Els alemanys han votat per un clar gir a la dreta en les eleccions d’aquest diumenge. Fent bons els sondejos, la democristiana i conservadora CDU-CSU ha guanyat a les urnes amb una mica menys del 30% dels vots, amb l’extrema dreta de l’AfD en segona posició, amb el 20% que preveia també la pràctica totalitat de les enquestes. La socialdemocràcia de l’SPD, amb el fins ara canceller Olaf Scholz al capdavant d’un govern de coalició amb Verds i liberals, ha estat la gran derrotada, amb només un 16% dels sufragis. Els resultats oficials són aquests: CDU (28,5%), AfD (20,8%), SPD (16,4%), els Verds (11,6%), Die Linke (8,8%), BSW (4,9%) i FDP (4,3%).
Que l’extrema dreta hagi superat clarament l’SPD és el senyal més gràfic dels canvis produïts en la societat alemanya i, de fet, a Europa. L’SPD ha estat molt més que un partit, ha estat l’organització més rellevant de la socialdemocràcia internacional des dels anys de l’Alemanya anterior a la Primera Guerra Mundial. Alemanya ha enviat aquest diumenge molts missatges amb un clar impacte en política internacional. Aquestes són cinc claus d’aquestes eleccions. La CDU i l'SPD podran sumar forces per conformar govern, però els socialdemòcrates perden pistonada i aconseguiran segellar un pacte per molt poc.
El nucli dur de la UE resta dempeus, encara
Malgrat el sotrac produït per l’ascens ultra, Berlín continuarà en mans d’un govern europeista, això sí, amb un canceller més conservador. El vincle entre Alemanya i França no serà qüestionat. Però ara són els dos governs, el francès i el germànic, els qui, a més de fer front a la pressió dels nous Estats Units, tindran una potent oposició d’extrema dreta i contrària a la construcció europea a l’interior. La solidesa d’aquest bloc central europeu, però, està en qüestió. A Berlín, caldrà veure si els partits democràtics són capaços de mantenir l’estabilitat, mentre que a França Emmanuel Macron escola la segona part del seu mandat -que conclou el 2027- amb la popularitat erosionada. L’actitud del nou executiu alemany serà també determinant en l’evolució de la guerra a Ucraïna.
Cordó sanitari… per darrera vegada
El guanyador d’aquestes eleccions, Friedrich Merz, ha deixat molt clar el seu rebuig a qualsevol acord de govern amb l’extrema dreta. Això malgrat que la líder de l’AfD, Alice Weidel, ja s’ha ofert per entendre’s amb la CDU. Amb el greu context internacional i la tensió amb l’altre costat de l’Atlàntic, tot indica que hi haurà canceller aviat. Però és l’extrema dreta la que ha col·locat el seu temari en el debat públic, especialment en immigració i seguretat, i Merz ja va intentar acostar-se a l’AfD en la política de restricció d’asil. Si les forces democràtiques no consoliden el nou govern i l’AfD aconsegueix reforçar el seu impuls, serà molt difícil que no acabi entrant al govern federal en un futur no molt llunyà.
Èxit (i límits) de l’onada trumpiana
L’AfD és una guanyadora indiscutible d’aquestes eleccions. A més, ser segona força en el país més important de la UE és un triomf contundent. També és cert que la intervenció descarada d’Elon Muskdurant la campanya no sembla haver aportat als ultres un suport electoral afegit. L’electorat alemany, en un 80%, i amb una participació rècord de prop del 85%, ha deixat clar que no se sent representat per les idees de l’AfD.
Trenta-sis anys després, continua dividida
Fa 36 anys de la caiguda del Mur, però la reunificació alemanya encara és un repte pendent. El resultat electoral al territori de l’antiga República Democràtica Alemanya, els estats de l’est, ho testimonien. En molts districtes de Turíngia, Saxònia o Brandenburg, l’AfD ultrapassa el 40% dels sufragis, sovint seguida de la CDU. El quadre social de l’est -amb uns salaris un 30% més baixos- és molt pitjor que als estats de l’antiga República Federal i allí l’AfD ja s’ha imposat en diverses eleccions regionals. Queda també desmentida la teoria que assegurava que un cop reunificada Alemanya, els estats de l’est, amb més tradició obrera prussiana, serien un feu de la socialdemocràcia.
Merz, un model per a la dreta democràtica?
L’esquerra ha quedat presonera d’un mapa polític diabòlic. Què poden fer ara l’SPD i els Verds sinó és facilitar el camí a Merz? Tot apunta a una gran coalició CDU-SPD, potser fins i tot amb els Verds, però les forces progressistes no tindran marge de maniobra per exigir gaire al democristià si no volen desestabilitzar el govern. Fer-ho podria ser llegit com que es faciliten les coses a l’extrema dreta. Caldrà veure si Merz, home de l’ala conservadora de la CDU, es troba còmode en el paper de canceller centrat i moderat. Amb un corrent de fons dins i fora del país que pressiona a la dreta, no serà fàcil. Però si ho fa, reforçarà la UE i es pot convertir en inspirador per una dreta democràtica europea que ara mateix es troba desconcertada davant l’auge del neofeixisme i els populismes reaccionaris.