Ara que m'acosto a la seixantena, m'estreno a NacióGarrotxa amb una mirada nostàlgica a l'Olot que vam viure de joves, a la ciutat que vam gaudir intensament quan començàvem a sortir de nits.
Fa uns dies passejàvem amb uns amics pel centre, i comentàvem que no es veu gent, que ja no hi ha pràcticament locals nocturns. Un dissabte cap al tard, els carrers eren deserts. La gent que hem tingut fills en edat de sortir de festa, sabem que la vida de nit es fa majoritàriament a fora de la ciutat, que els nostres joves per poc que puguin marxen a diferents llocs a buscar la marxa que no troben aquí. Això preocupa moltes famílies, pel perill evident que suposa la conducció a altes hores de la matinada.
Què passava quan érem joves? Que hi havia molts llocs per triar. En l'època del telèfon fix, podies sortir sense quedar explícitament amb ningú, i als llocs habituals -l'Sport, l'Europa- sabies que hi hauria gent per xerrar. Fins al final del carrer Major i més enllà del Carme hi havia llocs de trobada, del Coco a l'Allencor, de Can Xalegre al Central, un local on sempre hi passaven coses.
Als anys 80 i 90 van fructificar nombroses iniciatives ciutadanes, la majoria amb el suport -de vegades resignat- de l'Ajuntament del moment. Va néixer el model actual de Festes del Tura amb la irrupció de les penyes, es van organitzar els primers carnavals amb un esperit clarament, el Fòrum de Teatre, el Cine-club, el Festival Cornamusam... Cal remarcar la importància de l'arribada de Xavier Ruscalleda al 1981, que amb la seva colla va sacsejar de valent el panorama cultural olotí. Ens vam fer sentir a les revistes locals, per a nosaltres era molt important poder-hi escriure. Hi havia entusiasme, frescor, i molta implicació de tothom. Ens vam anar fent nostra la ciutat, i val a dir que ens era permès quasi tot, com ara convertir la plaça Major en una autèntica platja plena de sorra per acollir el primer festival de música marinera.
Si fos ara que hagués de muntar qualsevol cosa, no sabria ni per on començar. S'ha instal·lat la cultura institucional, promoguda des de l'Ajuntament, amb actes de gran format d'una gran qualitat, cosa que contrasta amb les iniciatives d'aquells anys, que eren d'estar per casa. Ens n'hem de congratular, perquè Olot s'ha convertit en un punt destacat en el mapa cultural català. La pregunta que cal fer-se és si amb això n'hi ha prou, i la resposta és que no. La cultura s'ha de sentir com a pròpia, ha de venir també des de baix, ha de ser participativa. La nostra ciutat des de sempre ha destacat per ser un lloc amb una vida social i associativa molt remarcable, si la comparem amb les del voltant. Sempre hem dit que la gent d'Olot es distingia perquè qui més qui menys estava implicat en alguna entitat, a diferència de la gent de Girona o de Figueres, per esmentar llocs propers.
Per què, doncs, tenim aquesta sensació de ciutat adormida si la comparem amb els nostres anys joves? Podem aventurar algunes respostes: Sabem que la pandèmia ha modificat comportaments i que malauradament ha comportat tancaments de locals que no han pogut afrontar la crisi. Som conscients també que la revolució digital ha provocat que hi hagi una nova manera de relacionar-se que en alguns entorns pot substituir les trobades presencials. Constatem també que les carreteres que s'han anat obrint cap a Girona i cap a Barcelona i Vic fan més fàcils els desplaçaments a fora de la ciutat, que fins fa poc ha viscut aïllada. Tot i aquests factors, no ens hem de resignar a aquesta situació: la nostra ciutat s'ha anat apagant en relació amb l'oci nocturn, fins al punt que és un comentari recurrent de la gent que et trobes: "On vas tu, sortint de sopar? Jo no sé on anar" Fa poc un noi que està entre 25 i 30 anys em va confessar que ells el dissabte surten a sopar i se'n tornen a casa, perquè no volen agafar el cotxe i marxar d'Olot.
Al meu entendre, cal donar suport a les entitats i particulars que fan feina en aquest sentit, cal impulsar iniciatives encaminades a donar més vida a la ciutat, a dotar d'espais de trobada a la gent jove i no tan jove, a fomentar la participació en els actes organitzats als barris. Perquè Olot ha de ser una ciutat per viure-hi plenament, de dia i també de nit, una ciutat que grans i joves ens hem de tornar a fer nostra.
