Fa cosa de tres mesos, gràcies a la visita guiada a l’obra olotina de l’arquitecte Josep Danés i Torras de la mà del professor Joaquim M. Puigvert, vaig tenir ocasió de tornar a entrar a l’església dels Caputxins. Feia molt de temps que no hi anava, però en la meva primera adolescència –des que vaig arribar a Olot l’any 1968 fins que els frares es van traslladar a Barcelona l’any 1972– l’església del Sagrat Cor va ser un lloc molt familiar per a mi.
Hi anava sovint a missa de dos quarts d’una els diumenges. Recordo el pare Enric –el més jove de la comunitat– fent assajar als feligresos els càntics abans de començar la cerimònia, i el poeta Joan Teixidor –americana lleugera de lli de color clar– llegint una de les lectures del Nou Testament. Si m’avorria, intentava desxifrar les inscripcions llatines que hi havia en els arcs parabòlics. Les celebracions de Setmana Santa eren especials: el Divendres Sant, com que la lectura de la Passió era molt llarga, se’ns permetia escoltar-la asseguts. Em sorprenia veure com el pare Jaume i el pare Avel·lí es repartien els papers de Jesús i Pons Pilat i d’altres protagonistes d’aquest passatge de l’Evangeli. La imatge contrastava enormement amb la que oferia aquells mateixos dies l’església parroquial de Sant Esteve: un espai fosc, fúnebre, que anys més tard associaria als oficis de tenebres dels músics renaixentistes i barrocs. Alguna vegada la meva germana gran m’havia dut a la missa de joventut que se celebrava els dissabtes al vespre en una sala annexa a l’església. Si la memòria no em traeix, va ser aquí on vaig escoltar per primera vegada el “Kumbayà”.
Em queien bé els caputxins. Suposo que hi ajudava la presència física dels frares, que als meus deu anys em resultava particular i un pèl exòtica: la túnica marró amb caputxa, el cinturó blanc, les sandàlies i la tonsura. Gairebé tots duien barba (la blanca la identificava inevitablement amb la figura del pare Nolasc del Molar, l’erudit del convent). La meva simpatia envers l’orde va augmentar quan vaig començar a llegir Olot Misión. En aquest setmanari el pare Avel·lí de Santa Coloma hi escrivia articles en sintonia amb l’esperit del Concili Vaticà II que sovint polemitzaven amb els textos més conservadors que el carmelita Agustí M. Forcadell publicava a La Garrotxa, el setmanari local del Movimiento. Els caputxins, per dir-ho en una paraula de l’època, eren “progres”. L’any 1968, el pare Avel·lí va promoure al convent una sèrie de conferències d’orientació religiosa clandestines a les quals va convidar sacerdots com Modest Prats i diversos seglars de la ciutat, com l’aleshores industrial Tomàs Costa i el metge Lluís Bayona. Les sessions van ser denunciades en un setmanari integrista madrileny per un antic combatent olotí del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat.
Més tard, quan vaig començar a treballar a l’Arxiu, la biblioteca local que hi ha em va permetre conèixer algunes mostres de la producció intel·lectual dels membres de la comunitat caputxina olotina al llarg de la història. Allà hi ha el Tratado del origen y el arte de escribir bien (1766), del pare Lluís d’Olot, un manual sobre l’ensenyament de caràcter tradicional però que conté aportacions originals sobre la criptografia. També s’hi custodia l’edició d’un capítol del receptari de cuina que fra Sever d’Olot va redactar el 1787 i que es conserva a la Biblioteca del Palau de Peralada, responsable de l’edició l’any 1982. A l’Arxiu també hi ha un exemplar d’Alma salvaje (1928), una novel·la un pèl naïf que va escriure el pare Ricard d’Olot inspirant-se en les seves vivències com a missioner a Colòmbia (quan va tornar a Catalunya, aquest frare va ser capellà de la presó Model Barcelona, on assistia i acompanyava els reclusos condemnats a mort en les hores prèvies a la seva execució; les seves memòries sobre aquest tema, Entre reixes, es van publicar pòstumament l’any 2009). I, encara, gràcies a la generositat de Domènec Moli, l’Arxiu disposa d’un exemplar de la transcripció del manuscrit vigatà en català de la Llegenda àuria (una recopilació de vides de sants escrita pel dominic Jaume de Voràgine cap al 1260), feta al convent d’Olot pel pare Nolasc del Molar i publicada l’any 1976: més de mil pàgines en paper bíblia estampades a la impremta Aubert!
Però, a més d’aquestes aportacions individuals, a les quals se’n podrien afegir moltes més, la contribució col·lectiva dels caputxins a la cultura olotina tampoc no és gens negligible. Em limitaré només a posar-ne dos exemples. En primer lloc, la dignificació i potenciació del pessebrisme a Catalunya. L’etapa més esplendorosa de la trajectòria dels concursos olotins de pessebres va tenir lloc entre els anys 1928 i 1935, quan n’era responsable la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, vinculada als Caputxins. Va ser durant aquests anys, concretament el 1933, que el pare Basili de Rubí va publicar a Olot el Manual del pessebrista olotí.
El segon exemple és menys conegut. Des de finals del segle XIX fins a la Guerra Civil, el convent d’Olot va ser la seu del Col·legi de Filosofia, on estudiaven els futurs caputxins catalans. En aquest escolasticat, dotat d’un modern laboratori de física, hi van exercir com a professors intel·lectuals tan prestigiosos com el pare Miquel d’Esplugues, el fundador, l’any 1925, de Criterion, la primera revista de filosofia en català.
Aquests apunts esparsos pretenen ser una reivindicació del paper dels caputxins en la vida de la ciutat. Sempre m’he preguntat per què aquest orde no disposa de cap obra que expliqui la seva relació amb Olot. L’any 1974 el pare Claudio Vilà va publicar la història dels escolapis olotins, i l’any 2001 el pare Ramon Ribera va donar a conèixer la trajectòria dels carmelites locals. Però, parafrasejant el Nobel colombià, els caputxins olotins no tenen qui els escrigui. Algun historiador local s’hi anima?