Catalunya és molt lluny de complir els objectius de transició energètica. Les renovables van aportar el 2025 tot just un 15,5% de la demanda elèctrica, una xifra que contrasta amb l’objectiu per a final de la dècada que hauria de superar la meitat. A més, un nombre de reduït de comarques han assumit bona part dels projectes, fet que ha alimentat el greuge territorial. Davant d’aquesta situació, ja fa anys que el Govern prepara una de les eines més esperades per accelerar les renovables a Catalunya: el Plater. Aquest document -que els darrers mesos s’ha presentat als alcaldes d’arreu del país- fixa l’objectiu d’energia solar fotovoltaica i d’eòlica terrestre que haurà d’assumir cada comarca.
Destinar un 1,2% de Catalunya a instal·lar renovables
L’any 2024 tot just hi havia uns 5.000 MW d’energia renovable instal·lada a Catalunya, xifra que té en compte tant els parcs eòlics i solars com l’autoconsum domèstic i industrial. Malgrat que la potència equival a cinc centrals nuclears, el fet que no puguin operar en continu en rebaixa molt la producció potencial.
De fet, el full de ruta per tal de descarbonitzar i desnuclearitzar el país indica que a mitjan segle caldran més de 61.000 MW de renovables. Tot i que una quarta part es podran instal·lar en teulades i espais ja modificats, la resta -segons els càlculs del Govern- necessitaran ocupar zones no artificialitzades (prats, boscos i conreus).
I això és molt o és poc? Inicialment, s’havia estimat que podia suposar ocupar fins a un 2,5% de Catalunya, però la redacció de l’esperat Pla Territorial Sectorial d'Energies Renovables, conegut com a Plater, ho ha rebaixat a l’1,2%.
Mapes per delimitar les zones prioritàries
El Plater no és un document que s’hagi redactat en quatre dies. De fet, anunciat per l’aleshores consellera Teresa Jordà en assumir el càrrec, es va fer la primera consulta pública la primavera de 2023. Els darrers mesos, l’actual directora de l’Institut Català de l’Energia, Anna Camp ha recorregut la totalitat de les comarques del país per presentar-lo en persona als respectius consells d’alcaldes.
Una de les virtuts del document és que aterra els grans objectius de país a la realitat de cada municipi. Per redactar-lo, s’han tingut en compte fins a 141 capes d’informació georeferenciada, fet que ha permès marcar quines zones són aptes per acollir parcs solars fotovoltaics i d’aquestes quines són prioritàries -en el cas de l’eòlica no es diferencien les dues categories-. Els càlculs del Departament de Territori és que aquestes zones -que també tenen en compte les infraestructures per evacuar l’electricitat- representen una superfície que multiplica per deu la realment necessària.
D’aquesta manera, es pretén que en el procés d’exposició pública -que ha de començar ben aviat-, els municipis puguin aportar quins espais prefereixen per acollir instal·lacions renovables. L’objectiu expressat pel Govern els darrers mesos és la necessitat que totes les comarques contribueixin a la transició energètica, però sense imposicions.
Les comarques amb més potència solar
Cada comarca té un objectiu de potència solar fotovoltaica a instal·lar. Destaca la Catalunya Central, l’Alt Empordà i la Noguera i el Segrià, a Ponent. En el TOP-10 també s’hi colen dos territoris metropolitans, el Vallès Occidental i el Barcelonès, un fet que s’explica per les instal·lacions en teulades. De fet, en cada cas es fixen tres fites: cobertes, zones transformades i terrenys no artificialitzats.
Si ens fixem en aquest darrer, el que genera més controvèrsia, quatre comarques de la Catalunya Central -Solsonès, Anoia, Bages i Berguedà- encapçalen el rànquing amb una potència entre 1.100 i 1.600 MW -equivalent a tres nuclears- mentre que la Noguera hauria d'assumir 1.500 MW. Per darrere se situa l’Alt Empordà, dues del Camp de Tarragona -Conca de Barberà i Alt Camp- i dues de Ponent, el Segrià i les Garrigues.
