Fa pocs dies he començat una etapa que em porta uns mesos fora d’Olot. Es fa difícil escriure sobre temàtiques relacionades amb el dia a dia de la ciutat des de la distància, però és cert que, avui, les distàncies s’han tornat més curtes. Hom pot estar permanentment al dia del que passa arreu; comunicar-se fàcilment amb familiars i amics; seguir els comentaris dels protagonistes a través de Twitter i, fins i tot, en clau política, veure els plens de l’Ajuntament en línia, amb la qual cosa, el fet de no ser-hi in situ, no esdevé tan complicat.
Alhora, viure en un altre país durant un temps et permet observar altres formes de conviure i de gestionar els afers col·lectius. En el meu cas, m’interessen dues grans qüestions. Per una banda, la política i les polítiques: quina és la dinàmica política de l’entorn; quines polítiques públiques són les més destacades i de quina manera s’implementen; quins són els principals actors que actuen, i de quina manera pretenen influenciar l’agenda política; etc. Per altra banda, qualsevol altre aspecte que afecti la dinàmica social del territori, especialment en relació amb les diversitats, les desigualtats, el gènere, el treball... En definitiva, la vida en comú.
I una de les coses que més m’han cridat l’atenció en aquestes primeres setmanes ha estat la mobilitat. Bé, de fet, per ser més precisos, crec que de forma genèrica no es pot elogiar la política de mobilitat dels britànics (el transport públic és caríssim i la durada dels trajectes escandalosament llarga). Allò que m’ha sorprès més positivament ha estat l’elevada quantitat de persones que utilitzen la bicicleta per desplaçar-se per la ciutat, cosa que associava més a altres països del centre i el nord d’Europa. De fet, sempre recordaré un viatge a Groningen, Holanda, on vivien uns amics, i la seva envejable xarxa de carrils bici.
És cert, però, que els ciclistes conviuen perillosament amb llargues cues de vehicles, però no em puc imaginar què passaria amb el trànsit si totes les persones que utilitzen la bicicleta es desplacessin en cotxe. El fred, la pluja, i fins i tot la neu, no són obstacles perquè tot tipus de persones es belluguin amb bicicletes, sovint ben rudimentàries i sense masses pretensions.
Tot plegat m’ha fet pensar que Olot va aprovar un Pacte per a la Mobilitat l’any 2003, que es va renovar el 2008, i que disposa del Pla de Mobilitat Urbana (2013-2019). Segons la informació publicada a la pàgina de l’Ajuntament dedicada a la mobilitat, el pla, que presenta una diagnosi ben argumentada i identifica sis grans àmbits d’actuació, fixa també set grans objectius estratègics, alguns dels quals encaminats a augmentar el pes de la bicicleta i la xarxa per a vianants.
Paral·lelament, des fa uns mesos, ”Massa Crítica” i l’Agrupació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa promouen una bicicletada mensual, l’últim divendres de cada mes, una iniciativa que ja es porta a la pràctica a altres ciutats, i que pretén sensibilitzar per millorar i facilitar l’ús de la bicicleta. De fet, aquesta és una reivindicació històrica a la ciutat, ja que encara recordo, durant la meva infantesa, la il·lusió per participar al “dia del pedal”.
Tinc la sensació, però, i potser m’equivoco, que la mobilitat no és una qüestió central en la política local, ni tampoc per a amplis sectors de la ciutadania. Ans al contrari, si se’n parla amb un cert ressò, és davant de propostes de modificació del trànsit que generen controvèrsies entre els conductors.
Desconec en quin punt es troba el desplegament del Pla, i si estem molt a prop o lluny dels objectius que es van fixar (algun dia caldria plantejar-se, també, quines mesures de seguiment, avaluació i difusió del desplegament dels plans de ciutat es prenen, de cares a explicar el desenvolupament de les polítiques púbiques, però això avui no toca). Queden un parell d’anys per continuar-hi treballant, però seria bo que aquest tema fos una prioritat estratègica de la ciutat.
Sovint parlem del paisatge i la natura com un dels trets d’identitat de la ciutat. En l’escenari actual, i amb les projeccions de futur (i present) relacionades amb el canvi climàtic i amb la fi del petroli com a energia inesgotable i barata, cal avançar en la transició cap a ciutats veritablement sostenibles, com ja estan fent algunes ciutats europees. Sovint s’apel·la a les “smart cities”, com a model o horitzó on hauríem d’arribar en els propers anys. Però una ciutat no serà intel·ligent si no cuida les persones que hi viuen, i la sostenibilitat és un dels (diversos) elements clau que no hauríem de menystenir.
