El passat mes de maig va fer dos anys de les eleccions municipals de 2015. Unes eleccions amb resultats sorprenents, i que van desembocar en una aritmètica interessant, almenys per als observadors externs. Tot i els intents per constituir una coalició que permetés la formació d’un govern alternatiu, políticament possible, però difícilment justificable, finalment, CiU va aconseguir mantenir l’alcaldia gràcies al suport dels tres regidors del PSC, que es van integrar a l’equip de govern liderant tres regidories. Un pacte ideològicament difícil d’explicar, i que explicitava un cert aïllament de la força política més votada.
Han passat dos anys i força lluny a l’horitzó ja s’albiren les properes eleccions locals. Sobretot perquè, malgrat que els mandats són de quatre anys, al darrer any tothom està més pendent de la campanya que del dia a dia. En aquestes properes eleccions, són molts els interrogants que es plantegen, especialment perquè mai fins ara la política local havia estat tan condicionada per la política nacional. Qualsevol especulació sobre el futur polític s’ha de posar en dubte, atesa la situació política actual, en què no és rocambolesc imaginar un escenari en què tant la independència com la suspensió de l’autonomia són possibilitats factibles
Cal veure com es desenvolupen els esdeveniments polítics a partir de finals del mes d’agost, però l’inevitable xoc de trens al qual sembla que ens aboquem fa pensar que no deixarà indemne la política local. Sense voler imaginar-me el pitjor dels casos -la suspensió de l'autonomia i la pèrdua de poder polític dels ens locals-, una possible derivada d'aquesta situació podria ser el trencament de l'acord de govern vigent a Olot. Sembla difícilment sostenible, fins i tot en el cas d’aplicar la màxima del pragmatisme polític, que la coalició entre l’actual PDeCAT i el PSC es mantingui, i que un alcalde que ostenta el càrrec de vicepresident de l´Associació de Municipis per la Independència, continuï governant amb el PSC, amb una actitud clarament contrària a la convocatòria del referèndum, com així han manifestat a nivell nacional, i com han votat, molt legítimament, al Ple municipal, en diverses mocions. Si es complissin les amenaces de l'estat en cas de convocatòria de l'1-O, l'excepcionalitat requeriria prendre decisions.
En un escenari menys convuls, també caldrà veure de quina manera influeix la dinàmica electoral del país, amb un PDeCat en una tendència a la baixa en els darrers comicis i en les enquestes, clarament castigat pels casos de corrupció, però amb un Puigdemont a l’alça, i una ERC amb una dinàmica absolutament oposada. Així mateix, el PSC i OeC continuaran lluitant per un espai polític previsiblement limitat a Olot, i per al qual la clivella generacional pot tenir un pes important; la CUP, fortament reforçada pel paper dels Fernández, Arrufat i Vallet en les passades eleccions, haurà d’afrontar el desgast que implica l’exercici d’un rol destacat en la política catalana i el debilitament de l’efecte sorpresa de les passades eleccions.
Enmig d’aquest escenari emergeix també una qüestió que serà especialment rellevant en els propers comicis, com és la dels lideratges. L’alcalde Corominas ja va deixar clar fa uns mesos que no es tornaria a presentar i, per tant, cal saber qui encapçalarà la formació. ERC ja ha materialitzat a aquestes alçades el seu canvi de lideratge, amb el relleu de Pere Gómez per Anna Barnadas. Així mateix, hi ha incògnites al voltant del PSC, així com si la CUP mantindrà la política de limitació de mandats i la rotació dels electes. Xavier García, d'OeC, sembla còmode en el rol de regidor, i cal estar atents a si el seu estil serè i sensible a les qüestions socials és capaç de fer-se amb part dels votants que el PSC ha perdut en els darrers anys.
I, “last, but no least”: caldrà avaluar el rol de tots els partits al llarg del mandat: dels qui ha governat, però també de la oposició, a qui també se'ls ha de demanar comptes dels seus quatre anys al Consistori. Lamentablement, masses vegades el rol de la oposició es menysté, i no se li atorga el paper fonamental en el control de l’acció del govern i la proposta d’alternatives polítiques. Un paper veritablement poc agraït, que a vegades no es creuen ni els mateixos que l'ostenten, però que és clau per garantir una dinàmica política i democràtica viva i de qualitat.
Però, sobretot, caldrà conèixer les grans prioritats que les diferents formacions plantegen. Queda temps encara per això, però un programa electoral solvent no es defineix tres mesos abans de les eleccions. El politòleg americà Benjamin Barber va escriure el llibre “Si els alcaldes governessin el món”, en què destaca la importància del món local en el segle XXI. Sembla una paradoxa que, en plena globalització, el rol dels ens locals sigui cada vegada més transcendent. Però ja són habituals les tensions entre grans ciutats i els estats nació i organismes supranacionals per disposar de més poder de decisió i gestionar, des de la proximitat, el dia a dia de les ciutats. Malgrat aquestes incerteses, són molts i diversos els temes que marquen l’agenda política específicament local i sobre els quals caldrà estat atents. Qui diu que la política local no és d’interès?
