A l'empara d'una sentència judicial que conclou que Agbar-Suez no té contracte per al subiministrament d'aigua a l'àrea de Barcelona, la Plataforma Aigua és Vida estudia iniciar una campanya per deixar de pagar la part del rebut de l'aigua que correspon a aquesta companyia. Foto: Arxiu.La Plataforma Aigua és Vida ha iniciat un seguit de reunions i contactes d'alt nivell per estudiar endegar una campanya d'insubmissió contra Agbar-Suez, per manera que els diners que la companyia cobra en el rebut de l'aigua a l'àrea de Barcelona es deixin de pagar o es puguin recuperar els fins ara pagats, a l'empara d'una sentència judicial , tal com ja va fer avinent EcoDiari.
En una primera reunió celebrada aquest dilluns a la capital catalana, s'acordà buscar suport jurídic, financer i comunicatiu per tirar endavant una campanya en pro de la gestió pública de l'aigua, on l'impagament del rebut en fos un dels objectius principals, de manera que es deixaria de pagar, de la factura que es cobra, l'import de la tarifa d'abastament que recapta Agbar.
A la segona meitat dels anys noranta, nombroses organitzacions veïnals de l'entorn metropolità es van mobilitzar per procedir a l'impagament dels impostos que la Generalitat recaptava amb la factura de l'aigua (l'actual cànon de l'aigua). Va ser la "guerra de l'aigua", que acabà amb un pacte després de la creació de l'ACA. El que feien era ordenar a les entitats financeres que retornessin l'import del cànon a un compte corrent comú on s'anaven acumulant els impagaments dels impostos. L'entitat financera cobrava l'import de la resta de components de la factura (tarifa d'abastament, taxa de clavegueram, escombraries) i el del cànon el desviava al compte corrent comú. Es tractaria, ara, de fer exactament el mateix però amb la tarifa de l'aigua; l'import impagat pel ciutadà podria anar a un número de compte d'alguna entitat financera de la banca ètica.
A la ciutat de Barcelona, la transnacional Suez està operant sense el títol preceptiu per realitzar el subministrament d'aigua i la tarifa que cobra és il·legal, tal com va sentenciar el jutge del Jutjat de Contenciós Administratiu número dotze de Barcelona el 5 d'octubre de 2010. Des de llavors, ni la corporació ni l'administració pública no han fet cap pas per posar fi a aquesta situació d'indefensió dels consumidors.
Segons la sentència 298/2010 del Jutjat Contenciós Administratiu núm. 12 de Barcelona “resulta que no hi ha contracte de concessió [..] ni hi ha adjudicació del servei ni hi ha contacte [..] ara per ara la gestió del servei d’abastament d’aigües a la ciutat de Barcelona i l’actuació de la SGAB en tant que concessionària del servei són actuacions il·legítimes”.
La situació actual, doncs, és d'al·legalitat i es considera d’una gravetat absoluta i d’una gran irresponsabilitat el reconeixement, totalment improcedent, de facto de la concessió en baixa del servei públic a mans de la Societat General d’Aigües de Barcelona. A la capital catalana, la companyia que ha gestionat el subministrament de l’aigua als domicilis des de fa més de 140 anys és Aigües de Barcelona.
Potser per això mai ningú –fins ara– havia posat en dubte la legimitat de la relació entre l’empresa d’aigües –que sempre ha estat privada– i els ens municipals, tal com feia avinent la periodista Laia Balasch a l' Anuari Medi.cat de 2012 . De fet, l’únic document fet públic per Ajuntament i Àrea Metropolitana que avali la legitimitat de la relació contractual són les “Bases per al conveni amb la Societat General d’Aigües de Barcelona” de l’any 1966, un text que detalla els aspectes previs per establir una concessió amb Aigües de Barcelona. Segons l’advocat Pau Saumell –tal com relata Laia Balasch–, el document “no es pot considerar un contracte de concessió” sinó que és només l’inici de tramitació d’aquest contracte. La llei regula diferents fases del procediment i “aquest és només un primer pas”, explica.
El fet que no existeixi la concessió o que estigui caducada posa Aigües de Barcelona, l’Ajuntament i Àrea Metropolitana “en una situació d’il·legalitat, perquè no s’ha respectat cap dels procediments previstos per la llei”, remarca l’advocat. Per tant, es podria iniciar un procediment judicial per denunciar la companyia privada i les administracions. Fins ara, però, ningú s’ha atrevit a obrir la caixa de Pandora. Aquesta situació pren especial transcendència si tenim en compte que es tracta, precisament, de la gestió de l’aigua potable, un dret humà i bàsic reconegut l’any 2010 per l’Assemblea General de les Nacions Unides com un dret “essencial per al ple gaudi de la vida” i del qual depenen altres drets com l’alimentació.
El Col·lectiu Ni un Cèntim més per a Suez ja va denunciar des d'EcoDiari tots els tirpijocs d'Agbar.
