En aquest octubre asfixiant, en què l'estiu s'allarga amb la mateixa impertinència que maltractem el planeta, tot esperant una tardor que no arriba, dues qüestions aparentment desvinculades m'han vingut al cap: per una banda, l'anunci del tancament de l'Espai Jove d'Olot, m'ha fet pensar en la situació dels joves i, per altra, els efectes preocupants del canvi climàtic en el seu (i el nostre) dia a dia.
Ja fa uns quants anys, el 2002, l'Institut d'Estudis Socials de la Garrotxa va publicar l'estudi "Créixer en la incertesa", sobre els joves de la Garrotxa. Han passat més de vint anys, i la ciutat i la comarca són absolutament diferents. També els joves. La incertesa no ha parat d'augmentar i bona part dels reptes que es plantejaven en aquell moment són encara vigents: formació, emancipació, treball i habitatge, identitat, oci, vinculació al territori... Una de les idees destacades era que molts joves universitaris de la Garrotxa no tornaven a viure a la comarca perquè el mercat de treball no els oferia llocs de treball qualificats. En una comarca en què el pes del sector serveis és cada vegada més important, i que la indústria agroalimentària ocupa gran part dels treballadors del sector, aquesta pèrdua de capital humà no es revertirà. A banda de la qüestió laboral, però, els joves tenen actualment altres reptes al davant.
D'entrada, no ens podem oblidar dels efectes que la pandèmia van suposar per a molts nois i noies, especialment a causa del confinament i l'estat d'alarma, l'aïllament i les dificultats per a socialitzar-se. Així mateix, l'esperança, una perspectiva bàsica per a la vida, sembla cada vegada més lluny. Hi ha joves que durant tota la seva vida han viscut en una crisi permanent. Alguns, potser no l'han viscuda directament, però d'altres han viscut en llars en què pares i mares, familiars i amics han encadenat crisis de tota mena. La crisi ha esdevingut la normalitat i, en canvi, el punt excepcional han sigut els períodes d'una certa calma.
Posem, com a exemple, una persona nascuda l'any 2000. Als 8 anys de vida, esclata la crisi del 2008, una crisi que s'allarga durant bona part de la dècada del 2010-2020. A finals d'aquesta crisi sembla que, almenys segons les dades macroeconòmiques, la situació millora, però el que caracteritza el mercat de treball és la precarietat. Dificultats per trobar feina estable i salaris en consonància al cost de la vida; condicions laborals precàries; horaris incompatibles amb la mínima conciliació; incapacitat per conciliar uns valors respecte al treball que són diferents dels de les generacions anteriors; oferta minsa de lloguer i preu de l'habitatge desbocat; dificultats per emancipar-se; etc.
Per acabar-ho d'adobar, el març de 2020 esclata la pandèmia. Una pandèmia que dura tres anys, però que probablement deixarà seqüeles profundes per molts més (trastorns i disfuncions alimentàries; dificultats per relacionar-se i per viure en comunitat; problemes de salut mental; pressió asfixiant provocada per les xarxes socials, etc.). Amb aquest panorama, que caldria analitzar més àmpliament, queda clar que els joves haurien de ser una prioritat. I segurament, caldrien polítiques dissenyades a mida, que tinguin en compte els múltiples perfils i interessos de joves.
"Teranyines a l'orinal": potser als més joves d'avui en dia ja no els sona, però no fa pas tant de temps, qui més qui menys havia escoltat o pronunciat aquesta dita: Olot, l'orinal del cel (alguns, fent gala de l'elevada autoestima local, ho traslladaven fins i tot a abast mundial). Tanmateix, en els darrers temps, l'orinal està desvagat i s'ha anat omplint de pols (sovint, sahariana) i teranyines. Les dades de l'Observatori de la Garrotxa mostren que, entre el període 2003-2021 (nosaltres ja hi podem sumar el 2022 i gairebé podem donar per fet que també serà el cas al 2023), només en vuit ocasions ha plogut més de la mitjana anual (que se situa una mica per sobre dels 800 litres anuals).
