Que els estats del benestar europeus passen moments complicats és un lloc comú que ocupa el debat polític dels països de la UE des de fa dècades. Són moltes i diverses les causes d’aquesta “crisi”, que a més varien d’un país a un altre. Un breu article de diari no serviria per explicar-les totes. Tanmateix, algunes d’aquestes causes són estructurals i, per tant, comunes a tots els països. I, el que és més rellevant, són en bona mesura conseqüència dels propis sistemes de benestar. Conseqüències d’un model social (totes elles molt positives) que esdevenen causes de les noves dificultats a les quals aquest mateix model social avui ha de fer front. Es com si els nostres estats del benestar fossin víctimes del seu propi èxit: precisament perquè han estat capaços de complir satisfactòriament amb la seva missió -que no és altra que la de garantir alguns drets socials fonamentals, com ara el dret a l’educació o a la salut- avui han d’afrontar nous desafiaments.
Cenyim-nos avui a aquestes “causes estructurals”. En la mesura que són comunes als països amb estat del benestar o, almenys, amb un estat del benestar mínimament desenvolupat, és imprescindible fer aquesta reflexió amb perspectiva europea -o europea occidental, per ser més precisos-. Però, al mateix temps, atès que a Catalunya es donen algunes circumstàncies específiques que aguditzen encara més aquestes dificultats, cal complementar la reflexió amb una mirada catalana.
Els estats del benestar, precisament perquè han fet allò que s’esperava d’ells, han provocat canvis demogràfics molt profunds en les societats occidentals, tant pel que fa a l’increment de l’esperança de vida com pel que fa als fluxos migratoris. El primer impacta directament sobre el sistema de salut. Els segons afecten inevitablement el sistema educatiu. Són justament aquests cavis demogràfics que ha propiciat l’estat del benestar allò que ara li genera una pressió nova i intensa, per a la qual sembla que no estava prou preparat. Com poden afrontar-la, sempre amb l’objectiu de preservar la seva missió de garantir els drets socials i, fins i tot, reforçar-los i ampliar-los? No oblidem que els drets socials són condició necessària -tot i que no suficient, ni molt menys- de la igualtat d’oportunitats.
Els sistemes públics de salut han aconseguit allò que se’ls demanava: curar cada vegada més i millor. Conseqüència: l’esperança de vida de les nostres societats no ha parat d’augmentar. Però, com és d’esperar, aquest increment pressiona a l’alça la despesa sanitària, atès que la major part dels costos sanitaris es concentren, lògicament, en les franges d’edat més elevades. A la majoria de països de la UE -i molt particularment de l’Europa occidental- els pressupostos de salut no han parat de créixer els darrers anys. Però, malgrat això, hi ha una sensació generalitzada que el sistemes de salut més aviat van enrera: llistes d’espera cada vegada més llargues, esgotament dels professionals (d’atenció primària, molt especialment), dificultat per incorporar de manera general les constants innovacions terapèutiques, etc.
Així, la despesa sanitària (l’oferta), per més que creix, no atrapa una demanda sanitària que encara creix més ràpid, tant en quantitat com en complexitat. I aquest increment -aclarim-ho- no ve del creixement demogràfic derivat dels fluxos migratoris, sinó l’augment de l’esperança de vida. A Catalunya, aquest problema general a escala europea es veu notablement agreujat pel fet que el nostre sistema de salut és víctima d’un infrafinançament crònic des de fa dècades.
Anem ara al sistema d’educació. Les escoles de les societats europees que, des de la postguerra fins avui, han garantit el dret universal a l’educació han anat augmentant el nivell formatiu una generació darrera l’altra. El percentatge d’alumnes que culminen l’educació obligatòria no ha parat de créixer, cada vegada més estudiants acaben la formació post-obligatòria i les universitats graduen cada any un percentatge més elevat de joves. Tot un èxit: això és exactament el que demanàvem al nostre sistema educatiu.
Però, justament gràcies a això, les expectatives professionals de les noves generacions ja fa temps que són notablement diferents de les dels seus pares i avis. Hi ha feines que el mercat considera de baix valor afegit que aquells feien i que els seus fills i nets no volen fer. Feines, tanmateix, que segueixen sent necessàries, en el sector primari, en els serveis, en la construcció o en la indústria. Això pel que fa a les feines de sempre. D’entre les feines noves, moltes també són de baix valor afegit i corren la mateixa sort.
Potser si totes aquestes feines proporcionessin millors salaris i més reconeixement social, els ciutadans autòctons sí que estarien disposats a fer-les. I potser les nostres democràcies han de fer una reflexió seriosa en aquest sentit -en la línia del que preconitza, per exemple, un pensador com Michael Sandel-. Però és evident que això -proporcionar millors salaris i més reconeixement social a aquelles feines que en termes estrictament econòmics són de baix valor afegit- el nostre sistema econòmic, ara per ara, encara no ho sap fer.
Així, l’increment del nivell formatiu dels nostres ciutadans va de la mà d’importants desajustos en els nostres mercats de treball: feines poc pagades que els autòctons no volen fer, llicenciats que no troben feines a l’alçada de la seva formació, empreses que no troben professionals suficientment formats per a les noves necessitats que la innovació i el progrés tecnològic requereixen, etc. A Catalunya tot això es veu agreujat pel fet que hem optat per un model econòmic en que els sectors de menys valor afegit -el turisme en seria el paradigma- tenen un pes desproporcionat dins del conjunt del sistema productiu-.
