Porta un mes delirant a l’Hospital de Sant Celoni. Tot el temps tombada al llit, nedant contra la humitat i el foc de la temperatura. Potser deu somiar en el seu agre passat quan la infermera li mulla els llavis amb un cotó sucat en almívar. La dona la contempla un xic: del casquet verd en surt un ble rogenc, que amb els morats fa destacar una fisonomia noble i turmentada; es pregunta quin deu ser el vertader motiu que l’ha portada aquí i si recuperarà la consciència. Com si la volgués complaure, la noia fa un petit moviment i parpelleja. Per la finestra es filtra un raig de llum polsinosa, a poc a poc li perfila i abrillanta els llavis inflats i ensucrats que intenta en va llepar-se. El misteri li fa oblidar la feina i els molts malalts que ha d’atendre. Enganxada a l’estampa, torna a sucar el cotó i deixa que salivegi  unes gotes del suc, mentre li diu baixet i sense esperar resposta:

–Com et trobes, bonica?

Li passa la mà per la cara com si mimés una nina de porcellana amb una esquerda al front.   De cop la pacient reacciona i aixeca un cap que li pesa i cau enrere. Per la gola s’entrebanquen uns mots, i una veu feridora fa tremolar la sala:

–On és el meu fill? Com està?

Des que treballa a la UVI, és el primer cop que passa un miracle, però reacciona amb tota la normalitat que pot, al temps que es treu un full de la butxaca.

–Ell molt bé! Aquest matí el teu nen t’ha vingut a veure i mentre esperava que et despertessis t’ha fet aquest dibuix.

La Cesca fa un esforç per agafar-lo amb els braços fixats pels tubs i les agulles. Entre pampallugues distingeix un rectangle tremolós amb un gargot rosat. La infermera li aclareix:

–Diu que a dins hi ha un regal per a tu.

La Cesca voldria continuar fent preguntes, però la son produïda pels analgèsics se l’enduu un altre cop al món dels morts. Té tot el cos adolorit i una ferida lletja li supura pel baix del ventre. Durant aquest temps li han fet diferents ecografies per veure l’estat del cervell i dels ossos; mes en aquest moment, el que preocupa els metges són el coàguls de sang que es desprenen de l’hematoma abdominal i han començat a circular per les venes amb perill d’atacar el cor o bé el cervell.

Passa una altra tarda i una altra nit i el subconscient barreja i vol recordar què va passar aquell dia.

Està segura que el seu exmarit s’havia emportat el Manel a passar el cap de setmana amb la seva nova parella a la masia de Gualba on encara hi vivia amb els seus pares: aquells avis que li qüestionaven tot el que feia i com anava. Però amb qui estava en aquell moment?... No li agrada que el seu fill sigui abraçat per una altra dona... La deu anomenar marona?... Segur que s’equivoca alguna volta! Encara que sort en té que l’hagi acceptat amb tendresa i..., quan aparta les gelosies, reconeix que va ser ella la qui va demanar el divorci:

Ho tenia clar quan deia que no s’havia d’haver casat mai, que no estava feta per ser fidel a un home, per bé que es portés, ja que aquest era el cas. L’amoïnaven els rituals familiars i això de quedar bé amb els sogres. Va decidir abandonar el poble i anar a un pis de Barcelona, encara que havia de treballar qui-sap-lo per pagar-lo. Durant la setmana anava atrafegada portant el Manel a la guarderia, fent-li el menjar i cuidant-lo. Tot i això n’estava orgullosa perquè no havia de fer el paperet a ningú. A més a més, al principi de la separació, quan el nen estava amb el seu pare, ho aprofitava per sortir i anar a ballar amb les amigues, que era el que més desitjava. El pitjor va ser amb el sexe, va necessitar un parell de desenganys per adonar-se que els homes només la volien per passar una estona. I la nova vida que creia que volia, li va anar resultant monstruosa. Els cigarrets de tota classe i el beure van formar part del nou allotjament. Últimament no podia dormir sense prendre un parell de diazepams. Desenganyada, aquell cap de setmana se l’havia  passat sola a casa. Ni tan sols es va treure el pijama ni es va preparar res per menjar. A mitja tarda va posar el televisor, però no el seguia; només la cridava la barana del balcó i, apropant-s’hi, el seu bellugueig li assegurava que hi havia altres maneres per apartar l’angoixa. El cel negre i uns llampecs la van fer recular i escoltar el que deien les notícies. Mostraven que estava plovent una barbaritat, justament al Baix Montseny, la nova comarca de la seva antiga residència... La por de perdre el seu Manel la va desesperar i, sense canviar-se, va agafar el cotxe per anar a recollir el seu fill.
 
A la sala d'espera hi ha un pare amb un nen d'uns tres anyets a la falda que trafica tota l'estona amb unes peces del Lego i sense voler fa terrabastall. 
 
La Cesca regira la seva ment: l’eixugaparabrises es movia frenètic i els seus ulls hi veien borrosos, igual que ara... A l’entrada del poble li va costar distingir el trencall que duu a la zona del molí d’En Figueres, els horts enfangats s’havien desplaçat pel camí i derrapava. En arribar al pont, l’aigua que baixava amb força des del Gorg Negre, nedava per sobre quan va intentar creuar-la. Sent una punxada al cap. Un cop de volant i el cotxe bolca. No sap com, la porta s’obre i surt arrossegada entremig de malesa, rocs, matolls, branques… i ferralla riera de Gualba avall.
 
Sona l'altaveu anunciant que les visites poden començar a passar. Pare i fill es posen aquelles plantofes i el casquet per evitar microbis del carrer. La Cesca té el puny clos aguantant el full del dia abans.

–Mama, mira quin regal que et porto!

De les manetes del nen en rep un pont fet amb peces del Lego, mal embolicat en paper de seda.

–Mama, t’anirà bé. És per passar rius molt grossos.