Aquest 2024 ha fet 30 anys de l’edició del llibre/catàleg L’Artista del Mes. Es tracta d’una publicació editada per l’entitat olotina “Els Amics d’Olot”. Un col·lectiu diem cultural- encapçalat per l’enyorat Xavier Ruscalleda, entre altres “il·lustres agitadors” de la vida cultural olotina, i que tenia per finalitat sacsejar el conservadorisme dominant a la ciutat, allà per la dècada dels 90.
La publicació portava l’explícit subtítol: “Una aventura plàstica per interpretar la ciutat”, i explicava àmpliament, tant en contingut de textos com d’imatges gràfiques, les 12 intervencions artístiques que es van realitzar en diferents llocs d’Olot. Des des del mes de març de 1993 fins al febrer de 1994, dotze artistes de la Garrotxa van intervenir artísticament diversos espais públics de la ciutat.
12 artistes, 12 mesos i 12 treballs artístics en 12 llocs diferents de la ciutat. Des de la primera intervenció Trepig de l’artista Anna Manel·la en el terra del Firal, fins a la darrera dels arquitectes RCRLa ciutat imaginària, la ciutat esquinçada, on es feia una crítica al recent inaugurat vial Sant Jordi, que partia la ciutat en dos. I deu artistes més van reflexionar sobre diferents aspectes o problemàtiques de la ciutat.
No cal dir que moltes de les intervencions artístiques van provocar un rebuig en una part de la ciutadania. Algunes que estaven ubicades en espais urbans van patir agressions i la destrucció de l’obra, i la majoria van rebre força crítiques des de les tribunes més reaccionàries. Però el que voldria destacar d’aquest esdeveniment, ja llunyà en el temps, són els diferents aspectes que ens porten a l’ara i aquí.
Tot i ser una activitat promoguda des de la societat civil, l’equip de govern de l’Ajuntament va ser força permissiu i va col·laborador cap aquesta activitat, tenint en compte que en aquell moment la ciutat estava governada -com casi sempre- per la conservadora Convergència i Unió (CiU). Inclús els treballs van estar coordinats des del Museu de la Garrotxa, per un altre enyorat olotí, en Gabriel Alcalde.
Si ara rastregem i analitzem l’onada reaccionària que habita en moltes de les administracions públiques d’aquí i de més enllà de l’Ebre, veurem com en els darrers temps s’han prohibit, mutilat, impedit, suspès, vetat… infinitat d’esdeveniments culturals, amb un extens mostrari d’excuses vàries.
Estimat/da lector/a, si has arribat fins aquí -la qual cosa t’agraeixo- ja deus haver arribat a la conclusió que una activitat cultural com la que he explicat, de fa més de 30 anys, ara i aquí no seria possible. I no és perquè ja no quedin artistes (que això és una mica veritat), sinó perquè vivim en un estat permanent d'autoritarisme normatiu, ordenances i laberíntiques burocràcies. I sobretot, la fauna política d’ara no admet cap mena de proposta que generi un cert debat de model de ciutat. La participació ciutadana no agrada a l’administració, ja que s'escapa del seu control directe.
En el catàleg de L'Artista del Mes, Carme Ortiz, exdirectora de l’Escola d’Art d’Olot, escrivia: “Olot és una ciutat on encara és possible viure a cavall del progrés i de la tradició, la natura i la urbe”. Xavier Ruscalleda tancava amb un text demolidor: “Encara som lluny d’una societat que es pugui definir per la seva capacitat d’entendre i de comprendre tot allò que passa”. Ara i aquí: tenim el calendari aturat el 1994 o encara el tenim més enrere?
PD: Seria interessant explicar les dècades dels 80 i 90 a Olot. La seva frenètica activitat ciutadana, tant lúdica, com social, cultural i política, és la capsa dels secrets més ben guardats a la memòria col·lectiva d’uns anys irrepetibles de la ciutat. Ara mateix, l’exposició que es pot visitar al Museu de la Garrotxa La festa a Olot als anys 90, només presenta una part molt minsa de la història i encara sense posar-ho en el seu context.
“El més important és el context”, Professor Lhotar Wagner