La qüestió de la immigració és tan polèmica que, fins i tot, la controvèrsia arriba al nom atribuïble al fet de traslladar-se d’un lloc a un altre amb vista a romandre a la nova destinació un cert temps (normalment llarg) per guanyar-s’hi la vida. En efecte, els darrers anys s’ha imposat l’accepció migrar en contra dels mots immigrar i emigrar, quan, si hi reparem bé, les diferències són només de matís —de lleu matís— o de perspectiva.

Sempre segons el DIEC, migrar significa "anar d’un lloc a un altre", sense cap més connotacions; aquí, la neutralitat i la correcció del llenguatge estarien garantides i el verb restaria a resguard de les mirades fiscalitzadores, tot i que, com acostuma a passar en casos semblants, descriuria la situació de forma incompleta. Al seu costat, immigrar al·ludiria al fet de "venir a establir-se a un país que no és el propi", i això comporta una visió d’alienitat, que no agrada als fiscalitzadors perquè s’allunya de la concepció del món com una única i uniforme realitat. Finalment, emigrar és el verb que contempla la cosa des de la visió del subjecte actiu, en tant que significa "deixar el mateix país per anar a viure en un altre".  

Sigui com vulgui, la immigració —ha estat imprescindible triar un mot!— és un fenomen que ocupa bona part dels debats públics, tant dels que pretenen tenir una certa altura intel·lectual, com dels que s’articulen a força de pontificar recolzats damunt la barra del bar. Tanmateix, és un fenomen visible —està ben present en el carrer—,  i això fa que tothom hi digui la seva amb més o menys criteri, amb més o menys apriorismes i simplificacions. Així les coses, prou complexes, pot ser útil tractar de sintetitzar l’estat material de l’afer —origen, causes, conseqüències...— per veure si és possible donar un poc de clarícia a tot plegat. Anem a pams:

1. Per què s’emigra? L’emigrant pobre emigra per motius econòmics. És a dir, per cercar feina i, en definitiva, unes millors condicions de vida al país de destinació (perdó per l’obvietat). De l’emigració rica, ara no en parlem.  

2. Per què hi ha països receptors massius d’immigració, com és el cas de Catalunya o les Illes Balears? Perquè tenen sistemes productius que reclamen constantment mà d’obra sense qualificar per atendre les feines que els nadius no volen o no poden fer (perquè estan ocupats en altres tasques més qualificades, més ben retribuïdes o més ben valorades).

3. Qui treu benefici de la immigració? Majoritàriament i de forma destacada, els grans empresaris i els fons d’inversió que són darrere, que es garanteixen uns treballadors dòcils —la docilitat va inserida en la mateixa condició d’immigrant—, remunerats a la baixa i en gran nombre (és a dir, no han de passar pena per trobar-los substituts si en tenen necessitat).

4. Socialment, és a dir, des del punt de vista col·lectiu, ¿és beneficiós mantenir un sistema productiu, fonamentat en el turisme i en el seu increment sense aturall, que reclama constantment l’arribada de mà d’obra? (vegeu l’epígraf 2). És col·lectivament nociu perquè els salaris baixos comporten cotitzacions baixes a la Seguretat Social, pagament pràcticament nul d’impostos i necessitats de prestacions socials que es faran presents des del primer moment (l’educació, la sanitat...). Per no dir res de l’exigència constant de construir nous habitatges que, al seu torn, requeriran nova mà d’obra en una espiral sense aturall.  

5. El turisme a gran escala, ¿incrementa el benestar de la població, incrementa la seva capacitat econòmica i els diners disponibles en mans dels ciutadans? Més aviat, tot el contrari. [Per aprofundir en el tema dels efectes perversos d’un sistema productiu fonamentat en el turisme, paga la pena consultar els estudis i articles publicats per l’economista Miquel Puig, un savi que hauria de constituir un referent en la matèria]. 

6. Per on entra l’immigrant? Pels aeroports, principalment, per l’aeroport de Madrid, amb les consegüents derivacions cap a les zones que tenen unes xifres d’ocupació i d’activitat més altes (entre les quals hi ha Catalunya i les Illes Balears). Això es fa possible perquè la policia de fronteres, en mans del Govern d’Espanya, facilita que s’esdevingui per satisfer els anhels dels afavorits per la immigració (vegeu l’epígraf 3). I les pasteres, on la gent es juga la vida amb l’esperança de guanyar-se un futur millor? No ens deixem entabanar. Sens perjudici del drama humà que representa, el nombre d’immigrants que travessen la mar constitueix una mera anècdota (numèricament). 

7. Quins efectes provoca a casa nostra la immigració massiva des del punt de vista cultural i lingüístic? Vet a qui la clau de volta de tot plegat. No ens haurien d’afectar ni poc ni gens les crides i les benvingudes als immigrants hispans que es proclamen de Madrid estant perquè, es diu, comparteixen amb els receptors la llengua i etcètera. Aquest univers no és, amb tota evidència, el nostre univers. Es vulgui desdibuixar el panorama tant com es vulgui desdibuixar, ni Catalunya ni les Illes Balears tenen, ara com ara, ni poder institucional, ni voluntat política per integrar lingüísticament els vinguts de fora, que sempre constitueixen un factor acumulatiu de castellanització, sigui quin sigui el lloc de provinença. Entre altres coses, perquè qualsevol acabat d’arribar contempla la llengua catalana com quelcom del tot prescindible, i ja sabem què passa amb les llengües que no són necessàries, que s’esllangueixen i, finalment, moren per inanitat. L’enquesta infal·lible de sociolingüística: passejar per Barcelona una llarga estona i parar l’orella.

8. En aquest context de final d’època, de model productiu empobridor i destructiu, ¿té cap sentit lògic projectar un país amb un creixement poblacional desmesurat, o, més aviat, això respon a concepcions que pretenen, precisament, aconseguir l’efecte espanyolitzador tan cobejat des dels centres de decisió, d’aquí i d’allà?

9. Estem en presència d’un fenomen polièdric, la immigració, que alberga una multiplicitat de variables que no permeten un tractament lineal (ni senzill). Tanmateix, un factor que hi incideix de manera notable, a desgrat dels apassionats per les essències doctrinals, és la molt baixa natalitat en les societats occidentals  (tema gairebé tabú) producte de la incorporació general de la dona al món laboral. Solucions? Polítiques socials força agosarades i imaginatives que afavoreixin que les dones puguin simultaniejar la formació, la feina i la maternitat sense cap minva ni una dels seus drets de tota casta.

10. En aquesta conjuntura general, ¿és raonable ajornar sine die la reflexió profunda sobre la societat identificable que volem i, al cap i a la fi, sobre el model productiu que ens convé?