Fa uns dies passejàvem amb uns amics pel centre, i comentàvem que no es veu gent, que ja no hi ha pràcticament locals nocturns. Un dissabte cap al tard, els carrers eren deserts. La gent que hem tingut fills en edat de sortir de festa, sabem que la vida de nit es fa majoritàriament a fora de la ciutat, que els nostres joves per poc que puguin marxen a diferents llocs a buscar la marxa que no troben aquí. Això preocupa moltes famílies, pel perill evident que suposa la conducció a altes hores de la matinada.
Què passava quan érem joves? Que hi havia molts llocs per triar. En l'època del telèfon fix, podies sortir sense quedar explícitament amb ningú, i als llocs habituals -l'Sport, l'Europa- sabies que hi hauria gent per xerrar. Fins al final del carrer Major i més enllà del Carme hi havia llocs de trobada, del Coco a l'Allencor, de Can Xalegre al Central, un local on sempre hi passaven coses.
Als anys 80 i 90 van fructificar nombroses iniciatives ciutadanes, la majoria amb el suport -de vegades resignat- de l'Ajuntament del moment. Va néixer el model actual de Festes del Tura amb la irrupció de les penyes, es van organitzar els primers carnavals amb un esperit clarament, el Fòrum de Teatre, el Cine-club, el Festival Cornamusam... Cal remarcar la importància de l'arribada de Xavier Ruscalleda al 1981, que amb la seva colla va sacsejar de valent el panorama cultural olotí. Ens vam fer sentir a les revistes locals, per a nosaltres era molt important poder-hi escriure. Hi havia entusiasme, frescor, i molta implicació de tothom. Ens vam anar fent nostra la ciutat, i val a dir que ens era permès quasi tot, com ara convertir la plaça Major en una autèntica platja plena de sorra per acollir el primer festival de música marinera.
Si fos ara que hagués de muntar qualsevol cosa, no sabria ni per on començar. S'ha instal·lat la cultura institucional, promoguda des de l'Ajuntament, amb actes de gran format d'una gran qualitat, cosa que contrasta amb les iniciatives d'aquells anys, que eren d'estar per casa. Ens n'hem de congratular, perquè Olot s'ha convertit en un punt destacat en el mapa cultural català. La pregunta que cal fer-se és si amb això n'hi ha prou, i la resposta és que no. La cultura s'ha de sentir com a pròpia, ha de venir també des de baix, ha de ser participativa. La nostra ciutat des de sempre ha destacat per ser un lloc amb una vida social i associativa molt remarcable, si la comparem amb les del voltant. Sempre hem dit que la gent d'Olot es distingia perquè qui més qui menys estava implicat en alguna entitat, a diferència de la gent de Girona o de Figueres, per esmentar llocs propers.
Per què, doncs, tenim aquesta sensació de ciutat adormida si la comparem amb els nostres anys joves? Podem aventurar algunes respostes: Sabem que la pandèmia ha modificat comportaments i que malauradament ha comportat tancaments de locals que no han pogut afrontar la crisi. Som conscients també que la revolució digital ha provocat que hi hagi una nova manera de relacionar-se que en alguns entorns pot substituir les trobades presencials. Constatem també que les carreteres que s'han anat obrint cap a Girona i cap a Barcelona i Vic fan més fàcils els desplaçaments a fora de la ciutat, que fins fa poc ha viscut aïllada. Tot i aquests factors, no ens hem de resignar a aquesta situació: la nostra ciutat s'ha anat apagant en relació amb l'oci nocturn, fins al punt que és un comentari recurrent de la gent que et trobes: "On vas tu, sortint de sopar? Jo no sé on anar" Fa poc un noi que està entre 25 i 30 anys em va confessar que ells el dissabte surten a sopar i se'n tornen a casa, perquè no volen agafar el cotxe i marxar d'Olot.
Al meu entendre, cal donar suport a les entitats i particulars que fan feina en aquest sentit, cal impulsar iniciatives encaminades a donar més vida a la ciutat, a dotar d'espais de trobada a la gent jove i no tan jove, a fomentar la participació en els actes organitzats als barris. Perquè Olot ha de ser una ciutat per viure-hi plenament, de dia i també de nit, una ciutat que grans i joves ens hem de tornar a fer nostra.