Hores abans d’iniciar una de les darreres funcions d’Avui no ploraré a Barcelona, Mamen Duch (Barcelona, 1966), Marta Pérez (Barcelona, 1966), Carme Pla (Terrassa, 1966) i Àgata Roca (Barcelona, 1968) ens reben a la platea del mateix Teatre Goya on han estat representant aquesta funció que van estrenar al Temporada Alta de Girona i que inicia ara una gira que les portarà arreu de Catalunya, Balears i País Valencià. L'obra, escrita i dirigida per Nelson Valente, commemora els 35 anys de la companyia que va néixer el 1991, quan cinc joves actrius acabades de graduar-se a l'Institut del Teatre, es van agrupar i decideixen volar pel seu compte.

La debilitat que comparteixen totes elles pel te les ajudarà a escollir el nom de la companyia que, acompanyades per Daniel López-Orós a la producció executiva, recorreran plegats aquests 35 anys d'història que ara celebren. Amb elles parlem d'aquest aniversari, dels punts més significatius i exitosos de la seva trajectòria, del moment que travessen i dels projectes que tenen damunt la taula per quan acabin aquesta gira que els espera, perquè, tal com van anunciar dies enrere, ben aviat les podrem tornar a veure a 3Cat amb una nova comèdia. 

A banda de l’Avui no ploraré, heu tingut temps per fer un xin-xin o una celebració per aquest 35è aniversari? 
Mamen Duch (M.D.): De fet, encara no els hem fet, els fem el maig i farem el xin-xin llavors, però la celebració no la tenim pensada. 

Marta Pérez (M.P.): Alguna cosa farem, tot i que encara no ho tenim al cap, perquè ha sigut tot molt intens.

Àgata Roca (À.R.): Gairebé no ens vam ni donar compte, va ser més a través de les entrevistes que la gent ens ho deia i, ostres, sí, és veritat. Érem conscients de l'aniversari, però no ens ho havíem planejat. 

Carme Pla (C.P.): Hem estat tan liades amb la funció que no hem tingut temps de pensar-hi. 

Julio Manrique m’explicava fa uns dies que ell s’iniciava el teatre des de la fascinació i que encara la manté. Com us hi inicieu vosaltres? 
C.P.: Personalment sentia una necessitat. Era una cosa vital, necessitava pujar a l'escenari per fer teatre. Ara potser aquesta necessitat no hi és tan present perquè també anava de la mà d’una energia vital més gran al ser més jove. Ara és una cosa més tranquil·la, però continuo tenint les ganes d'estar a l'escenari amb tot el que això m'aporta.

M.D.: Per mi també era una necessitat, no hi havia fascinació, perquè no anava al teatre. Recordo, de molt petita, que era la típica pesada que es disfressava i feia actuacions per a la família i els amics. Ara de necessitat no n'hi ha tanta perquè tenim la sort d'estar sobre un escenari quasi sempre. 

À.R.: En el meu cas ni fascinació ni necessitat. Ganes. Ganes de comunicar i d'explicar. No he sentit mai fascinació o mitòmana pel teatre o pels actors. Sí que tenia ganes de comunicar i pensava que aquesta era una bona via per fer-ho.

M.P.: Jo em vaig estrenar de molt joveneta al Romea, en unes obres que fèiem en un cicle de teatre jove de Cavall Fort. Vaig pujar a l'escenari, em va encantar i vaig pensar, ostres, això és el que vull fer. 

Si l'1991 us haguessin dit que 35 anys després continuaríeu juntes, què?
M.D.: Jo no m'ho creuria! Dèiem que si fèiem 50 funcions del primer espectacle estaríem contentes, imagina't.

À.R.: Era absolutament impensable, sí, perquè no era com firmar un compromís, va ser una cosa que es va anar fent i que va anar rodant per si sola. Al principi no teníem gens la sensació de formar una família, de formar un matrimoni. La cosa va anar creixent i el compromís es va anar fent gran, però a l'inici no era gens això.

M.D.: També passen els anys i no n'ets conscient perquè els estàs vivint, no és allò de dir “oh, 35 anys!” Ara ens ho diuen i ens sorprèn. 