Alhora, viure en un altre país durant un temps et permet observar altres formes de conviure i de gestionar els afers col·lectius. En el meu cas, m’interessen dues grans qüestions. Per una banda, la política i les polítiques: quina és la dinàmica política de l’entorn; quines polítiques públiques són les més destacades i de quina manera s’implementen; quins són els principals actors que actuen, i de quina manera pretenen influenciar l’agenda política; etc. Per altra banda, qualsevol altre aspecte que afecti la dinàmica social del territori, especialment en relació amb les diversitats, les desigualtats, el gènere, el treball... En definitiva, la vida en comú.
I una de les coses que més m’han cridat l’atenció en aquestes primeres setmanes ha estat la mobilitat. Bé, de fet, per ser més precisos, crec que de forma genèrica no es pot elogiar la política de mobilitat dels britànics (el transport públic és caríssim i la durada dels trajectes escandalosament llarga). Allò que m’ha sorprès més positivament ha estat l’elevada quantitat de persones que utilitzen la bicicleta per desplaçar-se per la ciutat, cosa que associava més a altres països del centre i el nord d’Europa. De fet, sempre recordaré un viatge a Groningen, Holanda, on vivien uns amics, i la seva envejable xarxa de carrils bici.
És cert, però, que els ciclistes conviuen perillosament amb llargues cues de vehicles, però no em puc imaginar què passaria amb el trànsit si totes les persones que utilitzen la bicicleta es desplacessin en cotxe. El fred, la pluja, i fins i tot la neu, no són obstacles perquè tot tipus de persones es belluguin amb bicicletes, sovint ben rudimentàries i sense masses pretensions.
Tot plegat m’ha fet pensar que Olot va aprovar un Pacte per a la Mobilitat l’any 2003, que es va renovar el 2008, i que disposa del Pla de Mobilitat Urbana (2013-2019). Segons la informació publicada a la pàgina de l’Ajuntament dedicada a la mobilitat, el pla, que presenta una diagnosi ben argumentada i identifica sis grans àmbits d’actuació, fixa també set grans objectius estratègics, alguns dels quals encaminats a augmentar el pes de la bicicleta i la xarxa per a vianants.
Paral·lelament, des fa uns mesos, ”Massa Crítica” i l’Agrupació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa promouen una bicicletada mensual, l’últim divendres de cada mes, una iniciativa que ja es porta a la pràctica a altres ciutats, i que pretén sensibilitzar per millorar i facilitar l’ús de la bicicleta. De fet, aquesta és una reivindicació històrica a la ciutat, ja que encara recordo, durant la meva infantesa, la il·lusió per participar al “dia del pedal”.
Tinc la sensació, però, i potser m’equivoco, que la mobilitat no és una qüestió central en la política local, ni tampoc per a amplis sectors de la ciutadania. Ans al contrari, si se’n parla amb un cert ressò, és davant de propostes de modificació del trànsit que generen controvèrsies entre els conductors.
Desconec en quin punt es troba el desplegament del Pla, i si estem molt a prop o lluny dels objectius que es van fixar (algun dia caldria plantejar-se, també, quines mesures de seguiment, avaluació i difusió del desplegament dels plans de ciutat es prenen, de cares a explicar el desenvolupament de les polítiques púbiques, però això avui no toca). Queden un parell d’anys per continuar-hi treballant, però seria bo que aquest tema fos una prioritat estratègica de la ciutat.
Sovint parlem del paisatge i la natura com un dels trets d’identitat de la ciutat. En l’escenari actual, i amb les projeccions de futur (i present) relacionades amb el canvi climàtic i amb la fi del petroli com a energia inesgotable i barata, cal avançar en la transició cap a ciutats veritablement sostenibles, com ja estan fent algunes ciutats europees. Sovint s’apel·la a les “smart cities”, com a model o horitzó on hauríem d’arribar en els propers anys. Però una ciutat no serà intel·ligent si no cuida les persones que hi viuen, i la sostenibilitat és un dels (diversos) elements clau que no hauríem de menystenir.