Probablement no la coneixeran, com és el meu cas, però la setmana passada, la senyora Maria Branyes, va celebrar el seu aniversari. No és una efemèride qualsevol, sinó que es tracta de l’aniversari de la persona més gran de la comarca de la Garrotxa. Celebrava 110 anys, ni més ni menys. Es mereix una gran felicitació!
La Maria va néixer l’any 1907, justament l’any que la vila d’Olot rebia la distinció de “Muy Leal Ciudad”, un títol concedit pel rei Alfons XIII. Aquell any, la població d’Olot era d’aproximadament 8.000 habitants, i la ciutat, lògicament, a banda del títol, no tenia res a veure amb l’actual. Es fa difícil imaginar, per a molts de nosaltres, els successos històrics i les enormes transformacions que han viscut persones com la Maria, o d’altres amb una edat avançada. D’una societat agrària, tradicional, rural, a la societat de la informació, hiperconnectada i global. Veritablement inimaginable.
No pretenc, en aquest article, parlar de la història d’Olot ni de la comarca, sinó del seu present i futur; i, concretament, de la seva població. En els darrers anys, com a mínim en les darreres dues dècades, les principals característiques de la demografia garrotxina han estat dues: per una banda, el feble creixement natural de la població (és a dir, la diferència entre els naixements i les defuncions ha estat minsa) i, per altra banda, l’aportació de la immigració (no només internacional, sinó també interior), que ha facilitat que, en termes globals, la població garrotxina no hagi disminuït.
Si ens fixem, per exemple, en la diferència entre els naixements i les defuncions, l’any 2015 van néixer 521 persones i en van morir 650. El resultat és clar: el creixement natural de la població fou negatiu, cosa que suposà una pèrdua de 129 persones. En termes globals, la Garrotxa va créixer de manera continuada des de finals de la dècada dels noranta i fins a mitjans de 2000. Des de 2013, però, es detecta un cert estancament, i la població es manté relativament estable, al voltant dels 56.000 habitants.
Són molts els factors a analitzar de la demografia garrotxina, que no només ens serveixen per estudiar i descriure les característiques de la població en base a una sèrie de variables, sinó que també són útils per imaginar algunes de les necessitat dels futur. Però en aquest cas ens fixarem en com s’estructura la població garrotxina per franges d’edat.
Segons les dades de l’Idescat de 2016, un 15,2% és menor de 14 anys; el 64,4% té entre 15 i 64 anys; el 16,1% té entre 65 i 64 anys i, finalment, un 4,2% té 85 o més anys. En comparació amb Catalunya, les dades són clares: Catalunya té percentatges de població més elevats que la Garrotxa entre els menors de 64 anys, i la Garrotxa té percentatges de població més elevats entre els majors de 65 anys.
L’envelliment, doncs, és una de les principals característiques de la comarca. 1 de cada 5 persones és major de 65 anys. I destaca, sobretot, la població sobreenvellida (la major de 85 anys), que supera en un 1,3% la mitjana catalana. Maria Branyes personifica, doncs, l’envelliment garrotxí.
Davant d’aquesta realitat, les polítiques públiques proposen respostes als reptes que ens afecten. I, com sempre, una de les fases més decisives en el seu procés d’elaboració és la definició de la problemàtica (o la necessitat, repte...) que es vol abordar. Qui defineix la problemàtica té poder, ja que segons com es faci, les accions que es programin prendran una orientació determinada i, lògicament, no en prendran una altra.
Seria bo, en aquest sentit, que el marc que es definís a la Garrotxa fos ampli, i que no es quedés en només una de les seves dimensions. Lògicament, tenim un repte (ja de present), que és l’atenció a les persones grans, siguin o no dependents. La Garrotxa, en aquest sentit, és reconeguda arreu del país, tot i que cal perseverar en atendre totes les necessitats. Però no ens podem quedar només en aquesta dimensió d’anàlisi.
El pes de la població envellida també es pot reduir si augmenta la proporció de la població jove. Cal doncs, prioritzar també polítiques de suport a la infància i a les famílies, polítiques de joventut, així com també les mesures de suport a les persones immigrades, generalment joves, i refugiades ( si és que els deixen arribar algun dia) que vénen a casa nostra amb ganes de desenvolupar un projecte vital que es fonamenta, sempre, en la cerca de feina.
Òbviament, totes aquestes accions no corresponen exclusivament a les administracions públiques locals, sinó que també impliquen altres actors econòmics i socials, que no es poden desentendre de les seves responsabilitats. No es tracta de caure en una “lluita de generacions”, sinó ampliar la perspectiva i posar els esforços suficients en atendre les necessitats integrals d’una població diversa com és la de la Garrotxa.