Només cal passejar pel voltant del Fluvià o altres rius de la comarca, o fixar-se en els arbres morts i els que agonitzen, o en els camps absolutament secs i empolsinats per adonar-se de la magnitud de la tragèdia. El drama, però, no es redueix amb la pluviometria, sinó que els registres de temperatura estan absolutament fora de si. Hi ha qui, en aquest escenari, pronuncia frases com "Quin bon temps que fa!", paraules que haurien d'incorporar-se immediatament al Codi Penal.
Tot plegat ens porta a una paradoxa kafkiana: si fa uns dies apareixia la notícia d'un projecte que estudia si la immersió a espais naturals pot millorar l'estat de pacients amb depressió, ansietat o angoixa, justament, a d'altres, l'estat dels espais naturals i l'amenaça real dels efectes del canvi climàtic els aboca cap a situacions de malaltia mental. I no es tracta, com ja han fet alguns, de banalitzar o de mofar-se dels qui pateixen aquestes situacions, sinó de prendre's molt seriosament el present i el futur més immediat. I és que, després d'uns anys de sequera alarmant (només maquillada per episodis puntuals de certa pluja intensa) i d'altes temperatures (és curiós com ràpidament hem anat acceptant amb normalitat arribar o superar els 40 graus a l'estiu) qui encara negui o relativitzi aquesta qüestió té un problema seriós d'intel·ligència. Si la dinàmica d'acceleració del canvi climàtic agafa velocitat de creuer, com així ha succeït en els darrers anys, quin futur immediat ens espera? Com seran els estius d'aquí 5 o 10 anys?
Els més joves, i fins i tot en alguns casos, els infants, pateixen cada vegada més severament amb l'amenaça del canvi climàtic. Fa anys que Greta Thunberg lluita per mobilitzar els joves contra el paper dels estats i multinacionals, i fa uns dies uns joves portuguesos denunciaven 32 estats al Tribunal Europeu pels Drets Humans per inacció davant l'emergència climàtica. La responsabilitat dels adults d'avui sobre el futur dels infants i joves del present és evident i en clau local això implica plantejar-se preguntes de fons, com ara, quin model econòmic volem, com ha de ser la ciutat i la comarca del futur, quines infraestructures ens calen o com pensem la mobilitat.
Mai ha estat fàcil ser jove, però penso que en aquests moments el panorama és poc encoratjador. Caldria situar-los com una prioritat política important, acompanyar-los, escoltar-los i tenir en compte les seves inquietuds i propostes. Són el nostre futur i és la nostra responsabilitat no hipotecar-los el seu horitzó vital.
Ja fa uns quants anys, el 2002, l'Institut d'Estudis Socials de la Garrotxa va publicar l'estudi "Créixer en la incertesa", sobre els joves de la Garrotxa. Han passat més de vint anys, i la ciutat i la comarca són absolutament diferents. També els joves. La incertesa no ha parat d'augmentar i bona part dels reptes que es plantejaven en aquell moment són encara vigents: formació, emancipació, treball i habitatge, identitat, oci, vinculació al territori... Una de les idees destacades era que molts joves universitaris de la Garrotxa no tornaven a viure a la comarca perquè el mercat de treball no els oferia llocs de treball qualificats. En una comarca en què el pes del sector serveis és cada vegada més important, i que la indústria agroalimentària ocupa gran part dels treballadors del sector, aquesta pèrdua de capital humà no es revertirà. A banda de la qüestió laboral, però, els joves tenen actualment altres reptes al davant.
D'entrada, no ens podem oblidar dels efectes que la pandèmia van suposar per a molts nois i noies, especialment a causa del confinament i l'estat d'alarma, l'aïllament i les dificultats per a socialitzar-se. Així mateix, l'esperança, una perspectiva bàsica per a la vida, sembla cada vegada més lluny. Hi ha joves que durant tota la seva vida han viscut en una crisi permanent. Alguns, potser no l'han viscuda directament, però d'altres han viscut en llars en què pares i mares, familiars i amics han encadenat crisis de tota mena. La crisi ha esdevingut la normalitat i, en canvi, el punt excepcional han sigut els períodes d'una certa calma.
Posem, com a exemple, una persona nascuda l'any 2000. Als 8 anys de vida, esclata la crisi del 2008, una crisi que s'allarga durant bona part de la dècada del 2010-2020. A finals d'aquesta crisi sembla que, almenys segons les dades macroeconòmiques, la situació millora, però el que caracteritza el mercat de treball és la precarietat. Dificultats per trobar feina estable i salaris en consonància al cost de la vida; condicions laborals precàries; horaris incompatibles amb la mínima conciliació; incapacitat per conciliar uns valors respecte al treball que són diferents dels de les generacions anteriors; oferta minsa de lloguer i preu de l'habitatge desbocat; dificultats per emancipar-se; etc.
