La data del 20 de novembre, a Olot no solament recordem l'aniversari de la mort del dictador, també és una data que està marcada per uns terribles fets i que l'any 1992 van situar tristament la nostra ciutat en el mapa sonor i visuals de tots els mitjans de comunicació globals: el segrest de la M. Àngels Feliu, i que el proper novembre ja farà 30 anys. En aquell any els mitjans d'informació eren els que ara coneixement com a tradicionals: premsa, ràdio i televisió. No va ser fins a mitjans dels anys 90 que internet es va generalitzar, sobretot en els països desenvolupats. I encara es tardaria un temps a normalitzar-se la informació digital tal com la coneixem ara.
Situats en aquest context i en aquella època, la notícia va acaparar l'atenció de tots els mitjans d'arreu. Articles de premsa, programes i tertúlies de ràdio, connexions en directe en tots els canals televisius... Això situava la ciutat en el focus mediàtic de les hipòtesis, conjectures, judicis i també les fakes, que no són un invent del segle XXI. En aquells primers moments les notícies contaminaven la vida quotidiana d'una ciutat trasbalsada i que molts periodistes no situaven en el mapa.
En una tertúlia de ràdio, crec que era a Catalunya Ràdio (emissora que en aquella època a vegades escoltava) un contertulià va arribar a dir que "això era normal que passés en un entorn natural tan feréstec i salvatge". Suposo que el periodista en qüestió tenia notícies de la novel·la "La Punyalada" i pensava que tots els olotins érem una reencarnació dels personatges de Marià Vayreda. Hem de recordar que en aquells anys la ciutat no estava tan ben comunicada com ara, però tampoc era un Puerto Hurraco, poble de la província de Badajoz, que dos anys abans dels fets d'Olot, també va saltar a les pàgines de la crònica negra.
Entre l'allau de televisions, ràdios i premsa escrita que van aterrar a Olot en aquells primers moments que va esclatar la notícia i que d'una manera força invasiva es va instal·lar a la nostra ciutat, em va cridar l'atenció un article que va sortir en un diari d'àmbit estatal, crec que era El País. El periodista més que centrar-se en la notícia, explicava la vida quotidiana de la ciutat i la seva gent. Comparava la ciutat amb qualsevol lloc de Sicília, on hi havia una espècie de pacte de silenci dels seus habitants cap a qualsevol foraster que vingués aquí a tafanejar. Explicava que mentre anava pels carrers veia les ombres de la gent que des de les finestres l'espiaven i s'amagaven, només faltava dir que totes les dones anaven vestides de negre. Firmava l'article el periodista Arcadi Espada, que anys més tard seria un dels fundadors del partit Ciudadanos.
Però, com tots sabem la crònica noir a la nostra ciutat no va acabar aquí, anys més tard Olot tornaria al primer pla del focus mediàtic per uns altres terribles esdeveniments: l'assassinat de vàries persones en un bar i en una entitat bancària; i encara, els enverinaments a avis i àvies en una residència. Però, ara sí, explicat amb tota la popularització i banalització de la notícia a escala global i via digital, en el gran cabaret de la informació, i amb el descontrol del rigor que això comporta.
Arribat a aquest punt diré que tot aquest repàs d'història negra, de memòria local i d'informació cap a les noves generacions que no ho van viure, ve a tomb per parlar d'un llibre. El seu títol és OLOT, es tracta d'un còmic o novel·la gràfica, el seu autor és Dr. Alderete, s'ha editat en català i en castellà per Autsaider Còmics, i va aparèixer el passat setembre. I precisament la temàtica del llibre va sobre aquests fets que us he recordat i que formen part, encara que d'una manera lamentable, de la nostra memòria col·lectiva.
En el proper article intentaré profunditzar més en aquest llibre i en la visió que des de fora ens tenen de la nostra tribu. Ah! I no espieu als forasters des de darrere la finestra.
Situats en aquest context i en aquella època, la notícia va acaparar l'atenció de tots els mitjans d'arreu. Articles de premsa, programes i tertúlies de ràdio, connexions en directe en tots els canals televisius... Això situava la ciutat en el focus mediàtic de les hipòtesis, conjectures, judicis i també les fakes, que no són un invent del segle XXI. En aquells primers moments les notícies contaminaven la vida quotidiana d'una ciutat trasbalsada i que molts periodistes no situaven en el mapa.
En una tertúlia de ràdio, crec que era a Catalunya Ràdio (emissora que en aquella època a vegades escoltava) un contertulià va arribar a dir que "això era normal que passés en un entorn natural tan feréstec i salvatge". Suposo que el periodista en qüestió tenia notícies de la novel·la "La Punyalada" i pensava que tots els olotins érem una reencarnació dels personatges de Marià Vayreda. Hem de recordar que en aquells anys la ciutat no estava tan ben comunicada com ara, però tampoc era un Puerto Hurraco, poble de la província de Badajoz, que dos anys abans dels fets d'Olot, també va saltar a les pàgines de la crònica negra.
Entre l'allau de televisions, ràdios i premsa escrita que van aterrar a Olot en aquells primers moments que va esclatar la notícia i que d'una manera força invasiva es va instal·lar a la nostra ciutat, em va cridar l'atenció un article que va sortir en un diari d'àmbit estatal, crec que era El País. El periodista més que centrar-se en la notícia, explicava la vida quotidiana de la ciutat i la seva gent. Comparava la ciutat amb qualsevol lloc de Sicília, on hi havia una espècie de pacte de silenci dels seus habitants cap a qualsevol foraster que vingués aquí a tafanejar. Explicava que mentre anava pels carrers veia les ombres de la gent que des de les finestres l'espiaven i s'amagaven, només faltava dir que totes les dones anaven vestides de negre. Firmava l'article el periodista Arcadi Espada, que anys més tard seria un dels fundadors del partit Ciudadanos.
Però, com tots sabem la crònica noir a la nostra ciutat no va acabar aquí, anys més tard Olot tornaria al primer pla del focus mediàtic per uns altres terribles esdeveniments: l'assassinat de vàries persones en un bar i en una entitat bancària; i encara, els enverinaments a avis i àvies en una residència. Però, ara sí, explicat amb tota la popularització i banalització de la notícia a escala global i via digital, en el gran cabaret de la informació, i amb el descontrol del rigor que això comporta.
Arribat a aquest punt diré que tot aquest repàs d'història negra, de memòria local i d'informació cap a les noves generacions que no ho van viure, ve a tomb per parlar d'un llibre. El seu títol és OLOT, es tracta d'un còmic o novel·la gràfica, el seu autor és Dr. Alderete, s'ha editat en català i en castellà per Autsaider Còmics, i va aparèixer el passat setembre. I precisament la temàtica del llibre va sobre aquests fets que us he recordat i que formen part, encara que d'una manera lamentable, de la nostra memòria col·lectiva.
En el proper article intentaré profunditzar més en aquest llibre i en la visió que des de fora ens tenen de la nostra tribu. Ah! I no espieu als forasters des de darrere la finestra.