La mentida més bonica (Grup 62) és el darrer llibre publicat per l'escriptor Francesc Serés, després de l'exitosa La casa de foc, ambientada al Sallent de Santa Pau. Serés, amb una dilatada trajectòria i amb el reconeixement de la crítica i el gran públic, fa anys que publica novel·les que van més enllà de molts relats literaris. He de reconèixer que aquest tipus de novel·la, així com un determinat tipus de cinema, em sedueix: són textos molt més atractius que els assajos, sovint encotillats per formats rígids i amb poca voluntat de captivar el lector.
Recordo, i crec que no l'oblidaré mai, la lectura de la seva trilogia, De fems i de marbres (Quaderns Crema), una obra amb un alt interès sociològic, sobretot amb relació als processos d'emigració del camp a la ciutat, el despoblament de les zones rurals, la solitud i l'abandonament, entre molts altres. També em deixà empremta La pell de la frontera, novament publicat per Quaderns Crema, un retrat precís i emotiu de la situació dels immigrants que transiten pel Segrià i el Baix Cinca a la recerca de noves oportunitats.
No obstant això, encara no he pogut llegir el seu darrer llibre i, per tant, aquest article no pretén comentar-ne el contingut o redactar una crítica per part d'un lector amb greus dificultats per trobar temps en el seu dia a dia per a llegir novel·la. Però una derivada del seu títol fa dies que em ronda constantment pel cap, donant-hi voltes i més voltes: poden ser boniques, les mentides?
Cal dir, abans que cap altra cosa, que el títol és excel·lent. La mentida més bonica. Un títol que capta immediatament l'atenció, amb una dosi justa de misteri i confusió. Així mateix, descriu perfectament el sentiment ambivalent i antagònic que experimentem bona part de les persones que vam donar suport a una aspiració política profunda (l'anomenat procés), i que ens vam il·lusionar amb la possibilitat de constituir un estat propi. El títol situa en un mateix pla una acció (la mentida) i una qualitat (la bellesa). Tanmateix, d'aquesta interacció en sorgeix un xoc entre dos sentiments profunds, l'engany -derivat d'una suposada mentida-, i l'alegria -exultant, diria jo, de bona part dels partidaris de la independència, que creien gairebé religiosament (en el sentit més pregon del terme, de creença i d'anar a l'arrel) que la independència era possible-. En el meu cas, en aquest duel de sentiments extrems derivat del títol encara ara guanya la bellesa, però immediatament apareix, com un bany de realitat implacable, l'abatiment i la decepció de l'esdevenir i la situació actual.
Però, tornem-hi (i aquest és el quid de la qüestió que em plantejo aquí): poden ser boniques, les mentides? Hom, d'entrada, diria que no, però qui no ha escoltat, alguna vegada, la frase "mentre va durar va ser bonic"? Si fem cas a la definició del diccionari, la mentida és una "asserció feta conscientment contra la veritat". El que em sembla més rellevant de la definició és la referència al caràcter conscient de les mentides. I aquest és probablement el moll de l'ós del debat actual quan es formulen anàlisis retrospectives del que va passar en els darrers anys. Per una banda, els qui efectivament pensen que es tracta d'una mentida, entenent que els líders del procés eren plenament conscients del que implicava la seva estratègia i que no van dir la veritat respecte a les conseqüències a les quals ens enfrontàvem. Per altra banda, els qui pensen que no es tracta pas d'una mentida, ja que, en aquest cas, els líders gairebé haurien optat per l'autoimmolació. Des d'aquesta perspectiva, l'estratègia del procés es podria resumir com un pols davant el qual es pensava (o es creia?) que el govern espanyol o les institucions europees aturarien el cop, evitant el xoc de trens, i facilitarien una sortida civilitzada a un conflicte polític enquistat.
Però en tota mentida interactuen, com a mínim, dos actors: els qui, conscientment o inconscient, la formulen i els qui la reben. Independentment de si es creu que es tracta d'una mentida o no, en el salt al buit cap a un terreny desconegut cap a on ens abocava el procés, fins a quin punt els partidaris de la independència no vam ser corresponsables d'una mena d'acte de fe per assolir una fita intensament desitjada? Mentida o autoengany? Mentida o manipulació? Mentida o ingenuïtat? El mateix autor ha apuntat, en alguna entrevista promocional del llibre, a la responsabilitat de la ciutadania a l'hora de fiscalitzar l'acció del govern, una lliçó que hauríem d'haver après i que no hauríem de perdre mai de vista, ja i sempre beneficia a la col·lectivitat.
Al capdavall, aquesta disquisició ens mostra la importància de les emocions en la política, i el seu delicat equilibri amb la racionalitat. En tan sols una pàgina apareixen la mentida, l'engany, la ingenuïtat, la fe, les creences, la bellesa, la ira, i moltes altres emocions que podríem esmentar. Totes les ideologies polítiques i tot procés de transformació radical de l'statu quo es fonamenten en una mescla desigual de racionalitat (de projecte polític) i emotivitat (clau per aconseguir la mobilització, l'adhesió a una causa i una identitat col·lectiva). El cas és que en l'actualitat, l'independentisme necessita superar un dol traumàtic i controlar les (baixes) passions. Com deixar enrere una etapa que ha provocat ferides profundes, que necessitaran temps per a curar-se i, al mateix temps, ser capaç d'articular una nova estratègia que emocioni i mobilitzi?
Si només el títol del llibre dona per a tant, no em vull imaginar què suposarà la seva lectura. Caldrà llegir-lo ben aviat.