El departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya va organitzar, la setmana del 24 al 31 d’abril, la primera setmana sense soroll, que a la Garrotxa comptà amb diferents activitats. Una setmana que pretén posar sobre la taula una vinculació vers la qual no sembla que parem massa atenció: soroll i contaminació.
La contaminació acústica és una problemàtica sovint que té conseqüències greus, ja que afecta de manera important les condicions de vida d’una part de la població i, en els casos més severs, fins i tot la seva salut. Així, irritabilitat, insomni, dificultats per concentrar-se, són alguns dels efectes més comuns derivats de la contaminació acústica. Malgrat tot, no sembla que aquesta sigui una problemàtica excessivament destacada entre la població. De fet, com afirma la mateixa campanya, la ciutadania és part del problema i de la solució. Tots som potencials contaminants acústics, així com podem patir-ne els efectes.
De la remor més llunyana a l’estridència, el soroll anuncia alguna cosa: ens adverteix de l’existència de formes de vida. De fet, activa els nostres sentits, i en funció de com el percebem, ens pot provocar un plaer enorme o un dolor profund. Només cal pensar en la música: en el gaudi que ens provoca qualsevol peça, o en com la música i el soroll són utilitzats fins i tot per a la tortura, com passava lamentablement a llocs sinistres com Guantanamo.
Tots tenim incorporat en el nostre dia a dia una mena de banda sonora de la nostra vida i no ens podem imaginar com és la quotidianitat per aquelles persones que han perdut el sentit de l’oïda. Tot plegat em fa pensar en aquella pel·lícula de Lars Von Trier, Dancer in the dark, en què Bjork, la protagonista, a punt de perdre la vista, era capaç de transformar en quelcom harmoniós i agradable els sorolls mecànics de la fàbrica i evadir-se de les seves dificultats. Són molts, lamentablement, els sorolls que rebem de forma desagradable i que difícilment som capaços de transformar en una música harmoniosa, com podia fer Bjork.
Només cal pensar, així, quan s’utilitza el transport públic, en què esdevé impossible llegir qualsevol cosa sense rebre les interferències de persones que bramen –no parlen- amb altres acompanyants; o quan ho fan per telèfon, com si fossin les úniques persones del planeta Terra. Així, és més fàcil escoltar amb pèls i senyals alguna intimitat d’altres que no ens interessen gens ni mica, que no pas sentir un lleuger xiuxiueig d’algú que, per una banda, no es vol exhibir davant dels altres i, alhora, s’absté de molestar-los, amb una simple operació: abaixant lleugerament el to de veu. No goseu, per cert, demanar que facin aquest gest, ja que podeu patir per la vostra integritat.
Una altre exemple és anar a dinar o sopar a un restaurant. No cal dir que si es pensa en un àpat romàntic, aquesta és una opció que caldria descartar, ja que esdevé impossible en un local públic. En els locals de restauració, el personal juga un paper important: si entres en un local en què només sents cops de plats i de coberts, en què el responsable té un to de veu altíssim, o posen la música com si es tractés d’un local de copes, la cosa es complica.
El cas, però, és que si aquests obstacles no es donen, el més probable és topar amb la resta de comensals, que sembla que tenen una necessitat imperiosa de cridar per tal que els escoltin. Una metàfora definitiva de la societat actual: cridar com a requisit perquè ens escoltin. Moltes vegades he pensat que hi ha un nínxol de negoci el qual anomenaria restaurants lliures de soroll: lògicament, la conversa hauria d’estar permesa –només faltaria!-, però hi hauria d’haver una mena d’aparell que mesurés els decibels de la sala i que advertís els comensals en cas d’excedir-se, per tal que autoregulessin el soroll.
La cirereta, però, la provoquen els vehicles motoritzats, que contaminen de manera afegida. Entre tots els vehicles que diàriament circulen al nostre costat, de menor o major cilindrada, destaquen especialment les motos, sobretot les guarnides amb atributs específicament pensats per fer més soroll, sobretot tubs d’escapament, que, a banda d’expulsar fum contaminant i dificultar-nos la respiració, martiritzen amb el soroll ensordidor. Sembla bastant difícil d’entendre la incapacitat per solucionar un dels elements que de forma més majoritària es percep com a extremadament molest.
La tendència global a viure cada vegada més en concentracions urbanes més poblades, així com la generalització del turisme, exigeix una reflexió del conjunt de la societat. La gestió de la contaminació acústica a les ciutats és probablement un dels principals exemples de la impossibilitat de les polítiques públiques de satisfer totes les parts de la societat, ja que el grau de tolerància al soroll és divers i, així mateix, diferents actors poden tenir interessos absolutament contraposats. Pensem, per exemple, en la dificultat de fer compatible els interessos d’un restaurador interessat a obrir una terrassa, amb els veïns del seu entorn. O en casos més surrealistes, amb les campanes de les esglésies com a protagonistes.
Malgrat les dificultats, caldria prendre’s aquesta qüestió amb una mica més de seriositat. Si volem construir municipis i ciutats amables, en què sigui agradable viure, caldria treballar per cercar consensos que facilitessin una convivència més harmoniosa. Les ciutats han de ser espais de vida, de contacte i interacció, d’expressió a través de diferents formes, en què el soroll és indubtablement símbol de vitalitat. Però també caldria escoltar més el silenci, no tenir-li por, com els passa a aquelles persones que s’incomoden en espais de no conversa. Només qui escolta el silenci s’adona del soroll que hi ha al món. Com moltes coses a la vida, una qüestió d’equilibris.
