El proper 18 de maig, a les sis de la tarda, l'Associació de Veïns del barri de Sant Roc ha organitzat un acte per commemorar el cinquantè aniversari de la creació de l'associació. Ha passat, encara que costi de creure, mig segle de la constitució de la primera associació de veïns a Olot. Juntament amb la de Sant Roc, a Bonavista també se'n constituí una, encara durant el franquisme, en un context gens amable per a la participació ciutadana. Aquesta trajectòria ens hauria de fer pensar sobre quin és l'estat de salut de les entitats veïnals en l'actualitat.
Però, tornem, encara que sigui de passada, a l'origen de les primeres associacions. No és casualitat que les primeres sorgissin a Bonavista i Sant Roc. Dos barris que, durant el franquisme, es trobaven a la perifèria, i que l'oblit i el menyspreu a què els van sotmetre les autoritats locals van ser decisius perquè diferents veïns i veïnes s'agrupessin per reivindicar millores als seus barris. Ambdós barris compartien unes característiques comunes que van mobilitzar els veïns per tal de resoldre problemes enquistats que les institucions, per prepotència, havien ignorat o, per incapacitat, no havien sabut resoldre. Les primeres associacions foren una resposta al cansament, la deixadesa i l'oblit. Un exemple ben il·lustratiu d'aquest menyspreu són unes vinyetes memorables que l'artista olotí Quim Domene va publicar al setmanari Olot Misión (Número 989, el 7 de març de 1975) titulat "Dedicat a Sant Roc", en què es fa escarni de les autoritats locals davant la inoperància per afrontar els problemes que afectaven al barri. Tots aquests factors, al seu torn, foren un estímul important cap a la mobilització i l'acció col·lectiva.
Ambdues zones s'havien urbanitzat segons els estàndards de l'època, és a dir, caòticament, sense cap mena de planificació ni ordenació urbanística. Els terrenys i els solars eren objecte de compra-venda sense cap mena de control, i els barris van anar creixent sense que es planifiquessin serveis bàsics com la il·luminació, el clavegueram, l'asfaltatge dels carrers, els accessos i la connexió amb la ciutat, serveis com la telefonia, el correu postal, etc. A més, eren zones que havien acollit immigració espanyola, sobretot andalusa, alguns membres dels quals, precisament, estigueren al capdavant de les primeres associacions de veïns, com Emilio Cano, a Sant Roc, o Juan García, a Bonavista, conjuntament amb altres veïns catalans del barri. La tasca i la mobilització de les associacions les convertiren en espais de socialització i ajudaren a forjar una identitat compartida, que dotaren als barris d'una singularitat especial. Aquesta lluita ajuda a entendre, parcialment, perquè avui Sant Roc i Bonavista són uns dels barris més atractius de la nostra ciutat.
En queda alguna cosa, avui en dia, de l'esperit de les primeres associacions de veïns? Paradoxalment, després de més de quaranta anys de democràcia, de generacions de ciutadans socialitzats en els valors de la participació, sembla que el moviment veïnal està bastant debilitat. Cal no oblidar que, aquests espais, foren "constructors de ciutadania", és a dir, de persones polititzades, algunes de les quals feren anys més tard carrera política a les institucions, però altres continuaren fent política en el seu sentit més pregon, fora de les institucions.
És cert que, en l'actualitat, les condicions de vida dels barris no tenen res a veure a les dels primers anys de la democràcia, i que probablement no existeixen factors de mobilització tan potents com els d'aleshores. Els nostres barris gaudeixen, en termes generals, d'unes condicions molt dignes, tot i que encara existeixen certes diferències, amb barris que encara ara carreguen amb estigmes i prejudicis per part de la població. No obstant això, la implicació i el compromís col·lectiu és limitat. Amb els anys hem passat de barris sense serveis però amb veïns mobilitzats, a barris amb tots els serveis però sense implicació col·lectiva. És cert que els barris mantenen unes certes constants vitals, amb persones implicades que actuen no només des de l'associació de veïns, sinó també des d'entitats culturals, clubs esportius, entre altres. Les associacions de veïns, tanmateix, tenen problemes per renovar els seus membres, i poques vegades són representatives de la diversitat existent, no només en termes de la població estrangera, sinó també d'edat. A més, sovint només aconsegueix mobilitzar de forma reactiva (quan es pren alguna decisió que no agrada, per exemple, per la construcció d'un equipament o el tancament d'un servei), cosa que els resta potencial en clau constructiva.
Probablement, com és el cas d'altres institucions socials, les formes de participació i acció col·lectiva als barris també s'han d'adaptar a les particularitats del segle XXI. Participar, sigui quin sigui l'espai on es dugui a terme, és costós. Necessitem temps, pausa, motivació, compromís, paciència... El dinamisme i la mobilització als barris són dos atributs importants a l'hora d'entendre la vitalitat dels municipis. Barris dinàmics són sinònim de batec humà i col·lectiu, en contra d'una tendència cada vegada més imparable cap a ciutats dormitori, en què les relacions humanes es teixeixen d'anonimat, desvinculació i una falsa autosuficiència. Si al final del franquisme els barris foren un baluard per a la millora de les infraestructures, al segle XXI tenen el repte complex de reforçar els vincles, el dinamisme social i les interaccions humanes.
