"Piano, piano..." significa el quinzè disc d'estudi de Joan Isaac, la cirereta a una trajectòria musical amb 40 espelmes. El cantautor i poeta d'Esplugues de Llobregat celebrarà aquest divendres a les deu de la nit a L'Auditori Municipal quatre dècades de recorregut. El camí iniciat amb "Rèquiem" (Edigsa) ha desembocat ara en un CD doble en què les cançons es presenten de manera intimista, embolcallades tan sols amb la veu i el piano.

En aquesta ocasió, els temes d'Isaac duran el segell dels diferents pianistes que els han arranjat o interpretat sobre l'escenari. Tots ells són membres rellevants i reconeguts de l'escena italiana i catalana del jazz, la música clàssica i la cançó: Manel Camp, Jordi Badia, Lluís Vidal, Francesc Burrull, Jordi Vilaprinyó, Eros Christiani, Antoni Olaf Sabater, Xavier Ibáñez, Conrad Setó o Enric Colomer, que l'acompanyarà a Terrassa.

La producció d'Isaac ha estat un lent però constant degoteig. Entre 1969 i 1972 va formar part del grup Nosaltres i el primer reconeixement li va venir quan va quedar segon al Certamen de Promoció de Noves Veus de la Cova del Drac, on se solien reunir els artistes relacionats amb la cançó. El 1973 ja anava per lliure

Especialista a musicar poetes
Musicar versos ha estat habitual en el modus operandi de Joan Isaac. En les seves primeres gravacions treballa amb textos d'autors com Papasseit, Carner, Martí i Pol, Rimbaud o Verlaine, una tasca en la qual compta amb l'assessorament de Josep Maria Espinàs i de l'actor i director teatral Joan Ollé.

En el disc "Viure", que inclou la famosa "A Margalida", himne contra la pena de mort inspirat en Puig Antich, el poeta gadità Caballero Bonald tradueix els textos al castellà. I en la seva tercera obra, "Barcelona, ciutat gratis", fa una versió de "El desertor", de Boris Vian. El 2006 edita "De profundis", inspirat en l'obra homònima d'Oscar Wilde.

Catorze anys de silenci
La manca de suport de les institucions i de la indústria a la cançó en català fa que Isaac es retiri temporalment de l'escena, tot i que no deixa de compondre en cap moment. El 1998 reapareix amb "Planeta silenci", elegit millor disc de l'any per la revista "Enderrock", i el 2000 publica "De vacances" i és un dels protagonistes del festival Tenco de San Remo, un dels més importants de la cançó d'autor de tot Europa.

El 2004 presenta al Teatre Nacional de Catalunya el projecte "Només han passat cinquanta anys", amb l'homenatge a Paolo Conte i la col·laboració de companys de professió com Maria del Mar Bonet, Moncho o Manel Camp. El 2005 rep el premi a la millor cançó en català per "El pare" (la va escriure perquè la cantés Dyango) en la novena edició dels Premis de la Música organitzada per l'Acadèmia de les Arts i les Ciències de la Música. "La vida al sol" apareix el 2008 i, un any després, "Auteclàssic", en què adapta al català temes de Luis Eduardo Aute amb la col·laboració del cantautor terrassenc Miquel Pujadó