El Plater també calcula quina superfície de cada comarcal s'hauria de destinar a instal·lacions fotovoltaiques. Segons les dades recopilades per Nació, destaquen la Ribera d'Ebre (4,8%), el Lluçanès (3,5%) i el Pla de l'Estany (3,2%), tres comarques amb un territori relativament petit. A continuació, se situen amb un 2,5% dos territoris amb una quota solar molt important: Solsonès i Anoia.
Els pols eòlics de Catalunya
La plana de Lleida, de fet, s’hauria de convertir en el gran pol eòlic de Catalunya. El Segrià i les Garrigues són les dues úniques comarques que, segons el Plater, haurien de superar els 2.000 MW instal·lats. Destaquen també les Terres de l’Ebre -especialment la Terra Alta, la Ribera d’Ebre i, en menor grau, el Baix Ebre-, però també altres territoris com l’Anoia, l’Alt Empordà, la Conca de Barberà i el Solsonès.
És evident que en aquestes zones, si es compleixen els objectius, la generació d'energia serà molt major que el consum. El Plater assumeix la impossibilitat que totes les comarques s'autoabasteixin, ja que l'eòlica depèn d'un recurs molt canviant segons la zona mentre que la solar necessita grans extensions planes i facilitat per evacuar l'energia. Ho explica el catedràtic Pere Roura, membre de Renovem-nos, en aquest article de debat a Nació, on no només defensa que aquest model és energia km 0 sinó un element de reequilibri territorial per la possible relocalització d'indústria als pols renovables del país.
Totes les comarques tenen quota eòlica i solar
Més enllà del TOP-10, totes les comarques tenen la seva quota eòlica i solar. En el primer cas, només es queden a zero el Barcelonès, la Val d’Aran i el Lluçanès. Territoris com la Cerdanya, el Berguedà, el Vallès Oriental o el Moianès tenen una contribució molt reduïda, a causa de l’orografia o de la manca de vent. Tanmateix, el Pirineu no en queda fora del tot -els dos Pallars sumen un centenar de MW-, el Ripollès una vuitantena i comarques metropolitanes com el Maresme i el Baix Llobregat al voltant dels 60.
Totes aquestes projeccions s'han realitzat per tal de fer possible el full de ruta que marca per al 2050 que el 100% de l'electricitat ha de ser generada amb fonts renovables. Un objectiu que no només implica una transformació en la generació sinó una reducció del 30% del consum final d'energia. Un objectiu ambiciós, però insuficient segons alguns sectors. És el que argumenta la Xarxa per la Sobirania Energètica en un estudi recent -el xifren en un 45%- que resumeixen Anna San Clemente i Judith Siches en aquest article de debat publicat a Nació.
A l'espera de completar les presentacions a les comarques -només falta el Maresme-, està previst que Territori expliqui els nous passos a seguir d'un document que s'ha de posar a informació pública per tal de rebre al·legacions amb l'objectiu que s'aprovi el 2027, sis anys després que se n'anunciés la redacció.
Què és un MW?
El megawatt (MW) és la unitat que mesura la potència, és a dir, la capacitat d'una instal·lació per generar electricitat en un moment precís. Un 1 MW equival a 1.000 kW. Per posar-ho en context de consum domèstic, s'estima que 1 MW de potència pot subministrar electricitat de manera simultània a unes 300 o 500 llars de mitjana.
Si mirem els molins de vent, un aerogenerador estàndard actual sol tenir una potència d'entre 2 MW i 4 MW. Tanmateix, la tecnologia està fent salts de gegant: els aerogeneradors del futur (especialment els marins o offshore) ja estan dissenyats per assolir entre 12 MW i 15 MW per cada unitat. Això significa que un sol molí d'última generació pot produir el mateix que cinc o sis dels models que s'instal·laven fa només una dècada.
La diferència d'escala amb l'autoconsum és abismal. Una instal·lació solar domèstica típica en una casa unifamiliar sol tenir una potència d'entre 3 kW i 5 kW (és a dir, uns 0,005 MW). Per tant, per igualar només 1 MW de potència, necessitaríem les teulades d'unes 200 o 250 cases totalment cobertes de plaques. Això ajuda a entendre que per arribar als 30.000 MW de solar fotovoltaica prevista al Plater, es preveu que quasi dos terços s'ubiquin en terrenys no artificialitzats.