A tot Europa, doncs, els mercats laborals estan atraient, des de fa dècades, importants fluxos de mà d’obra estrangera per cobrir aquelles feines de menys valor afegit que els autòctons ja no fan. Tanmateix, aquesta “mà d’obra” a més de treballadors, són persones, amb les seves aspiracions i els seus drets. Són ciutadans i sovint tenen família, sovint tenen fills, que van a l’escola. I per al sistema educatiu, la formació dels nouvinguts -que sovint no coneixen la llengua, que sovint tenen un capital cultural diferent- suposa un esforç més gran que no pas formar estudiants lingüísticament ja integrats i amb un capital cultural estàndard. No passa res per dir-ho: és una mera constatació d’una realitat que faríem molt malament de negar.
L’escola, per tant, com la salut, s’ha trobat amb un repte nou que, de manera inevitable, ella mateixa ha generat. Si el sistema de salut, curant cada vegada millor, s’ha creat una “demanda” més complexa perquè ara té més gent gran per cuidar i curar, l’escola, formant cada vegada millor, s’ha creat també una “demanda” més complexa, perquè el nombre de nouvinguts a les aules ha crescut de manera molt significativa en les darreres dècades. Catalunya té, a més, una de les taxes d’immigració més altes de la UE, bastant per sobre de la mitjana. I, com li passa al nostre sistema sanitari, el nostre sistema educatiu (l’oferta) no s’ha enfortit i ampliat al ritme necessari per fer front a aquesta nova demanda.
Què caldria fer, davant d’això? La resposta intuïtiva és simple: disposar de més recursos fiscals, per adaptar, enfortir, ampliar i reformar l’estat del benestar -el sistema educatiu, de salut i de protecció social en general- per tal que sigui capaç de fer front a aquests reptes demogràfics nous (envelliment i immigració), és a dir, a aquestes “demandes” més complexes.
Tanmateix, les dècades durant les quals els nostres estats del benestar han estat patint aquests canvis estructurals que ells mateixos han provocat són les mateixes dècades durant les quals s’ha consolidat la globalització econòmica. I aquesta, ja ho sabem, pel fet que s’ha construït sobre el paradigma neoliberal -que permet el lliure comerç i la lliure circulació del capital, però que oblida completament qualsevol coordinació fiscal a escala global- ha fet que el marge de maniobra fiscal de les nostres democràcies en comptes d’ampliar-se s’hagi reduït notablement. El capital és més mòbils que mai, però els estats-nació són els mateixos de sempre. Per això, el capital i les grans fortunes esquiven amb facilitat les capacitats impositives dels estats, mentre aquests no avancin més decididament cap una major harmonització fiscal a escala global.
A Catalunya, a més, aquesta reducció del marge de maniobra fiscal que pateixen totes les democràcies occidentals es veu agreujat per un dèficit fiscal crònic, molt per sobre del que qualsevol criteri de solidaritat interterritorial racional podria arribar a justificar. És un drenatge fiscal sostingut que es tradueix en una asfíxia dels nostres serveis públics -educació, salut, serveis socials, polítiques actives d’ocupació, etc- que, com sabem, depenen fonamentalment de la Generalitat. A Catalunya, doncs, la foto general és especialment sagnant: una de les esperances de vida més altes de la UE, a de les taxes d’immigració també més elevades i, en canvi, un dels dèficits fiscals més forts del continent, a més d’un model productiu amb un pes excessiu dels sectors de baix valor afegit.
A aquests desafiaments estructurals dels estats del benestar europeus, cal afegir-hi a més l’evolució del mercat de treball i del mercat de l’habitatge. Tot sumat, el còctel és realment explosiu. En una gran part dels països de la UE, el salari mitjà (en poder adquisitiu real, descomptada la inflació) està pràcticament estancat des de fa més d’una dècada. En el cas de l’estat espanyol, l’economia creix més que en cap altre país de la UE, sí, però això no vol dir que els salaris dels treballadors també ho facin. Estan igual d’estancats que a la resta de la UE, perquè el creixement de l’economia espanyola es deu a la incorporació de nous treballadors (immigrants) al mercat de treball. Hi ha més gent treballant i per això produïm més, però tothom segueix cobrant, si fa o no fa, el mateix que abans.
En canvi, al mercat de l’habitatge els preus del lloguer i de compra no paren d’augmentar, perquè en la majoria de grans ciutats europees la demanda està anant més ràpid que l’oferta. El percentatge del sou que cal per pagar un lloguer o el anys de sou que calen per pagar una hipoteca són cada vegada més elevats, atès que els preus immobiliaris s’incrementen molt més ràpid que els salaris. El drama està servit. Són molts els països de la UE on una bona part de les noves generacions creuen que viuran pitjor que els seus pares.
Cal transformar els nostres mercats de treball i els nostres mercats immobiliaris perquè els sous creixin més ràpid que els lloguers i no al revés. Cal reformar la globalització per tal els estats recuperin el marge fiscal que necessiten per tal de finançar els nostres sistemes del benestar de manera molt més equitativa i garantir així la sostenibilitat dels serveis públics.
La solució d’aquests problemes no és automàtica, però està al nostre abast. Cal fonamentalment consens social i voluntat política. Si no els resolem, allò que estarà en risc no són només els nostres estats del benestar, sinó les nostres democràcies. Perquè, com ja va demostrar la història durant el segle XX, sense estat del benestar la democràcia col·lapsa. La lliçó sociopolítica del segle passat és ben clara: es la garantia d’uns mínims drets econòmics i socials allò que fa sostenibles els drets civils i polítics. La desigualtat econòmica i l’empobriment de les classes mitjanes i treballadores es converteix, sempre, en una porta oberta a l’autoritarisme. Va passar als anys 30 i ho estem tornant a viure ara.