Per acabar-ho d'adobar, el març de 2020 esclata la pandèmia. Una pandèmia que dura tres anys, però que probablement deixarà seqüeles profundes per molts més (trastorns i disfuncions alimentàries; dificultats per relacionar-se i per viure en comunitat; problemes de salut mental; pressió asfixiant provocada per les xarxes socials, etc.). Amb aquest panorama, que caldria analitzar més àmpliament, queda clar que els joves haurien de ser una prioritat. I segurament, caldrien polítiques dissenyades a mida, que tinguin en compte els múltiples perfils i interessos de joves.
"Teranyines a l'orinal": potser als més joves d'avui en dia ja no els sona, però no fa pas tant de temps, qui més qui menys havia escoltat o pronunciat aquesta dita: Olot, l'orinal del cel (alguns, fent gala de l'elevada autoestima local, ho traslladaven fins i tot a abast mundial). Tanmateix, en els darrers temps, l'orinal està desvagat i s'ha anat omplint de pols (sovint, sahariana) i teranyines. Les dades de l'Observatori de la Garrotxa mostren que, entre el període 2003-2021 (nosaltres ja hi podem sumar el 2022 i gairebé podem donar per fet que també serà el cas al 2023), només en vuit ocasions ha plogut més de la mitjana anual (que se situa una mica per sobre dels 800 litres anuals).
Només cal passejar pel voltant del Fluvià o altres rius de la comarca, o fixar-se en els arbres morts i els que agonitzen, o en els camps absolutament secs i empolsinats per adonar-se de la magnitud de la tragèdia. El drama, però, no es redueix amb la pluviometria, sinó que els registres de temperatura estan absolutament fora de si. Hi ha qui, en aquest escenari, pronuncia frases com "Quin bon temps que fa!", paraules que haurien d'incorporar-se immediatament al Codi Penal.
Tot plegat ens porta a una paradoxa kafkiana: si fa uns dies apareixia la notícia d'un projecte que estudia si la immersió a espais naturals pot millorar l'estat de pacients amb depressió, ansietat o angoixa, justament, a d'altres, l'estat dels espais naturals i l'amenaça real dels efectes del canvi climàtic els aboca cap a situacions de malaltia mental. I no es tracta, com ja han fet alguns, de banalitzar o de mofar-se dels qui pateixen aquestes situacions, sinó de prendre's molt seriosament el present i el futur més immediat. I és que, després d'uns anys de sequera alarmant (només maquillada per episodis puntuals de certa pluja intensa) i d'altes temperatures (és curiós com ràpidament hem anat acceptant amb normalitat arribar o superar els 40 graus a l'estiu) qui encara negui o relativitzi aquesta qüestió té un problema seriós d'intel·ligència. Si la dinàmica d'acceleració del canvi climàtic agafa velocitat de creuer, com així ha succeït en els darrers anys, quin futur immediat ens espera? Com seran els estius d'aquí 5 o 10 anys?
Els més joves, i fins i tot en alguns casos, els infants, pateixen cada vegada més severament amb l'amenaça del canvi climàtic. Fa anys que Greta Thunberg lluita per mobilitzar els joves contra el paper dels estats i multinacionals, i fa uns dies uns joves portuguesos denunciaven 32 estats al Tribunal Europeu pels Drets Humans per inacció davant l'emergència climàtica. La responsabilitat dels adults d'avui sobre el futur dels infants i joves del present és evident i en clau local això implica plantejar-se preguntes de fons, com ara, quin model econòmic volem, com ha de ser la ciutat i la comarca del futur, quines infraestructures ens calen o com pensem la mobilitat.
Mai ha estat fàcil ser jove, però penso que en aquests moments el panorama és poc encoratjador. Caldria situar-los com una prioritat política important, acompanyar-los, escoltar-los i tenir en compte les seves inquietuds i propostes. Són el nostre futur i és la nostra responsabilitat no hipotecar-los el seu horitzó vital.