El passat 13 de desembre, a la llibreria Isop, va tenir lloc la presentació del llibre Aquesta cançó, no!, de Maria Salicrú-Maltas. L’autora, historiadora i musicòloga, havia defensat tres anys abans la seva tesi doctoral La Nova Cançó: aportació musical, repressió i censura (1958-1978). Dirigida per l’historiador Borja de Riquer, la tesi se centrava, d’una banda, en l’anàlisi musical i estilística d’aquest moviment, i, d’una altra, en l’estudi sistemàtic de la repressió que van patir els cantautors i els mecanismes de la censura.
El llibre que es va presentar a Olot resumeix el segon apartat de la tesi, però és, sobretot, una mena de making of de la investigació. Maria Salicrú-Maltas hi explica les dificultats d’accés a la documentació, els camins que va seguir per localitzar els censors i altres agents de la repressió i guanyar-se’n la confiança per poder-hi parlar, i, en general, les vivències que suposa un procés de recerca fet amb rigor i passió. Un llibre interessant i amè, la lectura del qual m’ha despertat records d’alguns episodis de la Nova Cançó vinculats a Olot.
Els primers records provenen de la lectura de la bibliografia i la premsa locals i de la immersió en la documentació de l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa. Així, per exemple, entre els papers del moviment escolta olotí que es conserven en aquest centre, s’hi troba un cas de censura molt semblant als que presenta Maria Salicrú-Maltas en el seu llibre. El 31 d’octubre de 1973, al Teatre Principal, es va celebrar un recital de Lluís Llach i Joan Isaac, organitzat pel Clan Puigsacalm. Quinze dies abans, la delegació provincial del Ministeri d’Informació havia autoritzat el concert, però havia denegat a Llach la interpretació de les cançons següents: Bon senyor, Cançoneta (un intent d’esquivar la censura de La gallineta amb un altre títol i la lletra força canviada), Silenci, Damunt d’una terra, A les cinquanta estrelles, L’estaca, La gallineta i Cançó sense nom.
Va ser precisament el Clan Puigsacalm –una unitat escolta que també va tenir un paper fonamental en la creació del Cine Club Olot– qui va introduir el moviment de la Nova Cançó a Olot. El desembre de 1963 i el gener de 1964 va organitzar dues matinals de cançó catalana al Teatre Principal, en la qual van participar diversos membres d’Els Setze Jutges (Delfí Abella, Enric Barbat, Josep Maria Espinàs i Francesc Pi de la Serra, entre d’altres) i Raimon.
Més tard, altres entitats locals també es van sumar a muntar recitals de cançó catalana, però qui va dur una programació més estable en aquest sentit va ser la Sociedad Industria y Comercio, coneguda popularment com “La Indústria”. Als anys seixanta, en la sala de festes del carrer de Francesc Serra Ginesta, hi van actuar bona part dels noms de moda del pop espanyol (Fórmula V, Los Bravos, Los Brincos, Los Sírex, Los Pekenikes, Los Relámpagos, Raphael i un llarg etcètera), però, atents als signes dels temps, els responsables de la societat també van promoure les actuacions de cantautors catalans com Guillermina Motta, Raimon, Joan Manuel Serrat o Rafel Subirachs. Per les Festes del Tura de 1970, fins i tot, la societat va programar un recital de cançó ibèrica, en el qual van intervenir el català Lluís Llach, el valencià Joan Baptista Humet, el mallorquí Guillem d’Efak, el gallec Miro Casabella, el castellà Nino Sánchez... i el basc Mikel Laboa! Sembla que la iniciativa, arriscada i valenta –la publicitat afirmava que es feia “por primera vez en España”–, va resultar un fracàs econòmic.
A partir de l’any 1970 –jo ja tenia dotze anys i solia acompanyar la meva germana gran–, els meus records de la Nova Cançó ja són viscuts. Crec que el primer data d’aquell any, quan, amb motiu de la Fira de Sant Lluc, es va organitzar un concert de Maria del Mar Bonet a l’Hospici. El públic no estava amatent i la xerrameca impedia que la cantant mallorquina es pogués fer sentir. “M’haurien fet el mateix cas si hagués sortit a fer mitja”, va declarar després del recital. Maria del Mar Bonet no va tenir gaire sort en els seus primers concerts a Olot. El gener del 1974, en una actuació al Teatre Principal promoguda pels estudiants amb motiu de la festa de Sant Tomàs d’Aquino, es va equivocar un parell de vegades a l’hora de cantar L’àliga negra –sembla que per desajustaments amb el pianista– i, davant del nerviosisme imperant a la sala i a l’escenari, va escurçar el concert. Aquesta decisió va provocar alguns aldarulls, com el desinflament de les rodes de la camioneta que duia el material de la cantant. Maria del Mart Bonet va tornar els diners del concert als organitzadors, però –no he sabut mai si això era del tot veritat– va manifestar que no tornaria a cantar mai més a Olot. Si ho va dir, afortunadament no va complir la seva paraula: l’any 2002, al mateix Teatre Principal va presentar el seu disc Raixa, un recital excel·lent.
Un altre record llunyà viscut és el del concert de Francesc Pi de la Serra a l’Orfeó Popular durant les Festes del Tura de 1973. El cartell que anunciava l’actuació incloïa aquest advertiment: “Probablement que a la mateixa hora hi haurà espectacles més divertits, però... Trieu!”. El text era clarament irònic: al·ludia al fet que, simultàniament, tal com es va poder comprovar durant el recital per la remor que provenia de la plaça Major, desfilaria la comitiva del Ball Pla, una antiga manifestació classista de la societat benestant olotina. El concert, doncs, que no figurava en el programa oficial de festes, era un acte més de contestació d’aquells anys. El 1969, tres-cents joves olotins havien signat a la premsa local un manifest contra el Ball Pla, que no desapareixeria, però, fins a l’arribada de la democràcia municipal l’any 1979.
Durant la primera meitat dels anys setanta, els concerts de cançó catalana es van anar prodigant a Olot (Joan Isaac, Ovidi Montllor, Ramon Muntaner, Raimon, Pau Riba, etc.). Però, segurament, l’episodi culminant de la presència de la Nova Cançó a la ciutat va ser el doble recital que Lluís Llach va protagonitzar els dies 13 i 14 de juliol de 1976, coincidint amb el pas de La Marxa de la Llibertat per Olot, en un Teatre Principal ple de gom a gom, amb desplegament de pancartes a favor de l’Assemblea de Catalunya i llançament de fulls volants reivindicant la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia.
(Sempre he tingut un gran respecte per Lluís Llach com a músic. Vaig fer la crònica del seu segon concert a Olot l’any 1976 i el vaig entrevistar per al setmanari Olot Misión. Encara m’agrada escoltar de tant les cançons ingènues i costumistes del primer disc com Cant miner o Cop de destral. Recordo l’impacte que em va causar la primera vegada que vaig sentir Viatge a Ítaca per la ràdio. En reunions familiars, és fàcil que acabem cantant Laura o Abril 74, i, si en algun lloc algú entona Que tinguem sort, m’hi puc afegir instintivament. Per això em va caure l’ànima als peus quan l’estiu passat Llach va fer una piulada titllant Salvador Illa de feixista. Entenc que algú pugui qualificar l’actual president de la Generalitat de Catalunya d’espanyolista, conservador, gris o missaire, però –i gairebé em fa vergonya haver-ho d’escriure– Salvador Illa no és un feixista. Banalitzar aquest concepte és contribuir a augmentar la desinformació i la confusió imperants en aquests temps. Aquesta cançó, no!)