Des de fa cosa de deu anys que estic redactant un diccionari de pseudònims de la premsa olotina. És a dir, intento identificar els autors dels articles que hi van signar amb inicials, pseudònims i altres noms de ploma, des de l’any 1859 –data en què apareix La Aurora olotense, la primera publicació periòdica local– fins a l’actualitat.
Avui, l’ús dels pseudònims en la premsa escrita és una pràctica gairebé desapareguda, però durant el segle XIX i bona part del segle XX va ser un costum generalitzat. A Olot, tots els textos de les revistes humorístiques i satíriques que van proliferar als anys vint i trenta estaven firmats, per raons òbvies, amb pseudònim. A La Montaña (1923-1924), l’òrgan de la Unión Monárquica Nacional, i segurament la revista més agressiva que s’ha publicat mai a la ciutat, s’hi poden comptar una trentena de pseudònims, de molt difícil adjudicació. Onze dels quinze articles que conté el primer número de l’any 1974 del setmanari Olot Misión estaven signats amb pseudònims o inicials, en aquest cas la majoria identificables pels lectors de la publicació.
Alguns amics i coneguts que estan al cas de la recerca que estic fent m’han expressat el seu escepticisme sobre la utilitat d’aquest projecte. Jo no en tinc cap dubte, però aquests recels m’han suscitat la voluntat de compartir-ne els arguments. En primer lloc, el diccionari pot ser útil per completar repertoris bibliogràfics d’escriptors; així, als articles ja coneguts de Josep Berga i Boix, per exemple, caldria afegir-hi probablement els signats com a Lluch Llach i Pere Cabiach. En segon lloc, el diccionari pot ajudar a la redacció de biografies: si algun dia un historiador s’anima a escriure la vida del veterinari Pere Màrtir Rossell –aquest conciutadà il·lustre amb el qual els olotins no sabem què fer (va ser el director del Parc Zoològic de Barcelona, però és també l’autor del polèmic llibre Diferències entre catalans i castellans)–, haurà de tenir en compte els articles que va publicar a Revista olotina amb el pseudònim Edmon Roget. I, encara, el diccionari pot servir per contextualitzar el rerefons d’alguns articles: em sembla rellevant saber, posem per cas, que al llarg dels anys setanta, en ple boom de les galeries d’art a Olot, el crític d’art del setmanari La Garrotxa que signava Artis-equip era en realitat Lluís Armengol, propietari d’una de les sales d’exposicions de la ciutat.
Darrerament, però, m’agrada fer servir un altre argument per defensar la utilitat d’aquest diccionari. Crec que pot servir per esmenar, o si més no matisar, algunes afirmacions que s’han anat repetint al llarg del temps en la historiografia local. És el cas de La Tradició Catalana, per exemple. Aquest setmanari va ser fundat a Olot l’any 1917, com una escissió per la dreta –per dir-ho molt esquemàticament– del setmanari catòlic El Deber, present a la ciutat des de 1897. La Tradició Catalana es definia com un òrgan regionalista, confessionalment cristià i monàrquic. Il·lustrava bé el seu tarannà el fet que no va acceptar les normes ortogràfiques promulgades per l’Institut d’Estudis Catalans quatre anys abans, i que ja havia assumit El Deber. Els dos setmanaris es van enfrontar sovint (la història de la premsa olotina és també la història de les polèmiques entre els confrares, com s’anomenaven mútuament les revistes olotines). El Deber i La Tradició Catalana van subsistir fins a l’inici de la Guerra Civil: el 18 de juliol de 1936, els revolucionaris van assaltar la impremta Bonet i van cremar a la plaça Major les edicions dels dos setmanaris que estaven a punt de sortir al carrer.
