El mes d’abril de 1979, al cap de pocs mesos d’haver-se instal·lat a la Garrotxa, Xavier Ruscalleda va escriure un editorial a L’Olotí, el setmanari del qual era redactor. El text, que òbviament no anava signat, es titulava “També és primavera a L’Olotí”. Precedit per uns versos de Joan Maragall (“Com avances, Primavera / tots els troncs s’han alegrat...”), instava a donar un impuls regenerador a la revista perquè florís la llavor que s’havia plantat quan havia sortit al carrer deu números abans. Sis mesos després, i en la mateixa pàgina, Xavier Ruscalleda va publicar una diatriba demolidora contra el papa Joan Pau II (“L’Església es reforça”). El text també havia de ser inicialment un editorial, però aquesta vegada els responsables del setmanari van considerar que havia de dur la firma de l’autor i convertir-se en un article d’opinió. Tot i així, la seva publicació va provocar un autèntic terrabastall. Diré només que Miquel de Garganta, un històric personatge de la cultura olotina, es va donar de baixa com a col·laborador de la revista.
Eren les dues cares de Xavier Ruscalleda. Podia ser lluminós, vitalista i contagiós, però també crític, inconformista i, de vegades, agre. Al llarg de quaranta-cinc anys de participació en la vida col·lectiva de la ciutat, Ruscalleda va tenir ocasió de mostrar sovint aquestes dues facetes, perquè la relació d’iniciatives que va encapçalar és impressionant: la promoció de noves propostes escèniques (el Fòrum de Teatre, el LaborActori), la creació d’espais de debat (els Amics d’Olot, la revista A 440 m sobre el nivell del mar), la reivindicació de la cançó (l’Orfeó Concert, l’Àrea Ovidi Montllor o el programa radiofònic Temps de cançons), la fundació de llocs de trobada (el cafè Central), el foment de l’art contemporani i alternatiu (la Factoria de les Arts), etc. De ben segur que em deixo un bon nombre de projectes en què va participar, però no voldria oblidar la seva condició de docent: en els dies posteriors a la seva mort era revelador i emocionant llegir i escoltar els testimonis d’antics alumnes que, gràcies a la seva influència, s’havien dedicat al teatre, al periodisme o a la literatura.
Quan va acabar la cerimònia de comiat a Sant Martí de Capsec, algú em va preguntar per què una persona amb aquesta trajectòria no havia rebut les Ales a la Cultura, el guardó que l’Ajuntament d’Olot concedeix anualment a una persona o entitat que hagi destacat per la seva contribució en algun àmbit cultural a la ciutat. La qüestió era pertinent, perquè probablement ningú les ha merescut tant com ell, però el meu interlocutor segurament no esperava aquesta resposta: Xavier Ruscalleda va rebutjar el premi quan se li va proposar en una de les primeres edicions. Crec que sempre es va debatre entre la sensació que era una persona poc reconeguda i el temor que se’l considerés un intel·lectual orgànic. El seu comiat va ser multitudinari i sentit, però a mi m’hauria agradat que hagués gaudit d’aquest homenatge en vida. Em va saber greu que en el seu moment no acceptés les Ales.
I al costat del Ruscalleda activista hi havia el Xavier creador. Haig de confessar que amb prou feines vaig seguir la seva producció teatral i que no em va convèncer la seva pel·lícula El cingle. Però amb la mateixa sinceritat haig de manifestar que en Xavier és el responsable d’alguns dels moments més memorables de la meva experiència com a espectador a Olot: un concert antològic de la Nova Cançó al cafè Central; la presentació del primer disc dels De Fluvià Ribers Verds al Parc Nou (“Sou la versió local dels The Incredible String Band”, recordo que li vaig dir); el recital de poesia alemanya de combat A la paret escrit en guix, en un bar Cocodrilo poc receptiu, i l’extraordinària lectura de cartes des del front de Joan Jaume, un dels tres germans d’aquesta família olotina que van desaparèixer durant la Guerra Civil.
“Espero ser sempre amic teu, encara que sigui d’arxiu o de carrer”, em va escriure en Xavier en una carta l’endemà del funeral de la meva germana Montse. Ho va ser, ho vam ser. Les trobades casuals al carrer van ser un territori en el qual ens vam sentir còmodes. Si alguna vegada es va produir alguna fricció –amb qui no en va tenir?–, l’afecte que li professava la va resoldre ben aviat. I va ser al carrer, a la terrassa de La Tintoreria, que un dia em va comunicar l’abast de la malaltia que li havien detectat i va reflexionar sobre la mort. Vaig copsar-hi més acceptació que no pas resignació: li quedaven projectes per dur a terme, però també era conscient de tot el que ja havia fet. Potser per això em va impactar llegir-li mesos més tard, en una conversa que va mantenir amb el seu amic Lluís Espunya, que el seu principal defecte era “ara mateix, el ressentiment”.
Una de les últimes vegades que ens vam veure va ser a la Biblioteca. Hi va entrar per reposar i seure-hi un moment, perquè estava molt cansat. Quan va recuperar l’esma, m’hi vaig acostar i vam parlar una estona. Per enèsima –i, malauradament, última– vegada, les dues cares. Es va mostrar escèptic amb la revisió del Pla de Cultura d’Olot que s’estava iniciant aquells dies, però em va reconèixer que li hauria sabut greu si no l’haguessin convocat per dir-hi la seva. Després els ulls se li van il·luminar: li havia entusiasmat El sol del futuro, la pel·lícula de Nanni Moretti que tots dos havíem vist el dia abans al Cineclub (anar al Cineclub va ser un dels rituals que va intentar mantenir fins a l’últim moment), i es preguntava què se n’havia fet del cinema italià, tan important poques dècades enrere. Li vaig recomanar la sèrie de Marco Bellocchio Exterior noche, de la qual havia llegit molt bones crítiques. No crec que tingués temps de veure-la.
Vam coincidir una última vegada a l’Hospici. Jo hi era ocasionalment i ell anava a reunir-se amb Xavier Fina, el coordinador de la revisió del Pla de Cultura. Només ens vam saludar. Quan es va morir, Fina va fer aquesta piulada: “Intel·ligent, creatiu, tossut, compromès. Amb el posat de qui sap que no pot esperar massa res. Amb l’energia dels qui creuen que, tanmateix, s’ha d’intentar tot”. Em va semblar una definició prou encertada.
Me l’estimava. El recordo als anys vuitanta a la barra del cafè Europa, prenent un cafè amb llet sol i entotsolat, enmig de la boira del fum de tabac. I el recordaré cada vegada que escolti una cançó de José Afonso o de Chicho Sánchez Ferlosio. I quan escolti Hurt de Johnny Cash, és clar.