Aquest article és el fruit primaveral de les connexions que m'han provocat tres fets aparentment aïllats: una celebració, la lectura d'un llibre i una dèria personal que fa temps que em ronda pel cap.
El primer de tot és la celebració dels 25 anys del Consorci d'Acció Social de la Garrotxa (CASG). Al llarg d'aquest mes de març i abril, el Consorci ha organitzat una sèrie d'actes per celebrar els 25 anys de la creació d'aquest organisme que s'encarrega dels serveis socials a la comarca de la Garrotxa. Entre els més destacats, una jornada sobre l'ètica en les relacions d'ajuda amb intervencions d'alt nivell a la qual van assistir més de 300 persones, la majoria professionals de l'àmbit social de la ciutat, la comarca, la província i el país. Així mateix, es va organitzar un acte institucional adreçat a la ciutat i la comarca en què es va convidar, entre altres, Isabel Brussosa, impulsora del projecte, i altres representants d'entitats socials i usuaris que al llarg d'aquests anys han estat al seu costat. Ambdós actes, que es poden veure a la web del CASG, representen fidelment la idiosincràsia d'una organització humana reconeguda arreu del país, i sempre al capdavant d'iniciatives innovadores i pioneres al servei de les persones.
Haig de reconèixer que el CASG és casa meva: acabat de sortir de la universitat vaig entrar-hi a treballar durant uns quinze anys, una etapa que recordo amb gran alegria i satisfacció. No obstant això, tots els elogis no responen al corporativisme o a la camaraderia. Com deia anteriorment, el CASG és una institució reconeguda arreu del país per haver innovat en fórmules de gestió i en la prestació de serveis, però també per disposar d'un segell propi. No és habitual trobar experiències de ciutats –capitals de comarca- i consells comarcals, que decideixin unir-se per treballar sota un mateix paraigua al marge dels interessos particulars de cada municipi, i amb una mirada integral a les necessitats del territori i la població.
L'aniversari del CASG m'ha coincidit amb la lectura d'un llibre, Cómo resolver problemas públicos, de Beth Simone Noveck, en què l'autora explica i analitza detalladament de quina manera s'han de resoldre els problemes públics en el segle XXI. El llibre parteix d'una constatació: les societats del segle XXI es caracteritzen per la complexitat, i això dificulta encara més la resolució dels problemes públics. Si bé les institucions públiques ja arrosseguen històricament una crisi de legitimitat, tant pel que fa al funcionament del sistema polític com també pels resultats de les polítiques, aquesta corre el risc d'agreujar-se en l'actualitat.
Tanmateix, Noveck contradiu un dels mantres que des de finals del segle passat han tendit a contraposar les administracions públiques (descrites com a institucions excessivament burocràtiques i antiquades) amb el sector privat (sovint representat com l'abanderat de la innovació i l'eficàcia). Noveck, com Mazzucato i altres, desmenteixen i matisen aquest "lloc comú" i presenta experiències que, en primer lloc, expliciten les divergències abismals que diferencien els problemes públics dels privats i que fan impossible aplicar la lògica privada als problemes públics. En segon lloc, mostra experiències innovadores per resoldre problemes públics. Una de les grans diferències és que, mentre els grans gurus de la innovació privada són presentats com a "llops solitaris" que actuen com si fossin divinitats, en el sector públic el que predominen son processos col·lectius i deliberatius.
Això em fa retornar, de nou, al CASG, i a una característica del sector públic olotí i garrotxí, que és la ferma convicció i voluntat de treballar coordinadament dins les pròpies i entre administracions. Així mateix, aquesta lògica col·laborativa també s'amplia a les entitats del Tercer Sector, moviments veïnals i associacionisme. Hi ha molts exemples que podríem ressaltar si tinguéssim més espai, però em sembla rellevant posar en valor una iniciativa recent, "Fem Garrotxa", que ha implicat un nombre considerable de persones a pensar col·lectivament sobre el futur immediat de la comarca (sobre la comarca i la seva forma de governança és urgent un debat a fons, tant del conjunt del país com en el nostre cas concret, però això ara no toca).
En tercer lloc, i per acabar, voldria posar en valor el personal de les administracions públiques locals. Les organitzacions, sense persones, no son res. En el títol d'aquest article utilitzo expressament el mot "funcionari", justament per evidenciar la càrrega injusta, amarada de tòpics, que sovint pateixen els treballadors públics. Uns treballadors que, per experiència pròpia i en contra dels prejudicis que sovint pateixen, destaquen per la seva professionalitat, capacitat i compromís de servei públic. Ho vaig poder comprovar en primera persona com a professional fa molts anys i darrerament, ja amb una mirada externa, avaluant un pla local d'inclusió social, que ens va permetre entrevistar en profunditat professionals de l'administració local d'àmbits molt diversos. Lògicament, aquesta afirmació no vol ser una generalització gratuïta i segur que hi ha excepcions, però no massa diferents que les existents en el sector privat. Tot i que la mateixa funció pública sovint sembla obstinada a aplicar mesures i procediments més propis del segle XIX que del XXI, i que alguns semblen exercir de guardians de les essències, en termes generals, el que impera és un perfil radicalment aïllat dels tòpics.
En tot cas, faríem bé tots plegats de conèixer-los i reconèixer-los millor, d'afavorir unes condicions de treball adequades, així com consolidar estructures tècniques professionals que, tot i els canvis derivats dels cicles electorals, sempre estant al servei de la ciutadania.
