Sembla la cançó de l’enfadós. Passen els anys i el pes de les renovables al consum d’electricitat a Catalunya es manté al voltant del 15%. Els temporals de pluja de l’any passat van permetre augmentar la producció hidroelèctrica, un fet que no va compensar el retrocés de l’eòlica. Tot plegat, suposa mantenir la dependència de la nuclear, que aporta més de la meitat de l’energia elèctrica que es consumeix al nostre país, i de les importacions de l’Aragó i de França.
Menys renovables que el 2024
Catalunya té una potència eòlica i solar molt limitada. A diferència de l’autoconsum, no hi ha grans parcs fotovoltaics i els aerogeneradors encara són una excepció en el paisatge. D’aquesta manera, l’aportació de les renovables a la demanda elèctrica depèn bàsicament d’un factor: la pluja.
En els anys més àlgids de la sequera, l’energia neta només va poder cobrir un 13% de la demanda. El 2024, amb la fi de la crisi hídrica, va augmentar fins al 16%, una tendència que no s’ha consolidat perquè, segons els càlculs de Nació a partir de les dades de Red Eléctrica Española (REE), l’any passat va baixar lleugerament fins al 15,5%.
Com s’explica aquest retrocés? Lògicament, la producció hidroelèctrica va augmentar gràcies als temporals de pluja i a tenir els embassaments acostant-se al ple. Es van produir més de 3.800 GWh, la millor dada des del 2020 -any del temporal Glòria.
Ara bé, l’increment en aquest àmbit no ha estat capaç de compensar el retrocés de l’eòlica (-16% respecte al 2024). “Ha estat un mal any. El parc eòlic de Colladetes no ha funcionat, ja que s’està repotenciant”, explica Jaume Morrón, expert en renovables i exgerent de la patronal del sector. En aquest sentit, un bon nombre d’instal·lacions estan arribant al seu final de la vida útil i s’opta per reduir el nombre d’aerogeneradors, però augmentant la producció . Aquest fet -que passa arreu-, contrasta amb la dificultat per connectar nous parcs.
L’energia solar fotovoltaica, tot i augmentar quasi un 20% interanual, continua sense ser significativa. De fet, sense tenir en compte l’autoconsum, només aporta l’1,1% de l’electricitat que es consumeix a Catalunya.
Dependència de les nuclears i de l'electricitat forana
No és cap novetat. Catalunya és un país nuclear. Pocs anys abans que -teòricament- es desconnectin els reactors d’Ascó i Vandellòs, aquesta font d’energia satisfà més de la meitat de la demanda. De fet, la seva aportació va augmentar quasi un 4% respecte al 2024 i va representar un 51,1% del total.
Aquest valor fa anys que oscil·la amb poques variacions. Ara bé, una dependència més recent són les importacions, tant des de l’Aragó com de l’estat francès. Habitualment, representaven entre el 3 i el 8% de la demanda, però a partir del 2021 es van disparar. El 2024 van marcar un rècord històric -15,6%- mentre que l’any passat van fregar el 14%.
Per comparar-ho: la suma de totes les plantes fotovoltaiques -sense l’autoconsum- i els parcs eòlics només van aportar un 6,3%. La suposada massificació de les renovables només aconsegueix que 6 de cada 100 kWh que consumim provinguin d’aquestes fonts netes, locals i inesgotables.
L'odiosa comparació amb Espanya
Si políticament Catalunya torna a estar integrada a la realitat espanyola, no passa el mateix en l’àmbit energètic. En aquest sentit, si només tenim en compte la generació -se n’exclou, per tant, les importacions-, les renovables al conjunt de l’Estat superen el 54% del mix elèctric. Una xifra que triplica la de Catalunya (17,9%).
En canvi, el nostre país supera el 81% de les fonts no renovables -el 58% de l’electricitat produïda a Catalunya és nuclear-, fet que pràcticament és el doble que al conjunt d’Espanya. En aquest sentit, en una hipotètica separació, les xifres encara serien més desequilibrades.
