La darrera oportunitat de l'SPD

El Partit Socialdemòcrata (SPD) va guanyar les eleccions a Alemanya celebrades el 26 de setembre. Va arribar en primera posició amb un 25%, molt lluny dels resultats que havia assolit en els moments més brillants de la seva història. Però la davallada patida pels seus eterns rivals de la Unió Cristiana Democràtica (CDU), que van caure del 32% al 24%, va regalar a l'SPD una victòria cobejada durant anys. Olaf Scholz té a tocar la cancelleria si pot tancar un acord amb els Verds i el Partit Liberal.

Aquesta ha estat la quarta victòria electoral de l'SPD des de la fundació de la República Federal Alemanya (RFA), el 1949. Històricament, ha estat la CDU el principal partit del país des d'aleshores, el que més anys ha estat al poder. El que no se li pot treure als socialdemòcrates és el fet de ser el partit més antic d'Alemanya i, probablement, del món. És tot un clàssic de la història alemanya i europea que ara pot tornar a dirigir la nació alemanya.

El 23 de maig del 1863 és considerada la data fundacional en la història oficial del partit. Va ser quan Ferdinand Lassalle va crear l'Associació General de Treballadors Alemanys (ADAV), precursora de la formació. Molt aviat es convertiria en una de les grans organitzacions del moviment obrer internacional. Però dins de l'imperi alemany (1871-1918), l'SPD va patir anys de persecució, sobretot durant el mandat del canceller conservador Otto von Bismarck, que va il·legalitzar el partit.

Quan va recuperar la seva condició legal, a partir del 1891, l'SPD va créixer en les regions més industrials d'Alemanya, a mida també que els treballadors van anar agafant consciència de classe. Un tret del partit va ser que, tot i que es definia com a marxista, va encarnar la branca més reformista del moviment obrer. Veiem alguns moments definitoris de la seva trajectòria. 

El vot als crèdits de guerra (1914)
L'SPD va acabar simbolitzant el conjunt de la socialdemocràcia. Però alhora ha tingut uns trets molt propis, com un gran sentit de l'Estat, cosa que també l'ha fet a vegades cometre errors molt greus per raó d'Estat. Tot i ser a l'oposició, el partit va ser a partir del 1912 el més potent al Reichstag, el parlament alemany. Dos anys després, el 1914, en el moment d'esclatar la Primera Guerra Mundial, els diputats socialdemòcrates van votar els crèdits de guerra. 

Al posicionar-se en favor de l'imperi del kàiser en guerra, l'SPD va posar en segon lloc l'internacionalisme proletari. Va ser una de les decisions que definiria el partit. L'ala esquerra es va escindir i va formar el Partit Socialdemòcrata Independent (USPD). Quan la guerra va acabar el 1918 amb la derrota alemanya, l'SPD va optar per la proclamació de la República. Va ser un altre moment definitori. 

Reprimint els comunistes
Mentre els dirigents de l'SPD, liderats per Friedrich Ebert, formaven els primers governs de l'anomenada República de Weimar, els antics escindits del partit, com Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, van crear el Partit Comunista (KPD) i van intentar aixecar els treballadors per fundar una república revolucionària. Va ser el moviment anomenat espartaquista, en honor a l'esclau rebel Espartac. 

Feia només un any de la Revolució Russa. El xoc entre l'SPD al govern i els antics dirigents, ara comunistes, va ser brutal. L'Alemanya conservadora, que va haver de contemplar com l'emperador Guillem II fugia deixant proclamada una República parlamentària, es va mobilitzar per esclafar la revolta comunista. Ebert va pactar amb els anomenats freikorps, els "cossos lliures", uns paramilitars que van dur a terme una repressió ferotge contra els espartaquistes. Els cossos de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht van aparèixer colpejats i desfigurats en diversos llocs de Berlín.  

L'únic no a Hitler
Els socialdemòcrates van ser la força hegemònica en els primers anys de la República de Weimar, un règim democràtic i burgès (1918-33) que va viure entre l'imperi i el nazisme. Però Weimar mai va aconseguir una estabilitat completa, desestabilitzada per la humiliació de la derrota i del duríssim Tractat de Versalles. Quan va venir la crisi econòmica amb la Depressió del 1929 i l'atur va créixer de manera imparable, els partits democràtics van començar a recular davant un partit nazi cada cop més fort. L'SPD va cedir el seu primer lloc al Reichstag als nazis. El gener del 1933, Adolf Hitler arribava al poder com a líder de la força majoritària. 

