El retorn del bosc

Què ha perdut i guanyat Catalunya?

L’espai agropecuari ha perdut més de 418.000 hectàrees, més d’una quarta part del que hi havia, i s’ha reduït al 36% del territori. El canvi més intens, però, ha estat l’urbà, on ha passat de l’1,2% al 4,4% de Catalunya.

“Els boscos dels anys quaranta, en plena postguerra, estaven molt explotats”, apunta Joan Pino , director del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). “D’un dia per l’altre, es va abandonar el bosc i un ofici mil·lenari com el del carboneig va desaparèixer”. Als anys cinquanta, va entrar el gas, les bombones de butà i “es va acabar una manera de vida ancestral”.

“L’arribada dels combustibles fòssils no va ser progressiva, sinó d’un dia per l’altre”, explica Josep Rius , pagès i antic representant sindical d’Unió de Pagesos. Encara recorda com passaven tots els camions de la de la Campsa, l'antiga empresa espanyola de combustibles fòssils, per davant de casa seva. “El pujaven amb tren fins al dipòsit de Manresa, i des d’allà repartien cap a Santa Coloma de Queralt i tota aquesta zona: la gent va abandonar completament la fusta”.

Treure el factor humà d’una equació tan intrincada té conseqüències: boscos més densos i menys resilients. “Quan passeges pels alzinars de Catalunya, veus que tenen tres o quatre troncs: això és el resultat del carboneig”, explica Pino. Es tallava l’arbre a matarasa i rebrotava amb diversos brots. Després, s’havia de fer una selecció de tanys per deixar-ne només un tronc. “En el moment en què això deixa de ser productiu, també es deixa de gestionar”.

Superfície de bosc i matollar a Catalunya el 1945 i el 2024.

Les pinedes són un altre exemple. Moltes han “germinat sobre antics conreus” amb densitats molt elevades. El foc, la sequera i les plagues han substituït parcialment l’ésser humà a l’hora de gestionar aquestes densitats tan altes. “Ve una sequera i mata el 80% dels arbres. Els que queden, malparats, es recuperaran i tindran via lliure perquè la resta seran tot cadàvers”, sentencia Pino.

“Ara, els boscos, des del punt de vista de la biodiversitat, són molt pobres, de fet empobridors”, explica Enric Tello Aragay , catedràtic emèrit d’Història Econòmica a la Universitat de Barcelona i especialista en història ambiental, agrària i agroecologia. "Es tracta d'un bosc de recolonització espontània, amb molt poques espècies, de la mateixa edat i això fa que la capçada es faci uniforme i el sol no arribi a terra", explica l'expert.

Aquesta "recolonització espontània" del bosc i el matollar té dos motors que van arribar gairebé alhora, entre els anys cinquanta i seixanta, i que funcionaven amb el mateix combustible: el petroli.

D’una banda, el butà i el gas van substituir la llenya i el carbó vegetal, i el bosc va deixar de tenir valor com a font d’energia. De l’altra, la “mal anomenada Revolució Verda” va canviar tot el paradigma agrari: tractors que funcionaven amb gasoil i fertilitzants industrials que, segons explica Tello, “es fabricaven amb una gran dosi d’energia d’origen fòssil”.

Les llavors tontes

“La mecanització del camp va augmentar la productivitat del treball”, explica Tello. A principis del segle passat es van començar a introduir els primers fertilitzants industrials, tot i que els agrònoms de l’època eren partidaris d’introduir-los “en petites dosis”. El principal problema que tenen aquests fertilitzants és que “alimentaven les plantes, però no la vida del sòl”. És a dir, no deixaven cap mena de matèria orgànica a terra.

Als fertilitzants els van seguir el que Tello anomena les “llavors tontes”. Es van introduir unes llavors híbrides que “responien molt bé quan els hi posaves molt fertilitzant industrial, amb terres molt bones i amb molta aigua”, sobretot pel que fa als cultius hortícoles i al blat de moro. L’únic defecte era que no es podien tornar a ressembrar i eren molt dolentes competint amb les males herbes.

“Els grans fabricants, el que volien, era crear dependència de l’agricultor: si tu sembraves aquestes llavors, fenomenal, però si les ressembraves, no funcionava i havies de tornar a comprar”, relata Tello.

Les llavors tradicionals tenen les seves pròpies defenses respecte a altres plantes, com les males herbes. A poc a poc, explica Tello, “es va anar perdent aquesta herència biocultural, del triatge de les llavors més adaptades a cada territori” per unes llavors úniques, seleccionades per tenir un alt rendiment amb els fertilitzants.

Per compensar aquest efecte no desitjat, va entrar la química amb els seus pesticides i herbicides. “Et venen un producte que ja té una certa malaltia inherent, després el medicament, que també l’has de comprar, perquè si no ho compres tot, no te’n surts”. Amb aquest nou model, les terres menys productives o inaccessibles per a la maquinària es van deixar de conrear.

Primer les feixes, després el pla

Els primers camps de cultiu a abandonar-se van ser les feixes de les muntanyes. “El que tenia una mica de pendent, s’abandonava”, relata Rafel Jornet , pagès i maquinista establert a Gandesa. “Abans anàvem amb carros i matxos, i els camins eren com aquesta taula. Quan es van començar a comprar tractors, es necessitaven camins amples i bancals grans”.

Amb el petroli i l’aparició del motor de combustió interna, van arribar també els tractors. “A Gandesa n’hi havia dos o tres. El nostre tenia la matrícula 1409 de Tarragona”, explica Jornet. Avui, diu, “hi ha cases que en tenen tres”.