Doncs bé, el metge i historiador Joaquim Danés, en el catàleg que es va publicar arran de l’exposició sobre el centenari de la premsa olotina l’any 1959, escrivia que el sacerdot Martí Mir va ser “l’ànima” de La Tradició Catalana. L’afirmació, validada per estudiosos posteriors, és, si més no, incompleta, i l’anàlisi dels pseudònims de la revista pot ajudar a precisar-la. Martí Mir, arxiver de la comunitat de preveres de Sant Esteve, impulsor de l’Agrupació Dominical (antecessora del Casal Marià) i que seria assassinat el juliol de 1936, va escriure pocs articles amb el seu nom i cognom, i alguns més amb les inicials M.M. Probablement, si va ser l’ànima del setmanari, caldria buscar altres textos seus entre la seixantena de pseudònims que figuren en la publicació (als quals hauríem de sumar les inicials). Així, vaig arribar a la conclusió que Martí Mir també signava M. i, probablement, D.S. i Delahesse. Si aquestes atribucions són correctes, disposem d’un corpus d’uns dos-cents articles, que inclou cròniques d’activitats locals, glosses evangèliques, advertències morals contra les noves modes, alguns poemes i, amb reiterada insistència, la reivindicació d’un ferrocarril entre Guardiola, Olot i Roses.
No sé si aquests mèrits són suficients per considerar mossèn Mir l’ànima de La Tradició Catalana(durant algun temps, a més, va abandonar la redacció del setmanari), però, en qualsevol cas, en la meva opinió, l’ideòleg i el factòtum de la publicació va ser una altra persona: Miquel Llosas Serrat-Calvó. Em va costar, però, finalment, en la tercera lectura de la col·lecció de la revista, vaig poder lligar caps. Miquel Llosas amb prou feines va signar articles amb nom i cognoms o amb inicials, però, en canvi, va diversificar la firma de la seva obra en molts diferents pseudònims (Fritz, per als articles de ficció; Douglas, per als de crítica literària; Walter, o W, per als de crítica artística; Derblay, o D, per als d’opinió; X, per a les “glosses hebdomadàries”, etc.). Si hi afegim els articles que va escriure sense signar, és indubtable que va ser ell qui va marcar la línia política i ideològica de la revista, que va des de la sarcàstica crítica a la modernitat d’un pessebre sense Naixement fins a la posició dura i combativa contra l’acció de govern republicana, personalitzada en la figura de Manuel Azaña, un “ogre cínic i repulsiu”.
Fill de Pere Llosas i Badia, diputats a les Corts espanyoles, Miquel Llosas Serrat-Calvó va exercir com a advocat a Girona i a Olot. Va ser president del Centre Catòlic d’Olot i regidor de l’Ajuntament d’Olot durant la Segona República per la coalició monàrquica i tradicionalista. Home d’una enorme erudició i una extraordinària memòria, va escriure centenars d’articles en la premsa local. La seva passió va ser l’Antiguitat clàssica, a la qual va dedicar nombrosos textos, que els caixistes de les impremtes Aubert i Delta intentaven evitar de compondre per la seva dificultat: eren llarguíssims (alguns arribaven a les quinze quartilles), exigien un cos de lletra minúscul, estaven plens de cites en llatí i sovint eren de difícil comprensió. Però, precisament, la presència exuberant d’aquests noms de l’Antiguitat bíblica i clàssica, tant religiosa com profana (des dels evangelistes i els pares de l’Església fins als poetes llatins com Virgili, Ovidi o Horaci), ha estat fonamental a l’hora determinar la identitat dels pseudònims de Miquel Llosas, de tal manera que sospito que també podrien ser seus Amfós de Valldaura, Aureli, Aristòbul, Baronius, Gautier, Glauc i Sarrides, entre d’altres.
Em reca donar per tancada la recerca sobre els possibles noms de ploma utilitzats per Miquel Llosas en la premsa olotina, perquè encara en queden fils per estirar. En el seu Diccionari biogràfic d’Olot, Josep M. Canals afirma que també va col·laborar a El Deber. Si és així, com que Miquel Llosas no té cap article signat amb el seu nom en aquest setmanari, caldria tornar a recórrer als pseudònims, i, en aquest cas, Severià, el nom d’un prohom romà, és una opció temptadora. Tanmateix, Llosas només tindria setze i disset anys quan hauria escrit aquests textos. Massa jove, evidentment; però per què desestimar-lo del tot, si sabem del cert que a aquesta edat ja pronunciava conferències sobre la tradició literària del Cid?