La contaminació acústica és una problemàtica sovint que té conseqüències greus, ja que afecta de manera important les condicions de vida d’una part de la població i, en els casos més severs, fins i tot la seva salut. Així, irritabilitat, insomni, dificultats per concentrar-se, són alguns dels efectes més comuns derivats de la contaminació acústica. Malgrat tot, no sembla que aquesta sigui una problemàtica excessivament destacada entre la població. De fet, com afirma la mateixa campanya, la ciutadania és part del problema i de la solució. Tots som potencials contaminants acústics, així com podem patir-ne els efectes.
De la remor més llunyana a l’estridència, el soroll anuncia alguna cosa: ens adverteix de l’existència de formes de vida. De fet, activa els nostres sentits, i en funció de com el percebem, ens pot provocar un plaer enorme o un dolor profund. Només cal pensar en la música: en el gaudi que ens provoca qualsevol peça, o en com la música i el soroll són utilitzats fins i tot per a la tortura, com passava lamentablement a llocs sinistres com Guantanamo.
Tots tenim incorporat en el nostre dia a dia una mena de banda sonora de la nostra vida i no ens podem imaginar com és la quotidianitat per aquelles persones que han perdut el sentit de l’oïda. Tot plegat em fa pensar en aquella pel·lícula de Lars Von Trier, Dancer in the dark, en què Bjork, la protagonista, a punt de perdre la vista, era capaç de transformar en quelcom harmoniós i agradable els sorolls mecànics de la fàbrica i evadir-se de les seves dificultats. Són molts, lamentablement, els sorolls que rebem de forma desagradable i que difícilment som capaços de transformar en una música harmoniosa, com podia fer Bjork.
Només cal pensar, així, quan s’utilitza el transport públic, en què esdevé impossible llegir qualsevol cosa sense rebre les interferències de persones que bramen –no parlen- amb altres acompanyants; o quan ho fan per telèfon, com si fossin les úniques persones del planeta Terra. Així, és més fàcil escoltar amb pèls i senyals alguna intimitat d’altres que no ens interessen gens ni mica, que no pas sentir un lleuger xiuxiueig d’algú que, per una banda, no es vol exhibir davant dels altres i, alhora, s’absté de molestar-los, amb una simple operació: abaixant lleugerament el to de veu. No goseu, per cert, demanar que facin aquest gest, ja que podeu patir per la vostra integritat.
Una altre exemple és anar a dinar o sopar a un restaurant. No cal dir que si es pensa en un àpat romàntic, aquesta és una opció que caldria descartar, ja que esdevé impossible en un local públic. En els locals de restauració, el personal juga un paper important: si entres en un local en què només sents cops de plats i de coberts, en què el responsable té un to de veu altíssim, o posen la música com si es tractés d’un local de copes, la cosa es complica.
El cas, però, és que si aquests obstacles no es donen, el més probable és topar amb la resta de comensals, que sembla que tenen una necessitat imperiosa de cridar per tal que els escoltin. Una metàfora definitiva de la societat actual: cridar com a requisit perquè ens escoltin. Moltes vegades he pensat que hi ha un nínxol de negoci el qual anomenaria restaurants lliures de soroll: lògicament, la conversa hauria d’estar permesa –només faltaria!-, però hi hauria d’haver una mena d’aparell que mesurés els decibels de la sala i que advertís els comensals en cas d’excedir-se, per tal que autoregulessin el soroll.
La cirereta, però, la provoquen els vehicles motoritzats, que contaminen de manera afegida. Entre tots els vehicles que diàriament circulen al nostre costat, de menor o major cilindrada, destaquen especialment les motos, sobretot les guarnides amb atributs específicament pensats per fer més soroll, sobretot tubs d’escapament, que, a banda d’expulsar fum contaminant i dificultar-nos la respiració, martiritzen amb el soroll ensordidor. Sembla bastant difícil d’entendre la incapacitat per solucionar un dels elements que de forma més majoritària es percep com a extremadament molest.
La tendència global a viure cada vegada més en concentracions urbanes més poblades, així com la generalització del turisme, exigeix una reflexió del conjunt de la societat. La gestió de la contaminació acústica a les ciutats és probablement un dels principals exemples de la impossibilitat de les polítiques públiques de satisfer totes les parts de la societat, ja que el grau de tolerància al soroll és divers i, així mateix, diferents actors poden tenir interessos absolutament contraposats. Pensem, per exemple, en la dificultat de fer compatible els interessos d’un restaurador interessat a obrir una terrassa, amb els veïns del seu entorn. O en casos més surrealistes, amb les campanes de les esglésies com a protagonistes.
Malgrat les dificultats, caldria prendre’s aquesta qüestió amb una mica més de seriositat. Si volem construir municipis i ciutats amables, en què sigui agradable viure, caldria treballar per cercar consensos que facilitessin una convivència més harmoniosa. Les ciutats han de ser espais de vida, de contacte i interacció, d’expressió a través de diferents formes, en què el soroll és indubtablement símbol de vitalitat. Però també caldria escoltar més el silenci, no tenir-li por, com els passa a aquelles persones que s’incomoden en espais de no conversa. Només qui escolta el silenci s’adona del soroll que hi ha al món. Com moltes coses a la vida, una qüestió d’equilibris.