Morales explicant el significat de les quatre barres de la senyera a dos veneçolans. Foto: Lluís Morales

República Bolivariana de Veneçuela: De les paraules als fets en construcció constant 

En moments com els d’avui, fa entre gràcia i pena veure, escoltar i llegir tot tipus d’analistes, comunicadors i 'periodistes' parlant de Veneçuela i concretament del que va ser fins fa uns dies el seu president, Hugo Rafael Chávez Frias. Deu ser per aquesta raó, que el govern de Veneçuela, va fer de la democratització del mitjans de comunicació un dels seus eixos d’acció, sense oblidar el paper d’algunes televisions privades en favor del cop d’estat contra el govern de Chávez del 2002.

En el meu cas, prefereixo parlar del que vaig poder viure mentre vaig estar l’any 2010 en territori caribeny. I puc afirmar (cosa que no podran fer mai els nouvinguts al nostre país) que van tractar-me des d’un inici com un més, tant que m’he fet veneçolà de segona pàtria.

Cal dir que el procés d’emancipació nacional i econòmic, no només de Veneçuela sinó de gran part d’Amèrica Llatina, no és lliure d’errors i d’algunes contradiccions, com la corrupció i els personalismes. Tot i així, prefereixo atendre els encerts en forma d’avenços en matèria de Drets Humans. Els fets parlen sols: Veneçuela, s’ha declarat lliure d’analfabetisme, s’ha reduït la pobresa extrema del 21% al 7,3%, i hi ha hagut davallada de l’atur del 19,2% al 5,9% d’ocupació, s’han construït milers d’habitatges, s’ha permès l’accés al sistema de Salut, programes d’alimentació, proporcionar documentació a totes les persones (nascudes al país) que no tenien “DNI”, la creació d’espais de cultura popular, la participació de mitjans comunitaris als barris, tots aquests amb la voluntat de dotar a la població de recursos bàsics i alhora donar poder a les classes populars, que van restar entre la invisibilitat i l’apartheid amuntegats als barris perifèrics de les grans ciutats , el que anomenen els “cerros”, on hi viu la majoria de la població.

El canvi social dins de la població veneçolana es dóna també a través d’accions de govern, que amb l’experiència de diferents col·lectius socials i polítics impulsen el que son les Missions. Aquestes missions tenen un primer procés pal·liatiu, que dota de cobertura a tota la població amb els recursos bàsics, per exemple, en el cas de l’educació, es va treballar fins a eradicar l’analfabetisme (35% de la població) amb la Mision Robinson. També la Mision Sucre i Mision Ribas (estudis secundaris i universitaris on personalment vaig col·laborar durant un any ) tenen una gran acollida per aquells sectors populars privats de l’accés a l’escolarització bàsica, i ja no diem universitari. Es creen missions d’abast nacional per sanitat, mares del barri, aigua potable, habitatge, sobirania alimentària etc. Totes aquestes amb la col·laboració de diferents països d’Amèrica Llatina aportant recursos. Principalment Cuba, aporta metges, professorat i esportistes d’elit, a canvi de matèries primeres que Veneçuela posseeix. La col·laboració internacional de Veneçuela en l’àmbit llatinoamericà i del Carib és en tots els fronts. Així, alguns d’aquests organismes són: l'ALBA (Tractat de comerç entre pobles), MERCOSUR a nivell mercantil, Telesur de comunicació, la CELAC com a alternativa a una OEA excloent i tutelada per l’ imperialisme colpista del EE.UU, entre d’altres projectes d’abast continental i internacional. 

Cal tenir la casa ben neta per anar donant lliçons de democràcia i justícia, i la nostra “monarquia bananera” no està en condicions (ni ara ni abans) d’explicar com han de fer-ho els altres, és més, penso que la “vella Europa” no té gairebé res més per oferir que ajustos en favor de les entitats financeres, de moment. Aquells que vulguin saber qui era Chávez, que observin als que el ploren i també als qui ho celebren. 

Lluís Morales, vallesà que va viure a Veneçuela l'any 2010