Durant els anys setanta i vuitanta, en Rafel es va dedicar a aplanar finques per tota la Terra Alta amb els diners de la nuclear d’Ascó, per adaptar-les a la mecanització que predicava la Revolució Verda. Vint o vint-i-cinc anys després, molts d’aquells camps tornen a estar abandonats. “Tot això ho vaig fer jo, i mira com està: ja és bosc”, assenyala Jornet. Cap als anys noranta i el 2000, “els joves van dir que allò no era rendible: van estudiar o se’n van anar a l’empresa”.

Ara, bona part d’aquells camps de 1945 s’han convertit en bosc i matollar, i aquesta transformació ha provocat una pèrdua de biodiversitat. “Actualment, la biodiversitat més amenaçada a Catalunya no és la forestal, sinó la dels espais oberts”, conclou Joan Pino.

Segons l’Observatori del Patrimoni Natural i la Biodiversitat de Catalunya, entre el 2002 i el 2023 les poblacions de les espècies d’espais oberts que es fan seguiment s’han reduït, de mitjana, un 40%. Una part dels camps de cultiu ara son boscos i matollars, l'altra, està sota teulada.

En vuitanta anys, Catalunya ha multiplicat per més de tres la seva superfície urbana. “Només una petita proporció del bosc dels anys cinquanta ha estat urbanitzada: la immensa majoria de les noves zones urbanes han crescut sobre antics conreus”, explica Joan Pino. El que més s’ha perdut és sòl agrícola.

Guany de sòl urbà a l’àrea metropolitana de Barcelona entre 1945 i 2024.

“En zones de l’Àrea Metropolitana de Barcelona hi ha una pèrdua forestal i de conreus, perquè s’ha construït molt”, apunta Anna Badia, geògrafa de la Universitat Autònoma de Barcelona. “Amb el conreu ha passat a tot arreu, amb prats i pastures hi ha una disminució important”.

Guany de sòl urbà a Tarragona entre 1945 i 2024.

El sòl no és l’únic que ha canviat en vuitanta anys. “La societat s’ha tornat cada cop més urbana, i no només a Catalunya: és una realitat global”, relata Sergio de Miguel , catedràtic en Ciència i Gestió Forestal a la Universitat de Lleida. “Quan jo era petit i jugava amb Lego i Playmobil, l’Homo sapiens era una espècie rural: la major part de la població mundial vivia en zones rurals”.

Font: Alteracions dels municipis en els Censos Històrics de Població des de 1842 (INE). Alguns municipis poden no sortir amb el nom original o tenir el cens modificat.

Avui dia, més de la meitat de la població mundial ja viu en zones urbanes. Per això destaca que “calen polítiques que fixin la gent al territori” i alerta que la gestió dels paisatges i del bosc “no pot dependre només d’ajuts públics”.

“No podem continuar amb aquesta sagnia d’abandonament del medi rural i dels usos tradicionals, tant forestals com agraris”. Segons De Miguel, això té conseqüències sobre la societat: "la qualitat dels ecosistemes determina el nostre benestar, encara que la major part de la societat no en sigui conscient".

Camp i ciutat, més desconnectats

Hi ha un divorci que ha anat en augment entre la visió que es té de la vida rural des de les zones rurals i la que en té la població urbana. Segons apunta De Miguel, no és recíproc. “La gent del medi rural també ha estudiat, té família a la ciutat i té un component urbà molt fort”, explica l’expert. “Sap com funciona el medi rural i s’hi mou perfectament. A la inversa, en canvi, no passa”. Conclou que “a la gent li costa entendre que el paisatge que tenim avui és el resultat de la gestió que s’hi ha fet”.

Dos models per recuperar els espais oberts

En el camp de la gestió agroforestal hi ha dos models d’ordenació del territori: el land sparing i el land sharing. Segons explica Tello, el land sparing, estalviar terra, és un enfocament molt nord-americà, amb grans monocultius i, a canvi, grans parcs naturals com Yellowstone. “Portat a l’extrem, acabes tenint espais tancats sense connectivitat ecològica entre ells”, matisa l’historiador.

En canvi, el land sharing, compartir la terra, és el que es coneix com a paisatge en mosaic. Tello explica que tots dos models “tenen part de veritat”, però la clau és la que va explicar l’ecòleg Ramon Margalef: un gradient de pertorbacions, no una frontera entre “aquí molt” i “aquí res”. L’expert posa com a exemple l’àliga cuabarrada: “Necessitem espais naturals, perquè hi ha espècies que hi han de niar. Però l’àliga cuabarrada, per exemple, on caça? Als espais cultivats”.

Per a Tello, la sortida passa per tornar a fer el que la Revolució Verda va arraconar: integrar de nou bosc, conreu i ramaderia, i fer-ho amb qui coneix cada tros de terra. “La pagesia petita té un coneixement del lloc que no té ningú més”, defensa.

A la Terra Alta, Rafel Jornet no és gaire optimista. Molts dels camps que va aplanar ja són bosc, i els joves se n’han anat. “Viure al camp és molt bonic, però els que han marxat no tornaran”, diu. Tello, en canvi, hi veu una porta oberta: el saber pagès que va crear el paisatge en mosaic neix de l’experiència i, per tant, “si es torna a practicar, es torna a recuperar”.

Explora com ha canviat Catalunya en 80 anys