El Bayern de Munic és el gran dominador del futbol alemany. L'equip muniquès, que llueix al seu escut els colors de la bandera d'una Baviera de la qual també porta el nom, exerceix una hegemonia inqüestionable que l'ha dut a conquerir enguany la seva vint-i-novena Bundesliga.
Una fita d'allò més remarcable, ja que suposa que els bavaresos s'hagin imposat en més de la meitat de les 57 lligues alemanyes que s'han disputat des de la creació, la temporada 1962-63, de la primera Bundesliga. Molt lluny del Borussia de Dortmund i del seu homòleg de Mönchengladbach que, a una distància sideral, ocupen el segon lloc del palmarès amb cinc títols.
Més enllà d'aquestes 29 lligues federals, el Bayern també pot presumir d'un altre títol de campió d'Alemanya assolit en un període en el qual el triomf es decidia enfrontant als vencedors de les diferents lligues regionals. En concret, els bavaresos van guanyar aquest campionat el 1932, després d'haver quedat subcampions de la lliga del sud d'Alemanya i d'imposar-se en la final del play-off nacional a l'Eintracht de Frankfurt que, curiosament, havia guanyat la competició regular regional per davant del mateix Bayern.
La plantilla i la directiva del Bayern celebren el campionat alemany de 1932 Foto: fcbayern.com
Aquest primer triomf estatal dels bavaresos es va aconseguir amb els jueus Kurt Landauer a la presidència i Richard Kohn a la banqueta, tot un símbol en una Alemanya que s'enfrontava a l'ascens imparable del nazisme. Que el Bayern muniquès tingués un president i un entrenador jueus no era pas cap casualitat. Des de la seva mateixa creació, el 27 de febrer de 1900, el club havia comptat amb una important presència hebrea. Sense anar més lluny, dos dels disset signants de l’acta fundacional de l'entitat professaven aquesta creença religiosa.
Amb l'inici de la dècada dels 10, la presència jueva al si del Bayern es va reforçar arran de l'accés de Landauer a la presidència, el 1911, i de la contractació de diversos entrenadors hebreus fins a arribar a la figura del vienès Richard Kohn, més conegut com a Little Dombi, que el 1930 es va fer càrrec de la banqueta bavaresa després d'haver entrenat, entre d'altres, al F.C. Barcelona durant la temporada 1926-27.
La identitat jueva que definia al Bayern va convertir el club en l’objectiu de les autoritats nazis un cop els partidaris d'Adolf Hitler va arribar al poder. Així, doncs, el club muniquès, nascut al barri bohemi de Schwabing, un districte amb una important presència jueva, va ser considerat pel nacionalsocialisme com un Judenklub, el terme que els nazis utilitzaven per designar els clubs alemanys i austríacs amb una forta tradició hebrea.
En conseqüència, va ser objecte d'una purga destinada a foragitar els seus integrants de confessió jueva. El president Landauer, l'entrenador Kohn o el director del futbol base, Otto Bauer, van ser expulsats del club el març de 1933, després de la segona victòria electoral de Hitler que va obrir les portes a la instauració de la dictadura nazi.
Richard Kohn, l’entrenador jueu que va defensar les banquetes del Barça i del Bayern Foto: fcbayern.com
Retallada del sou voluntària al Barça
Kohn, el tècnic jueu que havia portat el Bayern fins al seu primer títol nacional, va haver de fer les maletes i va tornar a Barcelona, on es va fer càrrec, durant la temporada 1933-34, de la banqueta del Barça en un any per oblidar en què els mals resultats de l'equip van portar-lo a signar, juntament amb els seus jugadors, una carta pública on demanava una retallada del seu sou.
Mentre Ricardo Dombi, com l’anomenaven a Catalunya, va fugir d'Alemanya per continuar amb la seva carrera d'entrenador a Barcelona, a Basilea i, posteriorment, a Rotterdam, el president Landauer va decidir quedar-se a Munic on va ser víctima de la persecució nazi contra la població jueva. El 10 de novembre de 1938 va ser arrestat i conduït al camp de concentració bavarès de Dachau on va passar trenta-tres dies reclòs i d'on només va ser alliberat pel fet d'haver combatut, amb uniforme alemany, durant la Gran Guerra. Mesos després de ser posat en llibertat, Landauer va decidir exiliar-se a Suïssa on va passar els anys de la Segona Guerra Mundial.