Han passat dos anys i força lluny a l’horitzó ja s’albiren les properes eleccions locals. Sobretot perquè, malgrat que els mandats són de quatre anys, al darrer any tothom està més pendent de la campanya que del dia a dia. En aquestes properes eleccions, són molts els interrogants que es plantegen, especialment perquè mai fins ara la política local havia estat tan condicionada per la política nacional. Qualsevol especulació sobre el futur polític s’ha de posar en dubte, atesa la situació política actual, en què no és rocambolesc imaginar un escenari en què tant la independència com la suspensió de l’autonomia són possibilitats factibles
Cal veure com es desenvolupen els esdeveniments polítics a partir de finals del mes d’agost, però l’inevitable xoc de trens al qual sembla que ens aboquem fa pensar que no deixarà indemne la política local. Sense voler imaginar-me el pitjor dels casos -la suspensió de l'autonomia i la pèrdua de poder polític dels ens locals-, una possible derivada d'aquesta situació podria ser el trencament de l'acord de govern vigent a Olot. Sembla difícilment sostenible, fins i tot en el cas d’aplicar la màxima del pragmatisme polític, que la coalició entre l’actual PDeCAT i el PSC es mantingui, i que un alcalde que ostenta el càrrec de vicepresident de l´Associació de Municipis per la Independència, continuï governant amb el PSC, amb una actitud clarament contrària a la convocatòria del referèndum, com així han manifestat a nivell nacional, i com han votat, molt legítimament, al Ple municipal, en diverses mocions. Si es complissin les amenaces de l'estat en cas de convocatòria de l'1-O, l'excepcionalitat requeriria prendre decisions.
En un escenari menys convuls, també caldrà veure de quina manera influeix la dinàmica electoral del país, amb un PDeCat en una tendència a la baixa en els darrers comicis i en les enquestes, clarament castigat pels casos de corrupció, però amb un Puigdemont a l’alça, i una ERC amb una dinàmica absolutament oposada. Així mateix, el PSC i OeC continuaran lluitant per un espai polític previsiblement limitat a Olot, i per al qual la clivella generacional pot tenir un pes important; la CUP, fortament reforçada pel paper dels Fernández, Arrufat i Vallet en les passades eleccions, haurà d’afrontar el desgast que implica l’exercici d’un rol destacat en la política catalana i el debilitament de l’efecte sorpresa de les passades eleccions.
Enmig d’aquest escenari emergeix també una qüestió que serà especialment rellevant en els propers comicis, com és la dels lideratges. L’alcalde Corominas ja va deixar clar fa uns mesos que no es tornaria a presentar i, per tant, cal saber qui encapçalarà la formació. ERC ja ha materialitzat a aquestes alçades el seu canvi de lideratge, amb el relleu de Pere Gómez per Anna Barnadas. Així mateix, hi ha incògnites al voltant del PSC, així com si la CUP mantindrà la política de limitació de mandats i la rotació dels electes. Xavier García, d'OeC, sembla còmode en el rol de regidor, i cal estar atents a si el seu estil serè i sensible a les qüestions socials és capaç de fer-se amb part dels votants que el PSC ha perdut en els darrers anys.
I, “last, but no least”: caldrà avaluar el rol de tots els partits al llarg del mandat: dels qui ha governat, però també de la oposició, a qui també se'ls ha de demanar comptes dels seus quatre anys al Consistori. Lamentablement, masses vegades el rol de la oposició es menysté, i no se li atorga el paper fonamental en el control de l’acció del govern i la proposta d’alternatives polítiques. Un paper veritablement poc agraït, que a vegades no es creuen ni els mateixos que l'ostenten, però que és clau per garantir una dinàmica política i democràtica viva i de qualitat.
Però, sobretot, caldrà conèixer les grans prioritats que les diferents formacions plantegen. Queda temps encara per això, però un programa electoral solvent no es defineix tres mesos abans de les eleccions. El politòleg americà Benjamin Barber va escriure el llibre “Si els alcaldes governessin el món”, en què destaca la importància del món local en el segle XXI. Sembla una paradoxa que, en plena globalització, el rol dels ens locals sigui cada vegada més transcendent. Però ja són habituals les tensions entre grans ciutats i els estats nació i organismes supranacionals per disposar de més poder de decisió i gestionar, des de la proximitat, el dia a dia de les ciutats. Malgrat aquestes incerteses, són molts i diversos els temes que marquen l’agenda política específicament local i sobre els quals caldrà estat atents. Qui diu que la política local no és d’interès?