L'artista sevillana María Pagés presenta Yo, Carmen al Centre Cultural Terrassa aquest dissabte 24 de febrer. La coreògrafa i bailaora mostra una peça que trenca estereotips i reivindica l’ànima femenina a través de la dansa, parlant de la dona real, amb les seves contradiccions, la seva força i la seva fragilitat. Amb ella parlem de tot això, de feminitat, del moment de reivindicació que vivim i de les possibilitats que ofereix l'art per afirmar una identitat.

- "Carmen és en totes les dones i totes les dones som Carmen", afirma. Creu que necessitem més dones com la Carmen del mite per combatre una societat amb esquemes masclistes o masculinitzats?

- El personatge de Carmen neix com a desenvolupament de l'imaginari masculí. Com a projecte, es construeix des de les premisses orientalistes sobre un país del Sud, a través d'una dona que mor perquè desitja, a causa del desig. En realitat, és un atemptat en contra del desig de viure tal com un voldria.

- Com es veu, això, en la seva adaptació?

- A la nostra Yo, Carmen, creada per una dona i per un home, es tracta d'un personatge femení col·lectiu que trenca amb la idea que el romanticisme francès construeix sobre la dona andalusa i, per extensió, de tot l'estat espanyol. El Arbi i jo hem buscat que la nostra obra torni la dona de Merimé i de Bizet a la realitat de la dona en el seu propi trajecte. És una profunda reflexió coreogràfica i poètica sobre la feminitat. A través d'aquesta reflexió, reivindiquem la feminitat com a essència i naturalesa independents en la lluita contínua contra una societat patriarcal que l'omet o la infantilitza.
 
- Darrerament, la campanya del #MeToo o la cerimònia dels Goya han posat la situació de la dona a l'aparador de l'esfera pública. És més necessari que mai plantejar el debat i denunciar els abusos i injustícies?
 
- És molt necessari, perquè la pròpia naturalesa de la societat ho imposa. No existeix cap llei que pugui ometre l'existència de més del 50% de la humanitat. I, si existeixen lleis, conductes o tradicions, escrites o no que vagin en contra del sentit comú, hem de rebel·lar-nos tots contra ella; però és veritat també que per a rebel·lar-nos hem de saber quina societat volem construir, a quina casa comú aspirem.

- Què podem fer per deslliurar-nos d'una submissió ancestral, i rebel·lar-nos als cànons socials, les tradicions, les religions o les noves creences com la moda, la publicitat o la pròpia llibertat?
 
- Senzillament, aspirant a un model de societat democràtica, justa, equilibrada i participativa, que integri la diversitat i la diferència com a essència ètica del sistema, i invertir en un projecte d'educació i de cultura que ho faci més assequible a la gent. No crec que estiguem en un bon moment per a tals propòsits. El retrocés democràtic que estem vivint a nivell planetari és preocupant.

- Com veu el present de la dona creadora, i especialment el seu futur?
 
- Les dones estem presents, tot i que ho tenim molt més complicat que els nostres companys masculins. En el món de la dansa, per exemple, som majoria aclaparadora com a intèrprets, però som molt poques en la creació.
 
- Yo, Carmen reivindica l'ànima femenina a través de la dansa. A nivell artístic, coreogràfic, com ho han plasmat?
 
- La reivindicació de la feminitat s'insereix en l'estructura de l'obra que considerem com una unitat orgànica. El moviment i les seves mesures, harmonies i missatges van acompanyats per la il·luminació, la música, les lletres i una dramatúrgia que els relliga.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=eRFSj0Y_r6I[/youtube]