El blues sempre m'ha remès a una sensació de senzillesa i d'humilitat. Fent números podem fer un blues amb 4 temps (el segon i el quart accentuats) i 12 o 16 compassos que combinen tres acords diferents: 2 que fan de base de la cançó i un tercer que ens serveix de pont i que ens indica que tornem a començar la roda.
Una escala de blues la pots resoldre amb no més de cinc notes. Cinc notes que han servit per compondre melodies i cançons que habiten en l'imaginari de tots als quals ens agrada la música moderna en qualsevol de la seves manifestacions conegudes: jazz, soul, rock, funky, pop, etc.
Música senzilla que ha servit per cantar als grans temes del nostre temps: l'amor, la mor, la indignació, la injustícia, l'esperança, l'odi, la insatisfacció. I que ho ha fet de manera humil, sense grans artificis, amb passió i honestedat, amb la veu, la guitarra, l'harmònica... Crec que és fàcil reconèixer el que vull transmetre.
La Nit de Blues del festival de jazz és un clàssic que es porta celebrant des de fa unes temporades. És una nit, quasi sempre, amb sessió doble (amb golfa) i que es pot reconèixer perquè és a peu dret, sense cadires i amb la sala lliure d'impediments per poder-se moure amb la llibertat que els ritmes del blues requereixen.
La nit d'aquest any, la de Kenny Neal, va omplir una vegada més la Jazz Cava i va ser una bona mostra d'allò que tots esperem de la música blues:
La guitarra de Kenny Neal com a protagonista: plena de blues i amb aquell so que només saben treure els que han viscut amb aquesta música tota la seva vida.
Bryan Morris a la bateria: amb el seu shuffle poderós, encarregat de recordar-nos que en aquesta música els temps forts son el 2 i el 4.
La segona part del concert va ser per a E.C Scott: Cantant de potència i envergadura, de vibratto i força. No es necessita gaire més per aixecar els ànims del públic de manera irreversible i convertir la cava en una sala de ball. Aquesta va ser la seva missió i la va complir de sobres.
Una banda que va destacar per la presència del teclista Tyrre Neal, que en un moment de la nit va agafar el relleu a la guitarra de Kenny i que ens va cantar un parell de cançons, fent valer les paraules del mateix Kenny, que el va presentar com el futur de la música blues.
El repertori: ple de clàssics de sempre, no en va, el blues ha estat una gran fàbrica de clàssics per a d'altres gèneres musicals que han begut d'ell. Però en un moment del concert, Kenny Neal, és va aturar a presentar una cançó composada pel seu pare que va interpretar juntament amb la banda. Un cop revisats els noms dels integrants, em vaig adonar que tota la banda, excepte el bateria i E.C Scot,t eren família. Demostrant, així, que això del blues els venia de lluny i que no hi eren pas de passada.
El meu musicòleg de capçalera, el Kiko Amat, en el seu article Ahora que el soul està de moda, deia que la música negra que ara està tant de moda s'ha mantingut gràcies a una generació de perdedors i de gent humil que han mantingut viva la seva essència i que ara veuen com el genere s'ha convertit en d'allò més cool. Kenny Neal i família fa anys que hi son: gent humil fent música senzilla per passar una bona nit de blues.
Una escala de blues la pots resoldre amb no més de cinc notes. Cinc notes que han servit per compondre melodies i cançons que habiten en l'imaginari de tots als quals ens agrada la música moderna en qualsevol de la seves manifestacions conegudes: jazz, soul, rock, funky, pop, etc.
Música senzilla que ha servit per cantar als grans temes del nostre temps: l'amor, la mor, la indignació, la injustícia, l'esperança, l'odi, la insatisfacció. I que ho ha fet de manera humil, sense grans artificis, amb passió i honestedat, amb la veu, la guitarra, l'harmònica... Crec que és fàcil reconèixer el que vull transmetre.
La Nit de Blues del festival de jazz és un clàssic que es porta celebrant des de fa unes temporades. És una nit, quasi sempre, amb sessió doble (amb golfa) i que es pot reconèixer perquè és a peu dret, sense cadires i amb la sala lliure d'impediments per poder-se moure amb la llibertat que els ritmes del blues requereixen.
La nit d'aquest any, la de Kenny Neal, va omplir una vegada més la Jazz Cava i va ser una bona mostra d'allò que tots esperem de la música blues:
La guitarra de Kenny Neal com a protagonista: plena de blues i amb aquell so que només saben treure els que han viscut amb aquesta música tota la seva vida.
Bryan Morris a la bateria: amb el seu shuffle poderós, encarregat de recordar-nos que en aquesta música els temps forts son el 2 i el 4.
La segona part del concert va ser per a E.C Scott: Cantant de potència i envergadura, de vibratto i força. No es necessita gaire més per aixecar els ànims del públic de manera irreversible i convertir la cava en una sala de ball. Aquesta va ser la seva missió i la va complir de sobres.
Una banda que va destacar per la presència del teclista Tyrre Neal, que en un moment de la nit va agafar el relleu a la guitarra de Kenny i que ens va cantar un parell de cançons, fent valer les paraules del mateix Kenny, que el va presentar com el futur de la música blues.
El repertori: ple de clàssics de sempre, no en va, el blues ha estat una gran fàbrica de clàssics per a d'altres gèneres musicals que han begut d'ell. Però en un moment del concert, Kenny Neal, és va aturar a presentar una cançó composada pel seu pare que va interpretar juntament amb la banda. Un cop revisats els noms dels integrants, em vaig adonar que tota la banda, excepte el bateria i E.C Scot,t eren família. Demostrant, així, que això del blues els venia de lluny i que no hi eren pas de passada.
El meu musicòleg de capçalera, el Kiko Amat, en el seu article Ahora que el soul està de moda, deia que la música negra que ara està tant de moda s'ha mantingut gràcies a una generació de perdedors i de gent humil que han mantingut viva la seva essència i que ara veuen com el genere s'ha convertit en d'allò més cool. Kenny Neal i família fa anys que hi son: gent humil fent música senzilla per passar una bona nit de blues.
