llei del canvi climàtic, aprovada pel nostre Parlament l’any 2017, estableix que Catalunya ha d’abastir-se d’energia 100% renovable i “de proximitat”. La interpretació de què significa “energia de proximitat” és objecte de controvèrsia. Podria provenir, per exemple, dels parcs eòlics i plantes fotovoltaiques de l’Aragó? O ha de ser generada dins del nostre territori? O, essent estrictes, s’ha de generar principalment prop dels nuclis on es consumeix? Dit d’una altra manera, cal que l’energia sigui de quilòmetre zero?
Sobre el paper, la prospectiva que guia la transició energètica fins a l’any 2050, aprovada durant el govern d’ERC, aposta per la sobirania energètica, descartant, així, la importació neta d’energia. És una aposta realment exigent, si tenim en compte que Catalunya és un país densament poblat i que, per tant, el territori està sotmès a moltes pressions. Per ara, no anem pas bé. Segons l’informe de l’Observatori d’Energies Renovables de Catalunya, l’any passat les importacions d’electricitat des de la resta d’Espanya i de França van superar la generació renovable pròpia.
Sabem que un dels grans obstacles per al desplegament ràpid de les instal·lacions d’energia renovable és l’oposició organitzada al territori. “Renovables sí, però aquí no!” Doncs, on? D’unes setmanes ençà, el govern del PSC s’ha atrevit a treure de la cambra on estava hivernant des de feia anys una peça clau per a ordenar aquest desplegament. És el pla territorial de les energies renovables, el Plater. Un exercici molt rigorós de planificació.
El resultat principal és un mapa detallat en què tenint en compte criteris objectius com són la qualitat del sòl agrícola, el pendent del terreny, els hàbitats de determinades aus, la distància als nuclis urbans o la velocitat del vent, s’indica si una zona és apta o no per a les instal·lacions eòliques i fotovoltaiques.
El Plater defineix, també, quina haurà de ser l’aportació de cada comarca a la generació d’energia (renovable). En cada comarca li assigna una potència eòlica i una potència fotovoltaica. En el cas de la fotovoltaica, detalla quina fracció s’obtindria de plaques "sobre teulades" i quina a terra.
Per les dades que s’han fet públiques queda clar que el criteri principal d’aquesta assignació no és la proximitat als punts de consum. Un exemple: a l’Alt Empordà, amb menys població i activitat industrial, li tocaria més potència renovable (1526 MW de fotovoltaica i 1400 MW d’eòlica) que al Bages (1684 i 568 MW). I pel Garraf, just al costat de l’àrea metropolitana de Barcelona, només serien 260 i 17 MW.
Aquesta comparació posa de manifest una limitació inexcusable: l’energia s’ha de captar allà on el seu aprofitament és rendible. En el cas de l’energia eòlica és evident, ja que el vent bufa principalment als extrems: sud i nord-est del país, on s’assoleixen velocitats mitjanes superiors a 6 m/s. Pel que va a la radiació solar, aquesta és pràcticament la mateixa a tot Catalunya. La limitació en aquest cas prové de la disponibilitat de pendents prou plans i ben orientats al sud. En resum, les condicions físiques (vent i orografia) acaben determinant el potencial de generació que pot variar molt d’una comarca a l’altra.
La proximitat de la generació al punt de consum presenta avantatges evidents com és la disminució de pèrdues en el transport o una xarxa elèctrica més petita. Evidentment, aquesta afirmació val, també, si intercanviem “consum” i “generació”. Hi ha qui planteja, doncs, que el preu del kWh sigui més baix prop dels punts de generació. Tant si s’arriba com si no a aquesta tarifa variable geogràficament, és probable que una part de l’activitat industrial es deslocalitzi per apropar-se als punts de generació. Això va passar als inicis de la revolució industrial a Catalunya quan es van crear les colònies industrials prop dels rius per aprofitar-ne l’energia.
Avui, ja en tenim dos exemples amb els projectes de Mont-roig i de Sallent, que aprofitarien l’energia fotovoltaica local per a la fabricació de components per a les bateries elèctriques. Dit d’una altra manera, la generació d’energia renovable distribuïda a tot Catalunya podria ser perfectament un factor clau de reequilibri territorial.
I acabarem amb unes consideracions pels qui voldrien una interpretació estricta de la generació de proximitat. Comparats amb els viatges a les principals capitals europees o, més encara, a altres continents, el turisme intern de Catalunya es pot qualificar perfectament de km 0. De la mateixa manera, gràcies a la transició energètica, deixarem d’importar gas d’Algèria i petroli d’Aràbia, que es troben a gran distància. L’electricitat renovable generada dins del nostre país, viatjarà de mitjana poc més d'un centenar de quilòmetres. Serà energia de km 0. O no?