Kurt Landauer, el president jueu del Bayern de Munic Foto: fcbayern.com
Les penúries viscudes pel seu president deposat van tenir també la seva traducció en l'existència del Bayern, que durant el nazisme va viure una època esportivament més aviat discreta i que va arribar, fins i tot, a perdre l’hegemonia que ostentava a la ciutat de Munic veient com el seu rival ciutadà, el TSV 1860, comptava amb els favors del règim nazi i augmentava notablement la seva popularitat gràcies al bon paper en les diferents edicions de la Gauliga Bayern, la competició regional bavaresa que les autoritats esportives nazis van organitzar entre 1933 i 1945.
El TSV 1860, un equip amb una llarga història que tenia els seus orígens en una entitat esportiva creada el 1848 en el marc de les revoltes liberals de la Primavera dels Pobles que havia estat prohibida poc després per la monarquia bavaresa sota l’acusació "d’activitats republicanes", va emergir com el principal club de Munic durant els anys del nazisme proclamant-se campió en dues ocasions de la Gauliga i aconseguint en tres més el subcampionat. Durant aquest mateix període, el Bayern va haver de conformar-se, el 1944, quan la competició ja havia estat dividida en dos grups, amb un únic triomf que va arribar precisament poc després que Josef Stauter, l'únic president del club amb carnet del NSDAP, el partit nazi, es fes amb les regnes de l'entitat.
Petits actes de resistència contra els nazis
Si bé els anys del nazisme no van ser esportivament gaire prolífics per a un Judenklub com el Bayern, els seus integrants van protagonitzar diversos petits actes de resistència que van reforçar l'imaginari antinazi de l'entitat. Des d'una baralla contra diversos membres de les SA nazis, el 1934, a la negativa del capità Heidkamp a lliurar les medalles i els trofeus del club després de la crida del mariscal del Reich Hermann Göring a donar metall per fer front a les necessitats de guerra, passant per la fotografia que el lateral Wilhelm Simetsreiter es va fer amb Jesse Owens durant els Jocs Olímpics de Berlín o per la crítica d’una desfilada nazi considerant-la un "teatre per a canalla" que gairebé costa l'empresonament al defensa Sigmund Haringer.
.jpg)
Simetsreiter, jugador del Bayern i de la selecció, als Jocs de Berlín de 1936 en companyia de Jesse Owens, gran triomfador de l’Olimpíada nazi Foto: abebooks.co.uk
L'acte de resistència més emotiu va arribar, però, el 1943, quan el Bayern es va desplaçar fins a Suïssa per jugar-hi un partit amistós. Per tal d'evitar que els integrants de l'expedició poguessin mantenir cap contacte amb els exiliats alemanys al país, i molt especialment amb el president Landauer, la Gestapo va acompanyar-la en tot moment. El que no van poder impedir els agents de la policia secreta nazi és que, després del xiulet inicial, en lloc de començar a jugar, tots els integrants de l’equip s’apropessin a la graderia per saludar a un emocionat Kurt Landauer, que s'havia desplaçat fins a l’estadi per veure jugar, des de l’exili, el seu estimat Bayern.
Si bé tots aquests actes certifiquen la condició dels bavaresos com a club oposat al nazisme, la visió sobre l'existència del Bayern durant aquell període no seria completa sense exposar que la seva resistència no va ser en cap cas activa i que els tentacles del nacionalsocialisme també van arribar al club de Munic com ho demostra que un militant del NSDAP com Stauter acabés presidint-lo. Tot i això, és evident que en l'imaginari col·lectiu dels anys 30, el Bayern era un club de forta tradició jueva, com també altres entitats com ara l'Ajax neerlandès o el Tottenham anglès, que també comptaven a les seves files amb una nodrida presència hebrea.
Memorial en record del president Landauer a les portes de l’Allianz Arena Foto: juergen-reichmann.de
La fi de la Segona Guerra Mundial va comportar el retorn de Landauer a Munic on, el 1947, va assumir de nou la presidència del Bayern que va ocupar fins al 1951 convertint-se en el president que durant més temps ha exercit el càrrec. Així i tot, la identitat hebrea que, fins a l'arribada del nazisme, havia estat un dels principals elements definitoris del club es va anar perdent essent substituïda per la imatge d'un club triomfant i totpoderós, sovint considerat arrogant pels seus adversaris, que el Bayern construiria a partir dels anys 60, amb l'adveniment de la Bundesliga, i sobretot dels 70, quan, amb Franz Beckenbauer al capdavant, els bavaresos van guanyar tres copes d'Europa consecutives.
No va ser fins a l'entrada del segle XXI, amb les investigacions de Dietrich Schulze-Marmeling, autor del llibre Der FC Bayern und seine Juden (El FC Bayern i els seus jueus), que l’equip de Munic va començar a recuperar la memòria d’aquell temps en què l'actual rei indiscutible del futbol teutó era considerat un Judenklub que no regnava ni tan sols a la seva ciutat natal. Un "club jueu" víctima de la persecució nazi.