Recentment, l’editorial Males Herbes ha recuperat El purgatori del bibliòfil, una obra de Ramon Miquel y Planas (així, amb i grega) publicada originalment l’any 1920. L’autor va ser un reputat bibliòfil, editor i publicista, però és conegut sobretot perquè va ser el detractor més acèrrim de les normes ortogràfiques promogudes per Pompeu Fabra. El purgatori del bibliòfil és precisament una sàtira cruel –però també divertida– sobre aquest filòleg i sobre les institucions i els homes del noucentisme que el van emparar.
I és que en el primer quart del segle XX Catalunya va viure una batalla lingüística crucial. D’una banda, Pompeu Fabra i els modernistes que es movien al voltant de la revista L’Avenç van impulsar, a redós de l’Institut d’Estudis Catalans, una reforma lingüística que va culminar l’any 1913 amb la promulgació de les noves normes ortogràfiques. D’altra banda, el canonge mallorquí Antoni M. Alcover, que des del 1900 treballava en la redacció d’un exhaustiu diccionari de la llengua catalana, es va oposar a la nova norma, i des de l’anomenada Acadèmia de la Llengua Catalana l’any 1916 va publicar unes Regles Ortogràfiques basades en la tradició. Resumint-ho molt esquemàticament, es tractava d’una pugna entre el llenguatge acadèmic i artificiós heretat de la Renaixença i un llenguatge literari basat en la llengua parlada.
L’oposició a les noves normes va comptar amb noms il·lustres (Apel·les Mestres, Narcís Oller i Víctor Català, entre d’altres) i va generar articles i manifestos virulents que enriu-te’n tu de les polèmiques viscudes fa uns anys a les xarxes arran de la supressió d’alguns accents diacrítics. Però segurament ningú no va arribar tan lluny com Ramon Miquel y Planas en el llibre ja citat. Els improperis contra el “pare Fabrici”, el “Messies lingüístich”, hi són nombrosos. També contra alguns prohoms del noucentisme: en un passatge del libel –que, en el fons, això és El purgatori del bibliòfil– el protagonista afirma que conserva un exemplar de La ben plantada, d’Eugeni d’Ors, “enquadernat, si’l llibreter no va enganyar-me, ab pell del propi autor quan era petit”.
A Olot, la recepció de la reforma fabriana va ser desigual. Algunes revistes, com El Deber, La Comarca i Vida olotina, s’hi van adherir immediatament. Però també va tenir els seus adversaris: poques setmanes després de la seva aprovació, l’escriptor i pintor Josep Berga i Boix va exigir als responsables d’El Deber la publicació d’una crònica seva amb l’ortografia prefabriana. En el seu primer número, aparegut el setembre de 1917, el setmanari La Tradició Catalana feia una proclama a favor de les normes de l’Acadèmia perquè “son més tradicionals, més autorisades, més racionals y més intel·ligibles que cap altres”. I, per les mateixes dates, des de Sant Joan les Fonts, el propietari rural i historiador Francesc Caula s’entestava a mantenir l’ortografia tradicional en L’Estalvi, la revista que dirigia, tot i que respectava l’ortografia fabriana dels col·laboradors que la utilitzaven.
Però el principal opositor de les Normes Ortogràfiques a Olot va ser, sens dubte, Josep Saderra. Industrial, banquer, col·leccionista, publicista, historiador, assidu col·laborador de la premsa local, promotor dels Jocs Florals a la ciutat i alcalde d’Olot en més d’una ocasió, Saderra va ser un home preocupat per les qüestions lingüístiques. L’any 1919, en el setmanari El Deber va publicar quatre articles en què discutia alguns aspectes de les normes fabrianes –des de l’adopció de la i llatina fins a la substitució d’ab per amb, posem per cas–. Els textos també van ser publicats a El Correo Catalán de Barcelona i en un parell de revistes comarcals. Els articles de Saderra, però, no van tenir el ressò que ell esperava i, per aquesta raó, l’any 1919 els va fer publicar a la impremta Bonet, d’Olot, afegint-hi dos textos més. En va fer imprimir tres mil exemplars, que va repartir entre les escoles i les revistes professionals. Malgrat l’elevat tiratge, aquest opuscle de quaranta pàgines, titulat Les Normes de L’Institut. Cartes obertes al Dr. Antoni Mª Alcover, avui és pràcticament introbable, fins i tot en el mercat de llibres de vell. Afortunadament, la Biblioteca Marià Vayreda i l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa en conserven sengles exemplars.
A Josep Saderra li devem una iniciativa singular en favor de la llengua. El mes de juliol de 1908, el Centre Catòlic, del qual ell era president, va convocar un concurs de lexicografia de la llengua catalana “aplegador del vocabulari de les diferents indústries, arts y oficis de la nostra comarca”. La idea era contribuir a la redacció del diccionari que estava elaborant Antoni M. Alcover, del qual diversos olotins, entre els quals Josep Saderra, eren fervorosos col·laboradors i corresponsals. El canonge mallorquí hi mantenia contacte epistolar i també presencial: en el marc de les anomenades “eixides filològiques” havia visitat Olot tres vegades i hi tornaria una altra vegada anys més tard. I encara va estar punt de ser-hi un altre cop, perquè va ser nomenat president del concurs lexicogràfic i havia d’encapçalar la proclamació del veredicte prevista per al 20 de setembre. Finalment, però, Alcover no va poder ser-hi present: “Hi havíem d’assistir, i no poguérem en via neguna. ¡Ja mos ne va sebre de greu!”.
El cartell del concurs contenia quinze premis (mots i modismes relacionats amb professions i indústries de la comarca, com l’agricultura, la construcció, la metal·lúrgia, la tragineria, etc.), patrocinats per institucions, publicacions periòdiques, associacions i particulars. S’hi van presentar trenta-quatre treballs i només va quedar desert un dels premis.
En una de les bases del concurs els organitzadors suggerien als participants que enviessin les col·leccions per duplicat “a fi de poguerles arxivar en el nostre Museu”. No em consta que s’hi hagin conservat, i és una llàstima, perquè el seu valor lingüístic havia de ser notable. Personalment, m’hauria agradat veure aquestes cèdules o targetes fetes a imitació de les que mossèn Alcover havia proposat com a model en la seva “lletra de convit” a col·laborar en el diccionari l’any 1900 i que emmagatzemava a la seva famosa calaixera. Sempre em queda l’opció de visitar l’Arxiu del Regne de Mallorca i esperar trobar-hi les cèdules amb la lletra de Josep Berga i Boix, Josep M. de Garganta, Jeroni Gelada, Josep Saderra i altres corresponsals olotins de l’anomenada “Obra del Diccionari”. Algun dia.