Un any més, tornem a celebrar Nadal. El celebrem, com moltes altres festes en l’actualitat, de múltiples maneres i amb múltiples sentits. Per alguns, una celebració religiosa; per d’altres, la festa del consum. Però Nadal suposa, en molts casos, el retrobament amb la família, la trobada amb els altres més propers, i aquestes trobades també es viuen de múltiples maneres: des de la joia i la felicitat absoluta a la tristesa, l’hostilitat i l’angoixa. (La nostra llengua, tan amenaçada en l’actualitat, té dos mots que il·lustren precisament aquesta dualitat: trobada i encontre).

Les dates en què ens trobem m’han fet pensar en els resultats de l’estudi “Prevalença i factors associats a la soledat a la comarca de la Garrotxa”, liderat per professionals de la Fundació Hospital Olot i investigadores de la Universitat de Vic, que es va presentar recentment. La recerca aborda una temàtica, la soledat, que darrerament està guanyant pes en l’agenda política, social i també acadèmica. En el cas del cinema, recordo el documental d’Erik Gandini La teoria sueca de l’amor que explica, entre altres coses, el creixent nombre de persones que moren soles a Suècia sense que ningú les trobi a faltar. Això passa al bressol de l’estat del benestar, però en una societat cada vegada més individualista. Per altra banda, Noreena Herts va escriure el 2021 el llibre El segle de la soledat en què, entre altres coses, explica el creixent nombre de persones grans empresonades al Japó per una raó ben curiosa: volen viure en un entorn amb altres persones, malgrat que sigui un lloc tan inhòspit com la presó.

El principal resultat de l’estudi és que un 48,5% dels enquestats presenta solitud moderada o severa. A banda d’aquesta, tres dades m’han cridat l’atenció. La primera: no hi ha diferències significatives entre persones que viuen en un entorn rural o urbà. Tot i que hi ha menys persones que viuen en un entorn rural que manifesten sentir-se soles, la diferència amb l’entorn urbà és poc important. Probablement, les dimensions d’una ciutat com Olot, entre petita i mitjana, encara afavoreixen una certa interacció i interdependència social, a diferència de ciutats més grans en què és més factible l’anonimat i passar desapercebut. Un dels reptes del creixement de la ciutat és aconseguir mantenir un cert vertebrament, afavorint l’articulació territorial i la cohesió social.      

La segona: no hi ha diferències entre viure sol o acompanyat pel que fa a la soledat. És a dir: podem estar sols i sentir-nos plenament acompanyats o podem estar constantment amb altres persones, però sentir-nos més sols que un mussol (seria bo indagar, en algun moment, ara que parlem d’animals, si el seu creixement exorbitant té alguna cosa a veure amb el que estem comentant). Tot i això, en un altre informe, l’informe sobre la Cohesió Social a Olot, promogut pel Consorci d’Acció Social de la Garrotxa i la Universitat de Girona el 2023, ja apareixien dades que alertaven de la tendència a viure en llars unipersonals. Entre els 2017 (any que es va publicar el primer informe) i el 2023, augmentà de manera significativa el percentatge de llars on viuen persones soles (de 11,4 al 15%). Així mateix, l’informe reflectia un afebliment en la intensitat de les vinculacions amb els membres de la família: és a dir, a la pregunta “Amb quina freqüència es reuneix o es troba amb familiars que no són membres de la llar?“, un 51% afirmava tenir contactes diaris o setmanals i un 35,9% mensuals. Comparativament, s’observa que les trobades amb altres familiars son menys constants i més dilatades amb el temps.  

La tercera: les persones majors de 85 anys i les de 15 a 30 anys son les que més pateixen situacions de soledat moderada o alta. En el cas de les persones sobreenvellides, no hi ha dubte que l’estat de salut, les possibles afectacions i limitacions de l’autonomia, així com la pèrdua de persones del seu entorn i generació afecten el volum i la qualitat de les persones amb qui compartir la vida. En el cas dels més joves, la dada és més sorprenent. Possiblement, els efectes de la pandèmia encara es deixen sentir entre aquesta generació, però resulta preocupant que un 60,8% dels joves de 15 a 17 anys i un 58,7% d’entre 18 i 30 anys expressin soledat moderada o alta. Més connectats que mai, i més sols que mai.

No existeixen receptes universals quan parlem d’aquesta qüestió. Hi ha qui, si pot, prioritza la qualitat en detriment de la quantitat a l’hora de parlar del cercle de relacions socials. D’altres, justament el contrari. Per alguns, la solució ens l’aportarà la tecnologia: Robots “intel·ligents” com l’ARI (Assistent Robòtic Intel·ligent), un robot que forma part d’un projecte de l’Ajuntament de Barcelona per a gent gran que viu sola. Si us deixessin escollir, és aquesta la solució que voldríeu?