El 23 de març,l'SPD va ser l'únic partit del Reichstag que va votar no a la llei de plens poders a Hitler. Els comunistes, que també ho haguessin fet, estaven ja il·legalitzats. Però el bloc de dretes (liberals, conservadors, democristians...) van donar el "sí" a Hitler. Aquest també va ser un moment definitori per l'SPD.

Adenauer els passa al davant
Reduïts a la clandestinitat i perseguits durant el Tercer Reich, l'SPD va tornar a fer política després de la derrota alemanya i l'ensulsiada que va suposar el 1945. Quan es va fundar la RFA, va semblar que el partit recuperaria la seva primacia. Però va ser l'astut Konrad Adenauer qui va guanyar per la mínima les primeres eleccions del 1949. Adenauer va aconseguir sumar totes les tendències de centre i dreta en la nova CDU i va governar catorze anys, mentre l'SPD va renunciar definitivament al marxisme en el congrés de Bad Godesberg. El partit va haver d'esperar una generació. Quan John Kennedy visita Berlín després de la construcció del Mur, el 1963, i diu allò de "Jo també soc de Berlín", tenia al costat Adenauer i Willy Brandt, el jove alcalde de la ciutat, l'Alemanya del passat i la del futur.   

Un canceller que s'agenolla
Seria el 1969 quan Willy Brandt, líder de l'SPD, es feia amb la cancelleria en coalició amb els liberals. Brandt va ser l'home de l'ostpolitik, la política d'obertura a l'est, el primer que va viatjar a l'Alemanya comunista (RDA). També va ser qui, el 1970, va protagonitzar una de les grans imatges de la postguerra: en el moment de retre homenatge als jueus morts al gueto de Varsòvia, Brandt va caure de genolls per expressar el sentiment de culpa en nom del poble alemany. L'any següent va rebre el Premi Nobel. 

Brandt va haver de dimitir quan es va conèixer que un dels seus assessors de confiança era un espia al servei de la RDA. El va succeir Helmut Schmidt, un socialdemòcrata de l'ala dretana del partit, brillant i càustic, que va ser decisiu en la vigorització de la UE i l'eix amb França, i que va impulsar el Sistema Monetari Europeu. Va caure el 1982, en ple ascens del moviment ecopacifista en el moment final de la Guerra Freda i quan els liberals van trair la coalició per anar-se'n amb la que seria la nova estrella de la política alemanya, Helmut Kohl.  

Derrota, triomf i erosió
Kohl va ser un líder amb sort. Va saber aprofitar la gran oportunitat de l'ensulsiada del bloc soviètic i la perestroika de Gorbatxov, que van obrir el camí per la caiguda del Mur. Així, Kohl va passar de ser el canceller de la RFA al líder de l'Alemanya reunificada. L'SPD va haver de tornar a esperar. Va ser el 1998 quan finalment va superar electoralment la vella CDU. Gerard Schröder, un home molt diferent a Brandt i Schmidt, hàbil i tacticista, va governar durant set anys amb els Verds. Una etapa renovadora que es va acabar el 2005 després del desgast que va suposar el projecte de reformes liberals de l'Agenda 2010. El 2013, el partit va celebrar els seus 150 anys.

En el període 2005-21, l'SPD ha estat governant amb Angela Merkel i la seva CDU, tret de quatre anys. La fragmentació del Bundestag, el parlament, amb l'emergència de forces com els excomunistes de Die Linke i l'extrema dreta de l'AfD, va forçar la gran coalició entre els dos grans partits. Així, l'SPD ha mantingut el fil amb el poder, però alhora s'ha desgastat darrere Merkel. Ha contribuït a centrar una CDU conservadora, però al preu de difuminar-se. Ara, pot tastar de nou la cancelleria. Dependrà del talent de Scholz -i dels esdeveniments- que l'SPD pugui consolidar el seu avantatge.

El lligam amb Catalunya
L'SPD va ser un partit molt actiu en el pla internacional. Atlantista ferm, anticomunista, el partit va desplegar els seus tentacles a través de la Fundació Ebert. Durant la Guerra Freda, va ajudar els partits socialistes enfront els comunistes. A l'estat espanyol, va posicionar-se en favor del lideratge de Felipe González al capdavant del PSOE. I a Catalunya, va donar suport a Josep Pallach, que liderava la branca socialdemòcrata del PSC-Reagrupament, envers d'altres sectors del socialisme, com el que dirigia Joan Reventós, vistos com a més favorables a acords amb el PSUC. Un home important de l'SPD, el ministre d'Hisenda Hans Matthöfer, va ser amic estret de Pallach. Però també va ser qui li va fer saber que l'aposta dels alemanys era reforçar el PSOE.