En el darrer article publicat en aquest mateix mitjà, parlava de la necessitat de protegir el patrimoni arquitectònic que configura el barri vell d'Olot. Un catàleg de singularitats arquitectòniques, d'ornamentació i detalls gràfics que hem heretat d'èpoques passades. Construcció de tot un imaginari arquitectònic i decoratiu realitzat per grans artesans anònims i també autors coneguts. Però que passa quan el patrimoni arquitectònic és més actual? Quan és que una construcció feta recentment passa a tenir un interès a protegir?
Ja hi ha força exemples de conservació de construccions singulars o d'interès en edificacions més modernes. Molts dels edificis de components del col·lectiu d'arquitectes catalans del GATCPAC han estat restaurats i protegits, o altres han tingut intervencions més radicals com la reconstrucció del pavelló de Mies van der Rohe de Barcelona. Però també hi ha molts exemples de pèrdua i degradació de moltes obres interessants. Fa poc, un reportatge en un diari català parlava de la degradació de moltes de les obres de l'arquitecte català Enric Miralles i de la necessitat de la creació d'un catàleg de protecció i la seva restauració.
Tota aquesta introducció és per denunciar la degradació que ha patit una de les construccions més interessants i singulars de la nostra ciutat. Es tracta del pavelló de bany ubicat a la vora del Fluvià en el tram que va de la gorga de Basil a la font dels Tossols. Una obra dissenyada pel premiat col·lectiu d'arquitectes olotins RCR i realitzat l'any 1998. Una construcció escultòrica, minimalista i horitzontal, amb una forma sinuosa que segueix la llera del riu i flotant; feta amb planxa d'acer oxidada i amb inoxidable polit. És una obra molt representativa dels primers treballs dels RCR. Recorda alguna de les construccions japoneses de contemplació i de diàleg amb el paisatge. És d'una gran bellesa visual i amb molta harmonia i respecte per al seu entorn més proper.
La grandesa d'aquest treball, contrasta amb els despropòsits de la seva història. La construcció del pavelló formava part d'un projecte més ambiciós d'equipaments esportius i de lleure a la vora del Fluvià. Uns anys més tard, una mica més enllà i seguint el riu, també es va construir pels mateixos arquitectes l'estadi d'atletisme. Si en el moment de concebre tot aquest gran projecte no hi va haver un debat polític seriós, tampoc hi va ser a l'hora de decidir que no es continuaria.
Els equipaments que contenien el pavelló estaven destinats a banys, vestidors, magatzem i bar, però gairebé mai van servir per a aquests usos. Va ser bar de copes de nit, per concerts.... I abans del col·lapse pandèmic va ser restaurant, gràcies a la militància generosa i romàntica d'un conegut restaurant d'Olot, que el va mantenir i cuidar durant el període que el va utilitzar. Finalment i per la falta d'usos i activitats l'ha portat a un estat d'abandonament i degradació lamentable.
La deixadesa per part dels responsables municipals cap a aquesta obra és vergonyosa. Sobretot tenint en compte que molta gent utilitza aquest circuit de la vora del riu per les seves caminades i també són molts els amants de la bona arquitectura que ho visiten. El pavelló s'ha convertit en camp de tir amb esprais i camp de proves de tots els productes Montana i ha quedat amb un estat lamentable. La seva restauració i neteja és relativament fàcil, el mercat ofereix infinitat de productes per combatre les bretolades dels suposats "artistes urbans".
Mantenir i conservar el patrimoni no consisteix només en la conservació d'un moment i d'un element del passat, sinó ajudar a fer que continuï viu. Pensar un pla d'usos idoni per la infraestructura i el lloc, però mentrestant intentem conservar-lo amb tota la dignitat que es mereix aquesta obra del nostre patrimoni contemporani.
Ja hi ha força exemples de conservació de construccions singulars o d'interès en edificacions més modernes. Molts dels edificis de components del col·lectiu d'arquitectes catalans del GATCPAC han estat restaurats i protegits, o altres han tingut intervencions més radicals com la reconstrucció del pavelló de Mies van der Rohe de Barcelona. Però també hi ha molts exemples de pèrdua i degradació de moltes obres interessants. Fa poc, un reportatge en un diari català parlava de la degradació de moltes de les obres de l'arquitecte català Enric Miralles i de la necessitat de la creació d'un catàleg de protecció i la seva restauració.
Tota aquesta introducció és per denunciar la degradació que ha patit una de les construccions més interessants i singulars de la nostra ciutat. Es tracta del pavelló de bany ubicat a la vora del Fluvià en el tram que va de la gorga de Basil a la font dels Tossols. Una obra dissenyada pel premiat col·lectiu d'arquitectes olotins RCR i realitzat l'any 1998. Una construcció escultòrica, minimalista i horitzontal, amb una forma sinuosa que segueix la llera del riu i flotant; feta amb planxa d'acer oxidada i amb inoxidable polit. És una obra molt representativa dels primers treballs dels RCR. Recorda alguna de les construccions japoneses de contemplació i de diàleg amb el paisatge. És d'una gran bellesa visual i amb molta harmonia i respecte per al seu entorn més proper.
La grandesa d'aquest treball, contrasta amb els despropòsits de la seva història. La construcció del pavelló formava part d'un projecte més ambiciós d'equipaments esportius i de lleure a la vora del Fluvià. Uns anys més tard, una mica més enllà i seguint el riu, també es va construir pels mateixos arquitectes l'estadi d'atletisme. Si en el moment de concebre tot aquest gran projecte no hi va haver un debat polític seriós, tampoc hi va ser a l'hora de decidir que no es continuaria.
Els equipaments que contenien el pavelló estaven destinats a banys, vestidors, magatzem i bar, però gairebé mai van servir per a aquests usos. Va ser bar de copes de nit, per concerts.... I abans del col·lapse pandèmic va ser restaurant, gràcies a la militància generosa i romàntica d'un conegut restaurant d'Olot, que el va mantenir i cuidar durant el període que el va utilitzar. Finalment i per la falta d'usos i activitats l'ha portat a un estat d'abandonament i degradació lamentable.
La deixadesa per part dels responsables municipals cap a aquesta obra és vergonyosa. Sobretot tenint en compte que molta gent utilitza aquest circuit de la vora del riu per les seves caminades i també són molts els amants de la bona arquitectura que ho visiten. El pavelló s'ha convertit en camp de tir amb esprais i camp de proves de tots els productes Montana i ha quedat amb un estat lamentable. La seva restauració i neteja és relativament fàcil, el mercat ofereix infinitat de productes per combatre les bretolades dels suposats "artistes urbans".
Mantenir i conservar el patrimoni no consisteix només en la conservació d'un moment i d'un element del passat, sinó ajudar a fer que continuï viu. Pensar un pla d'usos idoni per la infraestructura i el lloc, però mentrestant intentem conservar-lo amb tota la dignitat que es mereix aquesta obra del nostre patrimoni contemporani.