L’any 1979, la delegació de Girona del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya va publicar la Guia d’arquitectura d’Olot. El llibre volia ser una mena de catàleg de l’exposició titulada “Olot, l’arquitectura i la seva història” que la mateixa institució havia organitzat al Centre Excursionista d’Olot el desembre de 1977, amb molt bona acollida de públic. La guia era, doncs, una aproximació a l’evolució urbanística de la ciutat des de l’edat mitjana, en presentava els principals conjunts urbans i feia una descripció succinta dels edificis olotins més notables agrupats per moviments artístics i per arquitectes. Malgrat el caràcter sintètic del llibre –un volumet de poc més de cent pàgines–, la guia és avui un clàssic de la bibliografia local.
La guia està signada per quatre autors, però el factòtum de la publicació va ser l’arquitecte i escriptor gironí Joaquim Espanyol, que, en la seva condició de director de l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes, ja havia estat el comissari de l’exposició abans mencionada. Vinculat a Olot per raons familiars, Español era un bon coneixedor de l’arquitectura de la ciutat, i l’any 1973 havia estat el responsable de la conversió del cafè Novedades en la llibreria Drac, al capdavall del Firal. Un any abans, des de les pàgines del setmanari Olot Misión, havia publicat una sèrie d’articles molt interessants en què qüestionava subtilment algunes pràctiques artístiques locals.
Malgrat la meva debilitat per la Guia d’arquitectura d’Olot –la tinc com una de les obres més preuades i consultades de la bibliografia local–, és una obvietat que, al cap de quaranta-cinc anys de la seva publicació, l’obra ha quedat desfasada. Durant aquest període de temps, Olot ha experimentat notables canvis urbanístics i s’han aixecat diversos edificis singulars: per citar només uns exemples, els quatre equipaments culturals bàsics (l’Arxiu, la Biblioteca, el Museu i el Teatre) han estat construïts de nou o han estat remodelats profundament. Però també hi ha altres factors que conviden a redactar una nova guia d’arquitectura local (l’edició, d’altra banda, està exhaurida i és difícil d’aconseguir en llibreries de vell).
En primer lloc, la presència d’unes noves generacions d’arquitectes, que a l’hora de dissenyar els seus projectes tenen en compte el passat i la memòria urbanística de la ciutat, i que, per tant, podrien aportar una nova mirada sobre les peces susceptibles de ser incloses en la nova guia. En segon lloc, l’acumulació d’un important patrimoni fotogràfic a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, que permetria il·lustrar gràficament l’edició amb imatges sovint inèdites. I, en tercer lloc –i potser aquest és el factor decisiu–, la disponibilitat d’un millor corpus de coneixement sobre els edificis locals i sobre les persones que els van construir –i que els van fer construir–, com a resultat de la recerca d’investigadors, arquitectes i arxivers.
Així, Arnau Vergés ha dedicat la seva tesi doctoral a estudiar l’Eixample Malagrida; Pau Llimona i Anna Escarpanter van guanyar la Beca Ernest Lluch amb un projecte d’investigació sobre el grup d’habitatges de Sant Pere Màrtir; Josep M. Arús i Bernat Catllar han escrit una monografia sobre la casa Masramon, l’única mostra de l’arquitectura de Rafael Masó a Olot; Anna Bonfill ha reivindicat la figura de l’arquitecte racionalista Bartomeu Agustí... La relació es podria estendre i en tot cas hauria d’incloure forçosament la tasca permanent de divulgació de l’arquitectura olotina que ha dut a terme l’historiador de l’art Joan Sala Plana des de revistes com A 440 m sobre el nivell del mar, Revista de Girona o Les Garrotxes.
Però, si hi ha algun arquitecte olotí que ha estat objecte d’un estudi exhaustiu en els últims temps, aquest és Josep Danés i Torras (1891-1955). L’any 2002, Núria Danés, filla de l’arquitecte, va cedir generosament a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa l’ingent fons documental del seu pare. L’accés públic a aquesta documentació va permetre a un historiador tan rigorós i metòdic com Joaquim M. Puigvert extreure’n uns resultats extraordinaris. Puigvert, professor de la Universitat de Girona especialitzat en les professions liberals del segles XIX i XX, ha estudiat profundament la vida i l’obra de Josep Danés, n’ha publicat dos llibres –un dels quals, una autèntica edició de luxe a cura de l’Abadia de Montserrat– i diversos articles i n’ha comissariat tres exposicions.
I tot i així, Josep Danés continua essent un personatge poc conegut entre els olotins. Com a molt, se’l vincula a la construcció del nou santuari i el complex hoteler de Núria i, en alguns sectors més especialitzats, a l’estudi de la masia catalana, del qual va ser un pioner. Però ja és més difícil reconèixer-ne la petja en la seva ciutat natal: en el santuari del Tura, en dues o tres cases de l’Eixample Malagrida, en l’església dels Caputxins o en algun panteó familiar del cementiri. Afortunadament, ara tenim l’oportunitat de començar a esmenar aquest desconeixement: el dia 13 d’abril, en el marc dels itineraris personals que organitza regularment l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, Joaquim M. Puigvert conduirà una visita per l’Olot de Josep Danés. Jo no me la perdré.
