Amb una inestimable ajuda nord-americana, Alemanya (occidental) va reconstruir-se en la postguerra mundial i va esdevenir un gran país industrialitzat, innovador, amb polítiques incentivadores de l'economia productiva i de la redistribució dels beneficis mitjançant una fiscalitat rigorosament progressiva.

Alguns analistes afirmen que no van adaptar ni repartir adequadament aquest potencial quan es va produir la reunificació. D'altres diuen que no van saber agafar el tren de la digitalització i de tota la indústria vinculada. En matèria energètica van fer-se més i més dependents del gas rus. Amb la invasió d'Ucraïna, van patir i es va intensificar la seva decadència industrial i els seus salaris minvants. 

Però des de fa temps, el debat polític defuig sovint la superioritat xinesa ara que tota la indústria necessita xips i es concentra en intentar conduir el malestar de les zones industrials (i per tant, obreres) cap a l'acusació o defensa de la mà d'obra arribada d'arreu. Una situació que alimenta el vot de l'extrema dreta.

El que ha passat durant les dues darreres dècades a Alemanya, amb singularitats segons la geografia i les singularitats de política interior, és extensible a molts altres estats europeus. Mentrestant, els EUA abanderen la societat digitalment moderna i la Xina imita i fabrica compulsivament i envaeix els mercats.  Davant d'aquesta situació complexa, difícil, que requereix política fiscal i social intel·ligent i compromesa, l'extrema dreta ofereix espectacle, populisme i xenofòbia. Fer culpable al diferent i apel·lar a l'egoisme sempre funciona. 

L'extrema dreta vol una UE feble perquè el seu discurs nacionalista triomfa més en plantejaments aïllacionistes. Avui la internacional fatxenda i ultraconservadora, la que enyora els règims totalitaris del passat, ha agafat una volada i ha obtingut un resultat impensable a l'Alemanya que semblava immunitzada contra el neofeixisme.

Durant la campanya s'ha fet evident que es mantindrà la decisió de no permetre que els neofeixistes accedeixin a cap quota de govern. Això no obstant, la constatació del fet que un 20% de la població els doni suport, farà modificar la posició i el llenguatge entorn de la política migratòria i d'asil. Però ens equivocaríem si creguéssim que aquesta és l'única qüestió que es decantarà cap a la dreta arran del resultat d'avui.

El gran partit de l'estat del benestar de la segona meitat del segle XX, la socialdemocràcia (SPD) amb figures com Willy Brandt o Helmut Schmidt, ha tingut els seus pitjors resultats. Potser perquè el lideratge de Scholz ha estat dèbil i perquè en la globalització la defensa de les classes populars versus el poder de la poderosa patronal també s'ha desdibuixat. 

El resultat a Alemanya ens interpel·la a tots els europeus i demana una política més ferma en els seus continguts i solucions modernes, abandonant les frases fetes i el discurs de bones intencions. Alemanya i Europa es decanten cap a la dreta. Però els resultats no només ens interpel·len, també ens afecten. Alemanya va convertir-se en el motor d'Europa per decisió dels EUA, que va abocar-hi tots els esforços en detriment de què hauria desitjat França. 

Ara que els EUA s'han tornat antieuropeus, ara que Europa ha d'emancipar-se sense perdre els valors de llibertat i solidaritat, potser la població ha de reclamar el retorn a la política rigorosa sense claudicar davant els populismes.

M'agradaria poder dir que això evitarà altres creixements de partits d'extrema dreta, però això no passarà si no adoptem, majoritàriament, consciència que una de les maneres de destruir Europa, la vella Europa dels drets, serà l'ajuda d'aquesta internacional fatxenda, autoritària, destructora de drets, que aquests darrers dies s'ha reunit en el "regne" de Trump. 

La feixuga feina dels que ens creiem demòcrates és parlar-ne obertament i exigir als nostres governs que no permetin que la inacció en els temes ambientals, de lluita contra la marginalitat (no contra els pobres) i dels serveis públics sigui exemplar i acabi amb les excuses del discurs d'extrem dreta.