Zona alta. Esmorzant el cap de setmana. Espero que el meu fill baixi de casa del seu camarada. Ahir treball de classe i, amb tota la barra, s’ha quedat a dormir. Els fills, què vols. Arribo al matí, ja donant marge, però encara no som a lloc. Espero. Cafetonet i entrepà petit, petit, potser no feia falta tan petit. Al costat, parella jove, o no tant, però amb la primera filla encara bebè i el gosset petit protocol·lari. De sobte, la mare arrenca a plorar. L’home, el pare de la nena, li diu que està bé plorar, que ho tregui. Jo, amb la meva antològica cara de pòquer rere ulleres de sol clàssiques. Ella respon que no pot més, que no pot seguir. Que ha donat molt. L’home respon que és difícil, que s’ha de donar tot encara que l’altre no ho entengui. Veig que no va per la relació de parella, tot i que sento que “la vida és això, són principis i finals”. Si és una separació, quina fredor, penso, potser millor així.

Però no, sembla que es tracta del final d’un ésser estimat. Ah, ara ho entenc. “Ella voldria que fóssim forts”, insisteix el pare de la criatura, tot acariciant el gos mig adormit. Potser ha mort la seva mare. De sobte arriba a la taula de la terrasseta (una mica ridícul això d’esmorzar al carrer entre cotxes i vianants, molestant-nos tots) la que segur que és germana de la senyora que no para de plorar. Abraçada i petons llargs. Ja està, pel que diuen sembla que és una àvia. Com trobo a faltar les meves àvies, entenc la tristor. Estic a punt de donar-los el condol. No m’aixeco, estic tens, a veure si baixa ja el nen, tu.

I segueixen els comentaris que “ella sempre feia allò que...”, “ella ens mantenia units”, i jo estic convençut que ha mort la matriarca familiar, una senyora que imagino amb mitja cabellera i metxes perfectes, tota vestida de colors crema, rodejada de nets, gossos i fent caps de setmana a la Cerdanya i estiu al Baix Empordà. Però no: “Hi ha gossos que no moren mai”. Cal advertir que entenc i comparteixo l’amor pels animals, pels gossos en concret. Com els estimem, sí, però com ens estimen. Ho confirmo. “La nostra vida ha estat ella”, rebla l’home. Sembla que la gossa només tenia sis anys. “És com si fossin quaranta en una persona”, subratlla la germana.

La falta, l’enyor. Mentre he estat testimoni involuntari, oient necessari —i actiu, sí— d’aquesta conversa, he evocat qui i què trobo a faltar. De maneres diferents. Enyoro els que no hi són, és clar. Però també sensacions i sentiments que no tornaran, com sentir-me protegit o que el cor se’t pari per la il·lusió d’una nova aventura. Tot i que això no és del tot veritat: dic que no tornaran, però, tot torna. Els trens passen, alguns, però sembla que facin la volta. Ara bé, no saps quant triguen. Soc prou gran per haver oblidat alguns planetes i històries, i creure que no hi aniré mai més. Però també soc prou vell per saber que sempre s’hi pot tornar. Sobretot quan no hi vols anar. De cop, hi ets. I mentre enyorava les àvies, amics perduts, somnis impossibles i el jo que mai vaig ser, maleeixo allò del mal moment per la persona adequada. Si se’m permetés, demanaria haver entrat en la seva vida abans, i poder quedar-m’hi després. Perquè ningú et fa riure com jo, ni sentir-te a casa en qualsevol lloc: potser és a l’inrevés, també tens raó.

Diu que només escric de trobades, xocs, accidents. Trobades fortuïtes, inventades, desitjades. Potser sí. Qui m’havia de dir que poques coses fan sentir tan viu com tenir el desig gens ocult, però sí profund, de ser la millor decisió que mai hagis pres. Es pot estar a la banqueta esperant per sortir, ser el protagonista de Benvolgut de Manel, ser tantes coses i tantes vegades. I ara em dius que no hem ballat mai plegats. I jo, com Whitney Houston, només vull ballar amb algú que m’estimi. Quines coses de pensar, de dir, de no amagar. No podem escapar. Ni del Karma, quasi buit i que vam omplir, ni del techno en gran format que era tobogan de sensacions, ni dels petits enormes concerts en sales ínfimes. Tenim un mapa propi, un districte nostre, i nits glorioses i tardes estúpides. Negues la major. La provocació no té límit. Ha de ser així. Suposo que negar-me t’ajuda. I està bé. Oxigen.