La guia està signada per quatre autors, però el factòtum de la publicació va ser l’arquitecte i escriptor gironí Joaquim Espanyol, que, en la seva condició de director de l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes, ja havia estat el comissari de l’exposició abans mencionada. Vinculat a Olot per raons familiars, Español era un bon coneixedor de l’arquitectura de la ciutat, i l’any 1973 havia estat el responsable de la conversió del cafè Novedades en la llibreria Drac, al capdavall del Firal. Un any abans, des de les pàgines del setmanari Olot Misión, havia publicat una sèrie d’articles molt interessants en què qüestionava subtilment algunes pràctiques artístiques locals.
Malgrat la meva debilitat per la Guia d’arquitectura d’Olot –la tinc com una de les obres més preuades i consultades de la bibliografia local–, és una obvietat que, al cap de quaranta-cinc anys de la seva publicació, l’obra ha quedat desfasada. Durant aquest període de temps, Olot ha experimentat notables canvis urbanístics i s’han aixecat diversos edificis singulars: per citar només uns exemples, els quatre equipaments culturals bàsics (l’Arxiu, la Biblioteca, el Museu i el Teatre) han estat construïts de nou o han estat remodelats profundament. Però també hi ha altres factors que conviden a redactar una nova guia d’arquitectura local (l’edició, d’altra banda, està exhaurida i és difícil d’aconseguir en llibreries de vell).
En primer lloc, la presència d’unes noves generacions d’arquitectes, que a l’hora de dissenyar els seus projectes tenen en compte el passat i la memòria urbanística de la ciutat, i que, per tant, podrien aportar una nova mirada sobre les peces susceptibles de ser incloses en la nova guia. En segon lloc, l’acumulació d’un important patrimoni fotogràfic a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, que permetria il·lustrar gràficament l’edició amb imatges sovint inèdites. I, en tercer lloc –i potser aquest és el factor decisiu–, la disponibilitat d’un millor corpus de coneixement sobre els edificis locals i sobre les persones que els van construir –i que els van fer construir–, com a resultat de la recerca d’investigadors, arquitectes i arxivers.
Així, Arnau Vergés ha dedicat la seva tesi doctoral a estudiar l’Eixample Malagrida; Pau Llimona i Anna Escarpanter van guanyar la Beca Ernest Lluch amb un projecte d’investigació sobre el grup d’habitatges de Sant Pere Màrtir; Josep M. Arús i Bernat Catllar han escrit una monografia sobre la casa Masramon, l’única mostra de l’arquitectura de Rafael Masó a Olot; Anna Bonfill ha reivindicat la figura de l’arquitecte racionalista Bartomeu Agustí... La relació es podria estendre i en tot cas hauria d’incloure forçosament la tasca permanent de divulgació de l’arquitectura olotina que ha dut a terme l’historiador de l’art Joan Sala Plana des de revistes com A 440 m sobre el nivell del mar, Revista de Girona o Les Garrotxes.
Però, si hi ha algun arquitecte olotí que ha estat objecte d’un estudi exhaustiu en els últims temps, aquest és Josep Danés i Torras (1891-1955). L’any 2002, Núria Danés, filla de l’arquitecte, va cedir generosament a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa l’ingent fons documental del seu pare. L’accés públic a aquesta documentació va permetre a un historiador tan rigorós i metòdic com Joaquim M. Puigvert extreure’n uns resultats extraordinaris. Puigvert, professor de la Universitat de Girona especialitzat en les professions liberals del segles XIX i XX, ha estudiat profundament la vida i l’obra de Josep Danés, n’ha publicat dos llibres –un dels quals, una autèntica edició de luxe a cura de l’Abadia de Montserrat– i diversos articles i n’ha comissariat tres exposicions.
I tot i així, Josep Danés continua essent un personatge poc conegut entre els olotins. Com a molt, se’l vincula a la construcció del nou santuari i el complex hoteler de Núria i, en alguns sectors més especialitzats, a l’estudi de la masia catalana, del qual va ser un pioner. Però ja és més difícil reconèixer-ne la petja en la seva ciutat natal: en el santuari del Tura, en dues o tres cases de l’Eixample Malagrida, en l’església dels Caputxins o en algun panteó familiar del cementiri. Afortunadament, ara tenim l’oportunitat de començar a esmenar aquest desconeixement: el dia 13 d’abril, en el marc dels itineraris personals que organitza regularment l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, Joaquim M. Puigvert conduirà una visita per l’Olot de Josep Danés. Jo no me la perdré.