Un matrimoni obert, com heu dit en diverses ocasions, ha estat la clau del vostre èxit. Així no creieu en la monogàmia? 
Totes: No… (Riuen)

C.P.: No, justament això ens ha fet aguantar, el fet de poder fer altres coses fora de la companyia. També, sovint, quan fas coses fora, per una banda, t'alimentes d'altres aprenentatges, et dona aire, però per altra banda, també valores més el que tens. Compartir amb altres persones diferents la feina fas et refresca i això fa que quan tornes a casa, tornis amb més ganes.

Amb un lema que compartiu que és; minut a minut…
À.R.: Forma part de fer-se gran això, de la maduresa, de no fer-se grans propòsits a llarg termini, sinó d'intentar viure al moment, al minut. 

M.P.: Sí, és una cosa que ens diem molt quan ens trobem en una situació així; "tranquil·les, minut a minut". Si ho aconsegueixes, crec que tens la clau de la felicitat.

M.D.: És l'únic que hi ha, tampoc hi ha res més. Només el present, l'aquí i l'ara és l'important. El cap se te'n va endavant o endarrere, però vivim el present. 

Quin moment o persona -a banda del vostre productor- han estat claus al llarg d’aquesta trajectòria? 
M.P.: Hem tingut diversos moments claus al llarg de la nostra trajectòria, a banda de la figura del Dani, que hi és des del primer dia i que és una figura importantíssima. Un moment clau va ser ‘Jet lag’, que és molt important, o quan vam anar de gira amb Hombres i va ser un èxit brutal. Feia 15 dies que érem a Madrid i en arribar al teatre vam veure que hi havia una cua que donava la volta a tot el carrer. El primer moment del Premi de la Crítica, també va ser un altre moment clau per ‘Petits contes misògins’. 

M.D.: Saltar el charco i anar a Buenos Aires, també són moments que et donen una volada. Un altre moment important per poder seguir és quan amb ‘Dedicades’ vam introduir les figures de l'Albert Ribalta i el Jordi Rico, perquè d’alguna manera era obrir-se. Havíem fet sempre coses de dones, nosaltres soles, i potser no calia seguir així sempre més. Necessitem dos homes per aquesta funció, com deia el Sanzol, doncs perfecte, i això va ser un altre moment per obrir-nos i avançar.

Sempre heu dit que el més difícil és mantenir-se a l'ofici. Ho seguiu compartint?
M.D.: En general no és fàcil mantenir-se a l'ofici si ja et va bé, imagina't si no et va bé…

À.R.: Si, malgrat tinc la sensació que ara és un molt bon moment pel teatre. Els teatres estan bastant plens, hi ha moltes companyies i estan funcionant.

C.P.: També ara les obres i les programacions duren menys. Les temporades i les gires són més curtes.

M.D.: Abans un espectacle ens durava tres anys tranquil·lament i ara és impossible, et durarà mig any o un any a tot estirar. Penses amb el temps i els diners que hi dediques, que són molts, però la societat és més ràpida i molt més consumista. 

Això ho heu notat, també? El consum aquest de continguts ràpids, efímers, que costa trobar moments de trobada per venir al teatre a desconnectar o connectar, més ben dit? 
C.P.: No perquè costi trobar el moment -que potser també-, sinó per exemple, amb aquesta funció, tenim el teatre ple i no ens podem queixar. Sí que és veritat que la gent vol estímuls més ràpids. La que fèiem abans, ‘La dona fantasma’, era més de parar-te i escoltar quatre monòlegs, i era més complicat que connectés amb el públic, perquè aquest busca la cosa més immediata. Era una obra que requeria un esforç per part dels espectadors i això costava més.

M.D.: A mi m'ha passat de gent que m'ha dit al revés, que està poc acostumada a anar al teatre i que ha vingut a veure-la i de dir; “quina passada que hi hagi tanta gent en un directe i aquesta connexió tan bèstia que hi ha”. M’agradaria pensar que començarem -tant de bò-, a donar-li la volta i a tornar a connectar més amb el directe, és tan estrany i tan especial, que tornarà a enganxar. Nosaltres ho estem veient perquè hi ha molta gent que notes que no és de teatre, ho notes en el riure, i els està enganxant molt.