Tots tenim trucs. El meu és seguir. Com deia Churchill, si passes per l’infern, no t’aturis. És poca cosa potser, però quin bon navegant m’ha fet ser. Jo no t’he ensenyat res, no ho crec, però he après molt amb i de tu. T’hauria d’estar agraït. La força del destí fa repetir, diu la cançó, però no vull esperar ni justificar hiverns ni somiar estius. Seguim, com dius tu. Tot aquest posat mentre et demanaria matrimoni amb l’anella d’un refresc com a testimoni i penyora. Diuen que ningú rep en aquesta vida tota l’estima que li caldria. Segur. A tu no et passarà. Ni als teus. Res acaba quan sembla un final, ja t’he dit que només hi ha principis. El Titànic i el Hindenburg també van semblar l’última estació, la darrera etapa de l’evolució. Encara et queda camí i molts capítols.

S’ha mort la gossa i aquella família està destrossada. A tots se’ns mor alguna cosa tot sovint. No sé si dia a dia, però sovint. Els somnis, diuen que moren, però crec que la gràcia és fer per anar-los modulant. Potser no seràs Frank Sinatra, però sí que seràs el baríton bonet de la teva coral. Potser no tindràs una vida de somni, però estimes a qui vols. Potser no treballes a aquell despatx tan bo i tan cèntric, però el cap no et toca la pera i tothom t’adora a la feina. No sé, noi. Res de ser la millor versió de tu mateix, tan sols ser tu mateix. No hi ha versions, hi ha veritat, i poca cosa més. Ja no estem per lliçons. Estem aquí avui.

Tens plans, tinc plans. La mort de l’amor és lenta, i no fem més que donar-li vida. No seguim cap manual, no ens expliquem enlloc, només ens mirem. I qui dia passa, any empeny. Hem fet el clic. Hem canviat. Sí. Jo l’he fet. El clic va ser així, crec que fins i tot va fer un sorollet. Una guspira. Un instant sense motiu. Un moment en què vam permetre el tacte. Era un dia d’aquells. Abans de vacances o d’algun pont. Vam allargar un dinar amb tots i tothom. A cada nova etapa anàvem perdent efectius. Tu ets sempre la pionera, la líder, coneixes tots els locals que calen per a cada ocasió. Vam arribar tu i jo els primers en un d’aquests canvis d’escenari. Em vas ensenyar no recordo què i et vaig agafar per la cintura. Jo estava assegut en un tamboret. Et vaig atansar a mi, subtilment. No em vaig adonar del moviment. Em vaig omplir de màgia, d’energia, com una pel·lícula de dibuixos animats. Només hi havia una possibilitat de saber qui era l’assassí de la meva tranquil·litat. Tu. I avui, sense tu, em sento vidu de la vida.

“I hi ha cossos que no s'han de repetir a l'aurora. Agonia, agonia, somni, ferment i somni. Aquest és el món, amic, agonia, agonia”, ens recorda García Lorca. El fracàs no vol dir res. Són punts suspensius. Un punt i a part. Ens hem fet una transfusió de sang, mútua. Recíproca i no sé qui hi ha guanyat més, però sé que no ens hem fet cap favor. Tan sols, que junts funcionem. No hi ha perquès ni peròs. Quina tranquil·litat. La mateixa calma que tinc ara mentre la terrassa es buida i el cafè s’ha acabat, entenc que al final només es tracta d’això: seguir, fins i tot quan no sabem on anem. Que tot torni, doncs. I si no torna, ja ho farem venir. Pago el cafè i l’entrepanet ridícul. El nen encara no baixa, trucaré al timbre de la porteria. Pressió. La família que enyora la gossa ja riu fluix, com si el dol també tingués horari. Miro el cel, un blau net, com si tot tornés a començar. Potser sí: res acaba, només canvia de lloc. I mentre espero, penso que potser la vida és això; aguaitar amb una mica d’esperança i el cor una mica esquerdat, però mai trencat.