El primer de tot és la celebració dels 25 anys del Consorci d'Acció Social de la Garrotxa (CASG). Al llarg d'aquest mes de març i abril, el Consorci ha organitzat una sèrie d'actes per celebrar els 25 anys de la creació d'aquest organisme que s'encarrega dels serveis socials a la comarca de la Garrotxa. Entre els més destacats, una jornada sobre l'ètica en les relacions d'ajuda amb intervencions d'alt nivell a la qual van assistir més de 300 persones, la majoria professionals de l'àmbit social de la ciutat, la comarca, la província i el país. Així mateix, es va organitzar un acte institucional adreçat a la ciutat i la comarca en què es va convidar, entre altres, Isabel Brussosa, impulsora del projecte, i altres representants d'entitats socials i usuaris que al llarg d'aquests anys han estat al seu costat. Ambdós actes, que es poden veure a la web del CASG, representen fidelment la idiosincràsia d'una organització humana reconeguda arreu del país, i sempre al capdavant d'iniciatives innovadores i pioneres al servei de les persones.
Haig de reconèixer que el CASG és casa meva: acabat de sortir de la universitat vaig entrar-hi a treballar durant uns quinze anys, una etapa que recordo amb gran alegria i satisfacció. No obstant això, tots els elogis no responen al corporativisme o a la camaraderia. Com deia anteriorment, el CASG és una institució reconeguda arreu del país per haver innovat en fórmules de gestió i en la prestació de serveis, però també per disposar d'un segell propi. No és habitual trobar experiències de ciutats –capitals de comarca- i consells comarcals, que decideixin unir-se per treballar sota un mateix paraigua al marge dels interessos particulars de cada municipi, i amb una mirada integral a les necessitats del territori i la població.
L'aniversari del CASG m'ha coincidit amb la lectura d'un llibre, Cómo resolver problemas públicos, de Beth Simone Noveck, en què l'autora explica i analitza detalladament de quina manera s'han de resoldre els problemes públics en el segle XXI. El llibre parteix d'una constatació: les societats del segle XXI es caracteritzen per la complexitat, i això dificulta encara més la resolució dels problemes públics. Si bé les institucions públiques ja arrosseguen històricament una crisi de legitimitat, tant pel que fa al funcionament del sistema polític com també pels resultats de les polítiques, aquesta corre el risc d'agreujar-se en l'actualitat.
Tanmateix, Noveck contradiu un dels mantres que des de finals del segle passat han tendit a contraposar les administracions públiques (descrites com a institucions excessivament burocràtiques i antiquades) amb el sector privat (sovint representat com l'abanderat de la innovació i l'eficàcia). Noveck, com Mazzucato i altres, desmenteixen i matisen aquest "lloc comú" i presenta experiències que, en primer lloc, expliciten les divergències abismals que diferencien els problemes públics dels privats i que fan impossible aplicar la lògica privada als problemes públics. En segon lloc, mostra experiències innovadores per resoldre problemes públics. Una de les grans diferències és que, mentre els grans gurus de la innovació privada són presentats com a "llops solitaris" que actuen com si fossin divinitats, en el sector públic el que predominen son processos col·lectius i deliberatius.
Això em fa retornar, de nou, al CASG, i a una característica del sector públic olotí i garrotxí, que és la ferma convicció i voluntat de treballar coordinadament dins les pròpies i entre administracions. Així mateix, aquesta lògica col·laborativa també s'amplia a les entitats del Tercer Sector, moviments veïnals i associacionisme. Hi ha molts exemples que podríem ressaltar si tinguéssim més espai, però em sembla rellevant posar en valor una iniciativa recent, "Fem Garrotxa", que ha implicat un nombre considerable de persones a pensar col·lectivament sobre el futur immediat de la comarca (sobre la comarca i la seva forma de governança és urgent un debat a fons, tant del conjunt del país com en el nostre cas concret, però això ara no toca).
En tercer lloc, i per acabar, voldria posar en valor el personal de les administracions públiques locals. Les organitzacions, sense persones, no son res. En el títol d'aquest article utilitzo expressament el mot "funcionari", justament per evidenciar la càrrega injusta, amarada de tòpics, que sovint pateixen els treballadors públics. Uns treballadors que, per experiència pròpia i en contra dels prejudicis que sovint pateixen, destaquen per la seva professionalitat, capacitat i compromís de servei públic. Ho vaig poder comprovar en primera persona com a professional fa molts anys i darrerament, ja amb una mirada externa, avaluant un pla local d'inclusió social, que ens va permetre entrevistar en profunditat professionals de l'administració local d'àmbits molt diversos. Lògicament, aquesta afirmació no vol ser una generalització gratuïta i segur que hi ha excepcions, però no massa diferents que les existents en el sector privat. Tot i que la mateixa funció pública sovint sembla obstinada a aplicar mesures i procediments més propis del segle XIX que del XXI, i que alguns semblen exercir de guardians de les essències, en termes generals, el que impera és un perfil radicalment aïllat dels tòpics.
En tot cas, faríem bé tots plegats de conèixer-los i reconèixer-los millor, d'afavorir unes condicions de treball adequades, així com consolidar estructures tècniques professionals que, tot i els canvis derivats dels cicles electorals, sempre estant al servei de la ciutadania.