Mishima, amb David Carabén al capdavant, durant la seva actuació al Centre Cultural Foto: C.B.Amb la sobrietat que els caracteritza, Mishima va fer vibrar el Centre Cultural Terrassa en la gira de presentació de "L'amor feliç". Ara ja no en tinc cap dubte: els concerts només s'haurien d'assaborir asseguts i en silenci a recer d'auditoris, com si fossin santuaris. Perquè en aquestes condicions és una autèntica meravella poder gaudir, per exemple, de la fragilitat i la petitesa de "Deixa’m creure" o d'aquella delícia còsmica i transportadora anomenada "Guspira, estel o carícia".
El grup, liderat pel poeta rockabilly David Carabén, s'està convertint en el creador d'una colla d'himnes generacionals d'una força, una veritat i una profunditat lírica que nosaltres, el públic, no podem sinó prendre amb un somriure i integrar a les nostres vides: "El temple", "L'última ressaca", "Qui n'ha begut", "Tot torna a començar", "Un tros de fang", "Ningú m'espera" (sisplau la versió en clau de crida del disc en lloc de la de crooner del directe) o "No obeir" (amb aquell final tan èpic i corejat digne de Coldplay) en són casos clamorosos que no van faltar.
Tampoc no es van oblidar, per fortuna dels presents, de "L'estrany" i "Miquel a l'accés 14", clàssics amb rebuf literari del seu primer disc en català; i fins i tot va haver-hi el moment pel record i la queixa per la desaparició de la graella televisiva de "Bestiari Il·lustrat", que el públic va secundar amb una ovació. I si el so va ser d'una nitidesa excepcional, cal destacar també la geometria de llums dissenyada pel terrassenc Lluís Boira que, amb el seu efecte contra la pantalla blanca de fons il·luminada de vermell, talment com si fossin figures japoneses d'un retaule, retallava les ombres del músics, que resplendien amb tota la seva foscor.