La Maria va néixer l’any 1907, justament l’any que la vila d’Olot rebia la distinció de “Muy Leal Ciudad”, un títol concedit pel rei Alfons XIII. Aquell any, la població d’Olot era d’aproximadament 8.000 habitants, i la ciutat, lògicament, a banda del títol, no tenia res a veure amb l’actual. Es fa difícil imaginar, per a molts de nosaltres, els successos històrics i les enormes transformacions que han viscut persones com la Maria, o d’altres amb una edat avançada. D’una societat agrària, tradicional, rural, a la societat de la informació, hiperconnectada i global. Veritablement inimaginable.
No pretenc, en aquest article, parlar de la història d’Olot ni de la comarca, sinó del seu present i futur; i, concretament, de la seva població. En els darrers anys, com a mínim en les darreres dues dècades, les principals característiques de la demografia garrotxina han estat dues: per una banda, el feble creixement natural de la població (és a dir, la diferència entre els naixements i les defuncions ha estat minsa) i, per altra banda, l’aportació de la immigració (no només internacional, sinó també interior), que ha facilitat que, en termes globals, la població garrotxina no hagi disminuït.
Si ens fixem, per exemple, en la diferència entre els naixements i les defuncions, l’any 2015 van néixer 521 persones i en van morir 650. El resultat és clar: el creixement natural de la població fou negatiu, cosa que suposà una pèrdua de 129 persones. En termes globals, la Garrotxa va créixer de manera continuada des de finals de la dècada dels noranta i fins a mitjans de 2000. Des de 2013, però, es detecta un cert estancament, i la població es manté relativament estable, al voltant dels 56.000 habitants.
Són molts els factors a analitzar de la demografia garrotxina, que no només ens serveixen per estudiar i descriure les característiques de la població en base a una sèrie de variables, sinó que també són útils per imaginar algunes de les necessitat dels futur. Però en aquest cas ens fixarem en com s’estructura la població garrotxina per franges d’edat.
Segons les dades de l’Idescat de 2016, un 15,2% és menor de 14 anys; el 64,4% té entre 15 i 64 anys; el 16,1% té entre 65 i 64 anys i, finalment, un 4,2% té 85 o més anys. En comparació amb Catalunya, les dades són clares: Catalunya té percentatges de població més elevats que la Garrotxa entre els menors de 64 anys, i la Garrotxa té percentatges de població més elevats entre els majors de 65 anys.
L’envelliment, doncs, és una de les principals característiques de la comarca. 1 de cada 5 persones és major de 65 anys. I destaca, sobretot, la població sobreenvellida (la major de 85 anys), que supera en un 1,3% la mitjana catalana. Maria Branyes personifica, doncs, l’envelliment garrotxí.
Davant d’aquesta realitat, les polítiques públiques proposen respostes als reptes que ens afecten. I, com sempre, una de les fases més decisives en el seu procés d’elaboració és la definició de la problemàtica (o la necessitat, repte...) que es vol abordar. Qui defineix la problemàtica té poder, ja que segons com es faci, les accions que es programin prendran una orientació determinada i, lògicament, no en prendran una altra.
Seria bo, en aquest sentit, que el marc que es definís a la Garrotxa fos ampli, i que no es quedés en només una de les seves dimensions. Lògicament, tenim un repte (ja de present), que és l’atenció a les persones grans, siguin o no dependents. La Garrotxa, en aquest sentit, és reconeguda arreu del país, tot i que cal perseverar en atendre totes les necessitats. Però no ens podem quedar només en aquesta dimensió d’anàlisi.
El pes de la població envellida també es pot reduir si augmenta la proporció de la població jove. Cal doncs, prioritzar també polítiques de suport a la infància i a les famílies, polítiques de joventut, així com també les mesures de suport a les persones immigrades, generalment joves, i refugiades ( si és que els deixen arribar algun dia) que vénen a casa nostra amb ganes de desenvolupar un projecte vital que es fonamenta, sempre, en la cerca de feina.
Òbviament, totes aquestes accions no corresponen exclusivament a les administracions públiques locals, sinó que també impliquen altres actors econòmics i socials, que no es poden desentendre de les seves responsabilitats. No es tracta de caure en una “lluita de generacions”, sinó ampliar la perspectiva i posar els esforços suficients en atendre les necessitats integrals d’una població diversa com és la de la Garrotxa.