Ja fa gairebé un any que ens has deixat, però estic segur que romans al cap i el cor de molts de nosaltres. Recordo aquell fatídic matí en què, poc després de llevar-me, de contemplar les muntanyes que ens envolten (a voltes ens acaronen, a voltes ens oprimeixen), vaig atansar-me, com un imant, cap a la llum pampalluguejant del mòbil, que em cridava per dir-me alguna cosa.
I em va dir una cosa que no hauria volgut escoltar mai.
D’ençà d’aquell tristíssim mes de juny han passat moltes coses. Jo he incomplert, com acostuma a passar en aquests casos, moltes de les promeses que em vaig fer durant aquells dies, abduït per la commoció. No m’he aplicat els remeis que em vaig autoreceptar en aquell moment, i tampoc he seguit massa altres consideracions que em vaig proposar vers als altres.
Malgrat el ritme trepidant de les nostres vides, gens saludable, certament, he pensat en tu moltes vegades. A estones he somrigut. T’he recordat amb nostàlgia i tendresa. Però també se m’han humitejat els ulls. Vaja, que he plorat, per què amagar-me’n. I mentre escric aquestes ratlles m’ha entrat un gèlid tremolor a tot el cos que no puc controlar, i que no sé com interpretar.
Sovint escolto notícies sobre educació i penso: com hauria gaudit, la Rosa, en aquests moments! Què opinaria, la Rosa, de tot aquest moviment de renovació educativa que s’està impulsant a Catalunya? Com entendria el concepte “innovació”? Desconec les respostes, però t’imagino amb entusiasme, apassionada per aportar el teu gra de sorra a la millora de l’educació de la ciutat i el país.
A vegades, escolto, amb satisfacció, elogis cap a les polítiques educatives d’Olot, moltes de les quals tenen el teu segell. La redistribució de l’alumnat amb necessitats educatives especials resisteix, malgrat les dificultats, i continua rebent elogis d’arreu. Bé, sovint més des de fora que de dins, que ja saps que ningú és profeta a la seva terra. I em pregunto: com seria avui Olot sense la redistribució? No m’ho vull ni imaginar.
També em véns al cap en períodes de preinscripcions, especialment a les llars d’infants. Recordo alguns maldecaps que tenies, sobretot en temes d’organització i gestió, així com la teva obstinació per convèncer a qui fes falta de la importància d’aquesta etapa, especialment educativa, decisiva per al futur desenvolupament dels infants. O quan insisties a eliminar del diccionari educatiu l’expressió “fracàs escolar”, als teus ulls, un oxímoron, que no entrava a la teva ment.
T’escric lluny d’Olot, però et sento a prop. I m’imagino com deu ser la vida d’alguns infants, avui ja grandets, que algun dia van participar en alguns dels projectes en què treballaves. Potser al Casal Xivarri, o en algun Taller d’Estudi Assistit, o aprenent a nedar, al Nedem. O a les llars d’infants, o als patis de les escoles. M’imagino nois i noies, somrients, o qui sap, potser preocupats, però amb la força i l’empenta de la joventut.
Ells no ho saben, però jo els hi veig la teva empremta.
I penso en la petjada silenciosa que deixen alguns treballadors públics, al marge dels tòpics i les imbecilitats. I et recordo sense massa ànsia de protagonisme. Allunyada dels focus. I penso que, a Olot, alguna cosa relacionada amb l’educació hauria d’anar acompanyada del teu nom. Perquè tu ja no hi ets. Però la teva empremta no s’hauria d’esborrar mai.
I em va dir una cosa que no hauria volgut escoltar mai.
D’ençà d’aquell tristíssim mes de juny han passat moltes coses. Jo he incomplert, com acostuma a passar en aquests casos, moltes de les promeses que em vaig fer durant aquells dies, abduït per la commoció. No m’he aplicat els remeis que em vaig autoreceptar en aquell moment, i tampoc he seguit massa altres consideracions que em vaig proposar vers als altres.
Malgrat el ritme trepidant de les nostres vides, gens saludable, certament, he pensat en tu moltes vegades. A estones he somrigut. T’he recordat amb nostàlgia i tendresa. Però també se m’han humitejat els ulls. Vaja, que he plorat, per què amagar-me’n. I mentre escric aquestes ratlles m’ha entrat un gèlid tremolor a tot el cos que no puc controlar, i que no sé com interpretar.
Sovint escolto notícies sobre educació i penso: com hauria gaudit, la Rosa, en aquests moments! Què opinaria, la Rosa, de tot aquest moviment de renovació educativa que s’està impulsant a Catalunya? Com entendria el concepte “innovació”? Desconec les respostes, però t’imagino amb entusiasme, apassionada per aportar el teu gra de sorra a la millora de l’educació de la ciutat i el país.
A vegades, escolto, amb satisfacció, elogis cap a les polítiques educatives d’Olot, moltes de les quals tenen el teu segell. La redistribució de l’alumnat amb necessitats educatives especials resisteix, malgrat les dificultats, i continua rebent elogis d’arreu. Bé, sovint més des de fora que de dins, que ja saps que ningú és profeta a la seva terra. I em pregunto: com seria avui Olot sense la redistribució? No m’ho vull ni imaginar.
També em véns al cap en períodes de preinscripcions, especialment a les llars d’infants. Recordo alguns maldecaps que tenies, sobretot en temes d’organització i gestió, així com la teva obstinació per convèncer a qui fes falta de la importància d’aquesta etapa, especialment educativa, decisiva per al futur desenvolupament dels infants. O quan insisties a eliminar del diccionari educatiu l’expressió “fracàs escolar”, als teus ulls, un oxímoron, que no entrava a la teva ment.
T’escric lluny d’Olot, però et sento a prop. I m’imagino com deu ser la vida d’alguns infants, avui ja grandets, que algun dia van participar en alguns dels projectes en què treballaves. Potser al Casal Xivarri, o en algun Taller d’Estudi Assistit, o aprenent a nedar, al Nedem. O a les llars d’infants, o als patis de les escoles. M’imagino nois i noies, somrients, o qui sap, potser preocupats, però amb la força i l’empenta de la joventut.
Ells no ho saben, però jo els hi veig la teva empremta.
I penso en la petjada silenciosa que deixen alguns treballadors públics, al marge dels tòpics i les imbecilitats. I et recordo sense massa ànsia de protagonisme. Allunyada dels focus. I penso que, a Olot, alguna cosa relacionada amb l’educació hauria d’anar acompanyada del teu nom. Perquè tu ja no hi ets. Però la teva empremta no s’hauria d’esborrar mai.