Què heu après de la professió al llarg d'aquests 35 anys?
M.D.: El fet de viure en la incertesa. És una professió que has de saber viure tranquil en la incertesa, perquè mai saps com anirà. Cada vegada que fas un espectacle, pot ser que no et surti bé. Nosaltres li posem totes les ganes, però saps que això pot funcionar o no, és un risc cada vegada que estrenes i has d'aprendre a conviure amb això.

C.P.: A mi una cosa que m'ha ensenyat l’ofici és que tu ets la mateixa persona tant si et van bé les coses, com si et van malament. Llavors, no pots estar amb l'onada de dir ara va bé, soc superguai, ara va malament, soc una merda. No, ets la mateixa. Viure en la inestabilitat et fa buscar una estabilitat personal.

À.R.: És el gran kit d'aquesta feina i tothom ho diu, que has d'estar molt ben equilibrat. Et parlen unes persones que tenen feina, que tenen una companyia i que porten 35 anys treballant, però hi ha companys igual de vàlids que no tenen feina i no treballen. Això no és fàcil, no esfondrar-te, i aquí està en joc l'autoestima i moltíssimes altres coses. T'has de protegir molt, perquè estàs molt exposat quan treballes. Hi ha dues coses; el fet de la inestabilitat que et dona el no treballar i, quan treballes, la fragilitat d'estar tan exposat constantment.

Amb el darrer espectacle en el qual esteu immerses, Avui no ploraré, tracteu d’un tema tan recurrent com el de la salut mental a través de la comèdia. 
À.R.: El Nelson l'ha clavat. Ha tocat uns temes molt propers i molt identificables; la salut mental, la família, els vincles i els rols. El Nelson amb això és un gran expert. També el vam anar a buscar per alguna raó, perquè ens agradava molt com escrivia. La comunió entre ell i nosaltres ha estat molt bona, juntament amb tota l'escenografia i tot l'equip que hem tingut. L'Alejandro Andújar ens ha fet aquesta escenografia tan brutal i giratòria.

M.D.: L’obra posa de manifest com, en general, s'etiqueta molt i de forma molt fàcil. Posar etiquetes és reduir i tancar les coses. Qualsevol individu és sempre una persona, a banda que tingui un problema de no sé què o de no sé quants.

C.P.: A mi m’ha vingut gent que havia passat per depressions, inclús un intent de suïcidi, i m'ha donat les gràcies per fer visible això. Les gràcies les reboto al Nelson, que n’és l’autor, perquè ha fet que justament aquest personatge, és el que veiem més sensat. El que passa és que és una persona sensible i amb tota la bogeria que té al voltant, no pot més. Però, clar, l'educació que rebem i haver de viure en societat et fa resseguir uns cànons. Llavors, tot el que surti d'aquests cànons, no interessa. 

M.P.: Hi ha gent que prefereix viure en realitats paral·leles perquè no suporten el sistema, el dia a dia. És molt difícil de suportar-lo, segons com!

M.D.: La frase que diu la Carme al final i que acaba l'obra és fantàstica; "Val més una ficció ben explicada que mil realitats". És així. 

Heu explicat que esteu preparant una nova comèdia per a 3Cat. Manteniu les expectatives de Jet lag? 

Totes: No! No en tenim... Som conscients que el consum ha canviat. No podem dir gairebé res tampoc, perquè la cosa està en una fase molt inicial. 

À.R.: Serà una sèrie protagonitzada per nosaltres, que parlarà de dones de 50 i pico anys amb tot el que ens trobem en aquesta edat.

De 15 minuts, vaig veure… No ens estem passant una mica amb això d’anar reduint els temps?
M.P.: Sí, fins a uns 20 minuts aproximadament. T'has de centrar i anar de cara a barraca. Però a poc a poc, en anar veient els capítols aniràs coneixent els mons d'aquestes dones. És cert que vas de cara barraca, no entres tant en els detalls.

À.R.: La rodarem ara a l'estiu i esperem que pugui sortir al llarg de la temporada vinent. No sabem si a l'octubre o a l'abril, no ens ho han dit.

C.P.: De fet, no tenim ni el títol encara. 

Ens tornarem a trobar d’aquí a cinc anys per celebrar el 40è aniversari?  
C.P.: Home, això no t'ho podem assegurar…

M.D.: La vida és un misteri, però esperem que sí!